(València, fi segle XV – després 1528)
Pintor. Identificat amb l’anomenat Maestro del Caballero de Colonia, nom donat a l’autor d’una taula de la Mare de Déu que es conserva al col·legi del Patriarca de València.
En col·laboració amb Miquel del Prado, realitzà l’Apostolat (1517) de l’ajuntament de València en un estil renaixentista, així com d’una Sagrada Família, la capella de la Sala dels Jurats (1518) i una capella de la seu (enllestida el 1520).
Berenguer Arnau (IV) de Cervelló i de Castre-Pinós (Catalunya, segle XV – segle XVI) Fill de Berenguer Arnau (III) i de Joana de Castre-Pinós. Heretà les baronies de Castre i de Peralta, i foren també coneguts des d’aleshores, ell i els seus descendents, hereus d’aquestes baronies, amb el cognom de Castre o de Castre-Pinós. Foren fills seus, Joan, que formà la línia de València, Felip i Berenguer Arnau (V).
Felip de Cervelló i de Castre-Pinós (Catalunya, segle XV – abans 1523) Fill de Martí Joan de Cervelló i de Cervelló, junt amb el qual, el 1480, vengué Valldossera a Santes Creus, i el 1489, Montagut. Mort sense fills, el patrimoni passà a la seva germana Guialmar i a llurs descendents.
Guialmar de Cervelló i de Castre-Pinós (Catalunya, segle XV – vers 1528) Filla de Martí Joan de Cervelló i de Cervelló i germana de Felip, el qual morí sense fills, i ella i els seus descendents heretaren el patrimoni. Fou muller de Joan de Barberà. Un segle més tard el patrimoni passà per línia femenina, als Saiol, que foren barons de Querol fins un temps ben recent.
Jeroni Urbà de Cervelló i de Castre-Pinós (Catalunya, segle XV – Sardenya, Itàlia, després 1495) Fill segon d’Arnau Guillem (I). Establert a Sardenya, d’ell davallà la branca sarda de Samatzal, comtes de Sèdilo. Amb Joan i Felip de Cervelló destacà sobretot a la campanya de 1521. El seu fill i hereu fou Berenguer Arnau (III), germà de Guillem de Cervelló i de Ferrera (Catalunya ?, segle XVI – Itàlia ?, 1548) Baró de Samatzal. Inicià la subbranca dels comtes i marquesos de Sèdilo, feu que li aportà la seva muller Marquesa Torressani.
(Barcelona, 1528 – 1584)
Frare caputxí. Era fill del comte de Peralada. Estudià a Alcalà. Refusà el cardenalat que li oferia el papa Gregori XIII.
Escriví algunes obres ascètiques. Fundà la institució de les “Quaranta hores”.
(Benavarri, Ribagorça, 27 març 1457 – Montsó, Osca, 5 juliol 1528)
Comte de Ribagorça (1485). Fill natural d’Alfons d’Aragó, comte de Ribagorça i duc de Vilafermosa i de Maria Jonquers, d’Olot.
Ferran II el Catòlic el nomenà lloctinent del Principat (1496-1506) i virrei de Nàpols (1507-09). En tornar a Catalunya fou elegit president de la Generalitat (1512), i nomenat lloctinent i capità general del Principat i lloctinent de la corona d’Aragó. També fou castellà d’Amposta i primer duc de Luna.
És enterrat al monestir de Montserrat en un sepulcre renaixentista de marbre.
(Gandia, Safor, 1528 – Barcelona, 1592)
Lloctinent de Catalunya (1590-92). Darrer mestre de Montesa (1540-87), primer marquès de Navarrés. Era fill del tercer duc borgià de Gandia Joan de Borja i Enríquez.
A la mort del seu pare (1543) regí el ducat de Gandia per encàrrec del seu germanastre Francesc de Borja i d’Aragó, aleshores lloctinent de Catalunya. El 1545 fou confirmat com a mestre de Montesa per la intervenció del rei.
Fou capità general de Tilimsen i Tunis (1567) i alcaid d’Orà i de Massalquivir, ciutats que fortificà. El 1571 retornà a la península ibèrica i renuncià (1587) al maestrat de Montesa a favor de la corona, tot i que es reservà el títol fins a la mort.
La seva preocupació principal durant la lloctinència de Catalunya fou la persecució de bandolers, contra els quals mobilitzà sometents.
Poeta, fou elogiat per Cervantes i per Gil i Polo; Jaume Joan Falcó li dedicà unes poesies llatines, i Francesc Garrido, la seva traducció castellana de l’Orlando innamorato de Boiardo (1577).
Dades dels Països Catalans 