Arxiu d'etiquetes: 1500

Decadència, la

Deixa un comentari

(Catalunya, vers 1500 – 1800)

Període històric, comprès entre la fi de l’edat mitjana i la Renaixença, caracteritzat per una minva notable en el ús literari del català i per la mediocritat estètica de les obres que s’hi produïren, principalment per la influència dels models castellans i també pel llatí, revifat per l’humanisme del Renaixement, s’hi presenta com a idioma competitiu.

Respecte a les causes, hi ha motivacions político socials (instauració de la dinastia castellana dels Trastàmara, castellanització subsegüent de les classes dominants, desaparició de la cort local en temps de Ferran II el Catòlic, desconcert econòmic, marginació dels Països Catalans dins la monarquia dels Àustria, etc) i també raons de tipus estrictament culturals (perduració del medievalisme, barroquisme precoç, humanisme mal assimilat, distanciament del poble, vida universitària pobra, etc).

Investigacions recents han demostrat que el terme Decadència, tan ampli cronològicament i tan complex en el material que abraça, és propici a les confusions, i metodològicament resulta preferible de prescindir-ne, a fi d’establir una terminologia més concreta (barroc, neoclassicisme, pre-romanticisme, etc).

Daguí, Pere

9 Respostes

(Montblanc, Conca de Barberà, vers 1435 – Sevilla, Andalusia, 1500)

(o Deguí)  Filòsof lul·lista. L’any 1481 ocupà a Mallorca la càtedra de filosofia lul·liana fundada per Agnès de Pacs. El seu prestigi féu que els seus deixebles fossin anomenats “deguins”.

L’any 1482 el seu tractat Janua artis magistri Raymundi Lulli, li valgué greus acusacions d’heterodòxia. Anà a Roma per defensar-se’n. Hi obtingué l’aprovació de l’obra, que havia de ser reimpresa allí mateix el 1485.

Els Reis Catòlics el nomenaren capellà de la Cort. Residí algunes temporades a Sevilla i a Jaén, on tractà de fundar una càtedra lul·liana.

Segons alguns autors, els seus originals es conservaven a la biblioteca del monestir de Montserrat abans de que fos destruïda per les tropes napoleòniques.

Carles I de Catalunya

131 Respostes

(Gant, Flandes, Bèlgica, 24 febrer 1500 – Yuste, Castella, 21 setembre 1558)

Rei de Catalunya (1516(19)-1556) i emperador d’Alemanya (Carles V) (1516-56). Fill de l’arxiduc Felip d’Àustria i de Joana la Boja.

A la mort de Ferran II heretà el govern efectiu de les corones de Catalunya-Aragó i de Castella, nomenà Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa, regent de la corona catalano-aragonesa, i confirmà per als alts càrrecs d’Itàlia Ramon II de Cardona i Hug de Montcada.

A Barcelona, on reuní les corts del Principat (1519-20), després de superar diverses qüestions de procediment, hagué de jurar com a comte de Barcelona i presidí a la catedral una reunió del capítol del Toisó d’Or, en què foren nomenats sis nous membres, dos dels quals de la corona catalano-aragonesa.

A la mort del seu avi, l’emperador Maximilià I, inicià les gestions com a candidat a l’Imperi. La notícia de la seva elecció el trobà a Barcelona, que esdevingué, així, uns quants mesos, la capital de l’Imperi.

Retornà als Paísos Baixos deixant com a lloctinent al regne de València i al Principat de Catalunya Diego Hurtado de Mendoza i a Castella, com a regent, Adrià d’Utrecht, el qual ell havia fet nomenar bisbe de Tortosa (1516) i inquisidor general de Catalunya-Aragó (1517).

Poc temps després esclatà a València la revolta de les Germanies (1519-22), que s’estengué al Principat, on fou aviat sufocada (1520), i a Mallorca (1520-23), que en fou el darrer reducte.

A la mort d’Antoni Agustí (1523), dividí les funcions de vice-canceller de la corona catalano-aragonesa en tres càrrecs, un per al Principat i els regnes de Mallorca i Sardenya, un altre per al de València i un altre pel d’Aragó (divisió que perdurà fins al 1529), i establí el costum de convocar les corts a Montsó per als tres regnes, a les quals -igualment com als altres organismes catalans- fou el darrer rei a dirigir-se en català.

Miquel May -que ocupà el lloc directiu de la política italiana de Carles V, vacant amb la mort d’Hug de Montcada- gestionà la pau amb Climent VII i França, la qual fou signada a Barcelona el 1529 (pau de Barcelona).

Vers el 1532 tornà a Barcelona, on preparà, per fer cara a la nova coalició franco-turca, la gran expedició, menada personalment per ell, que acabà amb la presa de Tunis (1535).

Desaparegut Miquel May (1546), cap més català no intervingué en la direcció de la política imperial fora de la vice-cancelleria catalano-aragonesa. Els organismes catalans de govern s’anaren inhibint de tota política exterior.

El 1555 dimití la sobirania del Toisó d’Or i cedí els Països Baixos al seu fill Felip, a qui lliurà també (gener 1556) les corones de Castella i de Catalunya-Aragó, i es retirà al monestir de Yuste.