(País Valencià, 1613 – València, 1680)
Religiós. Era mestre en arts i doctor en teologia. Fou catedràtic d’arts a la universitat valenciana. Ocupà el rectorat del nou convent dels Sants Reis. Tenia un benifet a la seu. Ingressà a la congregació de Sant Felip Neri.
És autor de l’obra Modo facilísimo y breve para tener oración mental.
(Nàpols, Itàlia, segle XVII – )
Títol concedit el 1613 a Francesc de Revertera i Ruffo, senyor de la Salandra. La grandesa d’Espanya li fou annexada el 1718 per Carles III al seu besnebot i quart duc Nicolau Hipòlit de Revertera i Pignatelli, primer comte de Tricarico.
Continua en la mateixa família.
(València, 1549 – 16 novembre 1613)
(o Andreu Artieda) Dramaturg i poeta. Fill del notari aragonès, aveïnat a València, Joan Artieda. Es graduà de batxiller en arts a València (1563) i estudià drets a Lleida i Tolosa; es graduà en lleis a València el 1574 i el 1585 era doctor en lleis. Es dedicà durant més de 47 anys al servei de les armes (fou present a Xipre, a Lepant, on fou ferit, i a Flandes, i arribà a ésser capità d’infanteria).
És autor de diverses poesies de circumstàncies, com les escrites amb motiu de la visita de Felip II a la ciutat de València, aparegudes el 1586; el 1605 publicà a Saragossa el volum Discursos, epístolas y epigramas de Artemidoro.
L’obra que li ha donat fama fou, però, la tragèdia Los amantes (1581), història de l’amant que mor per la força d’una passió impossible. Aquesta obra representa per a l’època una novetat per la concepció de la tragèdia com una lluita de passions frustrada per la fatalitat. Cenyida pel prejudici clàssic de la unitat del temps, una mica freda, la influència de Ferrandis d’Herèdia es fa sentir en els personatges secundaris, que li donen un to més acolorit.
Sembla que abandonà després la tragèdia per la comèdia, però cap de les seves obres –El príncipe vicioso, Amadís de Gaula, Los encantos de Merlín– no s’ha conservat. Exposà les seves opinions sobre la comèdia en una carta poètica dirigida al marquès de Cuéllar.
Pertangué a l’Acadèmia dels Nocturns amb el pseudònim Centinela (1593). Fou elogiat, entre d’altres, per Cervantes, Lope de Vega i L. Leonardo de Argensola.
Eren fills de Marc Antoni Cotoner i de Sant Martí, i germans, també, de Nicolau i de Rafael Cotoner i d’Olesa.
Bernat Cotoner i d’Olesa (Palma de Mallorca, 1613 – Illes Balears, 1684) Prelat. Arquebisbe d’Oristany (Sardenya, 1664-71) i bisbe de Mallorca (1671-83). Fou excomunicat per la Inquisició, fins que el 1678 la Sagrada Congregació el rehabilità. En la lluita contra la Inquisició el papa li féu costat i li conferí la dignitat de bisbe de Santa Justa, el nomenà prelat domèstic i li encarregà el procés de canonització de la beata mallorquina Caterina Tomàs.
Marc Antoni Cotoner i d’Olesa (Palma de Mallorca, 1604 – Sicília ?, Itàlia, vers 1656) Jurista i religiós. Fou inquisidor de Sicília. Les seves al·legacions jurídiques assoliren bona fama.
Miquel Cotoner i d’Olesa (Palma de Mallorca, segle XVII) Comanador de Sant Joan.
Francesc Cotoner i d’Olesa (Palma de Mallorca, segle XVII – 1687) Cavaller de Sant Jaume de l’Espada. Fou el pare de Miquel i Marc Antoni Cotoner i Sureda-Vivot.
(València, segle XVI – 1613)
Filòsof i carmelità descalç. De l’escola neoaristotèlica, fou catedràtic a València i a Valladolid.
Entre les seves obres figuren els Commentarii in universam Aristotelis logicam (1612), In VIII libros Physicorum (1614) i In libros de anima, et generatione et corruptione (1615), que tingueren un bon acolliment a les universitats.
(Catalunya, 1562 – Vic, Osona, 1613)
Bisbe d’Elna (1608-12) i de Vic (1612-13).
De família noble, fou canonge de Tarragona. A Perpinyà dugué a terme la unió dels capítols de Sant Joan i d’Elna.
El 1613 assistí al concili provincial de Tarragona i, de retorn, impulsà a Vic l’organització d’una unió per a lluitar contra el bandolerisme.
Fou enterrat (1621) al panteó familiar de la cartoixa d’Escaladei.
Dades dels Països Catalans 