(Aragó, segle XVII – )
Títol concedit el 1626 a Antoni de Calataiud i de Blanes, senyor de Catarroja, Villamonte (senyoria que el seu pare havia comprat al regne d’Aragó) i Provencio, a Castella, i cavaller de Sant Jaume. Morí sense fills, i féu hereva Antònia de Bellvís.
Passà als Azlor d’Aragó, ducs de Vilafermosa, i als Melgar.
(Sardenya, Itàlia, segle XVII – )
Títol concedit el 1626 a Antonio Brondo i Ruescas, primer comte de Sierramagna.
Passà als Crespí de Valldaura, comtes de Sumacàrcer.
(Sicília, Itàlia, segle XVII – )
Títol concedit el 1626 a Francesc de Vallguarnera i del Carretto, comte d’Assaro.
Continua en la mateixa família.
(Perpinyà, vers 1626 – 9 abril 1698)
Polític. Germà de Josep. Advocat de Perpinyà. Fou, al seu temps, el més destacat col·laboracionista rossellonès a favor de la incorporació a França del comtat del Rosselló i de part del de Cerdanya.
Ocupà durant molts anys el càrrec d’advocat general de l’anomenat Consell Sobirà, constituït a Perpinyà pels francesos de cara a consolidar l’annexió dels territoris. Pels anys 1667-68 prenia part personal a la campanya contra els angelets de Josep de la Trinxeria. Promogué jurídicament les repressions de 1674 contra els qui conspiraven per acabar el domini francès.
Dos anys més tard, el 23 de novembre, pronunciava en llengua francesa un parlament al Consell Sobirà, on fins a la data era encara usat, en exclusiva, el català. Del 1681 al 1698 fou intendent general del Rosselló i de la Cerdanya.
L’any en què s’estrenava el nou càrrec féu un canvi general en les llistes de persones elegibles com a cònsols de Perpinyà, amb el resultat de suprimir desafectes i d’incorporar francesos.
(València, 1566 – 1626)
Religiós. Havia estudiat grec, llatí, hebreu, siríac i caldeu. Fou qualificador del Sant Ofici i examinador de Sagrades Escriptures a la universitat valenciana.
És autor d’uns Comentarios sobre los profetas Jeremías, Daniel y Abacuch i del treball De sensibus Sacrae Scripturae. Hi destaca la seva perspectiva de lingüista per restablir el recte sentit de diversos passatges bíblics.
(Itàlia, segle XVII – )
Títol senyorial, vinculat el 1626, amb prèvia facultat reial, per Gaspar Pallavicino i Centurione, patrici genovès establert a València, on fou matriculat a la bossa de cavallers i es casà amb Elisabet de Joan.
Ha passat als Lamo de Espinosa.
(Puebla de Montalbán, Castella, 1564 – Madrid, 2 febrer 1626)
Lloctinent de València (1605-15). Durant el seu govern tingué lloc l’expulsió dels moriscs del regne de València (decret del 22 setembre 1609); poc abans havia ordenat de fer un recompte detallat dels pobles del regne habitats per moriscs.
Dirigí les operacions d’embarcament (en tres mesos en sortiren més de 116.000); fins al començament del 1612 no aconseguí de resoldre del tot el problema plantejar pels petits nuclis, refugiats a la serra de Laguar i, sobretot, a la mola de Cortes.
Havia obtingut una excepció del sis per cent dels expulsats per tal de pal·liar el problema agrícola, però no fou mantinguda per la cort.
(la Jana, Baix Maestrat, 26 setembre 1551 – Oriola, Baix Segura, 11 abril 1626)
Bisbe d’Oriola (1604-26). Germà de Damià. Era dominicà i deixeble de sant Lluís Bertran. Ensenyà teologia a Tarragona i València.
Ocupà diversos càrrecs i fou nomenat bisbe d’Albarrasí el 1602. L’any següent li fou donada la mitra d’Oriola, que conservà fins a la seva mort.
(Fraga, Baix Cinca, 1570 – Sardenya, Itàlia, 1626)
Jurista. Va estudiar dret a l’Estudi General de Lleida.
Fou autor de treballs jurídics notables i assessor jurídic del justícia d’Aragó.
Dades dels Països Catalans 