(País Valencià, 1492 – )

Demarcació territorial eclesiàstica, creada el 1492, quan Innocenci VIII concedí, a precs de Roderic de Borja, bisbe de València i vicecanceller de la cúria romana, l’elevació de l’Església valentina a la dignitat metropolitana. Aquesta fou confirmada el mateix any pel mateix Roderic de Borja, ja elegit papa amb el nom d’Alexandre VI.

A la nova província eclesiàstica foren assignades, com a sufragànies, les diòcesis de Cartagena i Mallorca. La primera abraçava aleshores el Regne de Múrcia, i limitava al nord amb la diòcesi de València, cosa que suposava que la seva extensió arribava fins al port de Biar i comprenia una àmplia zona del regne de València. La jurisdicció de Mallorca abraçava totes les Illes Balears.

Ambdós bisbats eren exempts de tota jurisdicció metropolitana, per tal com eren subjectes directament a la seu apostòlica, i eren governats, des del 1482 i el 1489 respectivament, pel mateix Roderic de Borja en administració o comenda. En realitat, la província eclesiàstica Valentina recentment creada era constituïda íntegrament per les prebendes eclesiàstiques de què fruïa el cardenal Roderic de Borja i sense disminuir absolutament els territoris jurisdiccionals de les diòcesis metropolitanes veïnes.

Les variacions geogràfiques que l’han afectat des de la seva creació fins ara han estat múltiples. El 1510 Juli II decretà la divisió entre Cartagena i Oriola, tot i que continuaren governades per un mateix bisbe, però aquesta divisió fou revocada pocs anys després per Lleó X (1517) i per Climent VII (1525-30). La separació definitiva fou deguda a la iniciativa de Felip II de Castella; Pius IV erigí el bisbat d’Oriola el 1564 com a sufragani de València.

Cartagena, pel fet d’ésser del Regne de Castella, deixà de pertànyer a València i es reintegrà a Toledo, de la qual havia estat separada per Calixt III. De fet s’aconseguí que la província eclesiàstica Valentina coincidís pel sud amb les fronteres polítiques del regne: hom assignà al territori de la diòcesi d’Oriola el de la seva governació civil (governació d’Oriola), i li foren afegits Cabdet i Aiora. La diòcesi de Sogorb, que havia estat durant molt de temps unida a la d’Albarrasí, fou desmembrada d’aquesta darrera el 1577 pel papa Gregori XIII i unida a la de València, mentre que la d’Albarrasí romania subjecta a la de Saragossa.

La restauració de les antigues diòcesis insulars d’Eivissa i Menorca el 1782 i el 1795, respectivament, no alterà gens la circumscripció de la província eclesiàstica de València: foren desmembrades de la diòcesi de Mallorca, però restaren subjectes al metropolità valentí.

La divisió en províncies civils l’any 1833 repercutí a la llarga en les circumscripcions diocesanes. El concordat del 1851 establia que la diòcesi d’Eivissa restaria unida a la de Mallorca; la seu episcopal d’Oriola havia de passar a Alacant, i la de Sogorb a Castelló de la Plana. Pel fet de restar aquestes dues darreres diòcesis com a sufragànies de la de València, amb elles incorporarien a llur província eclesiàstica els territoris que ambdues adquirissin de les respectives províncies civils.

En no res restaren els diferents intents del començament del segle XX encaminats a reduir el nombre de diòcesis hispàniques, i en no res també el conveni del 1908 que projectava el traçat d’una nova divisió i circumscripció diocesanes. La diòcesi d’Albacete, creada el 1949, en agregar-se com a sufragània a la província eclesiàstica Valentina, augmentà les seves dimensions en uns 9.000 km², 8.000 dels quals havien pertangut fins aleshores al bisbat de Cartagena, sufragània de Granada des del 1851, i els restants 1.000 km² comprenien la parròquia de Cabdet i el seu terme (que es prenia d’Oriola) i l’arxiprestat de La Roda, que, al seu torn, era desmembrat de Conca, sufragània de Toledo.

El sobrant de la província d’Albacete, amb una extensió de 5.000 km² (pertanyents als arxiprestats d’Alcaraz i Elche de la Sierra), continuà en la diòcesis de Toledo fins el 1966, que fou adjudicat a la mitra d’Albacete. Així fou aconseguida una homologació entre els límits diocesans i civils. Una part dels acords del 1851 no es realitzà. La coincidència dels límits diocesans amb els de les províncies civils fou reconeguda com a necessària per l’article novè del concordat del 1953.

L’aplicació d’aquest produí un reajustament de límits en les diòcesis de la província valentina, que ocasionà una gran ampliació del territori a costa de les metropolitanes de Tarragona i de Toledo, i en menor proporció de Saragossa i Granada. En lloc del simple trasllat de les seus episcopals a capitals de província civil, s’ha acumulat al títol primitiu el nom d’aquesta capital; alhora que era respectada la catedral en l’antiga seu episcopal, s’erigia una segona catedral diocesana en la capital civil i es donava llibertat d’opció al bisbe per a residir en una d’ambdues ciutats.

Així, a partir del darrer reajustament de límits fet entre el 1949 i el 1960, la província eclesiàstica de València comprèn les següents diòcesis: la de Sogorb – Castelló de la Plana, que abraça l’àrea de la província civil castellonenca situada al sud d’una línia al nord de Vilafranca del Maestrat, Albocàsser i Torreblanca; la de València, que comprèn tota la província civil homònima i els arxiprestats d’Alcoi, Cocentaina, Pego, Dénia i Benissa, de la província civil d’Alacant; la d’Oriola-Alacant, que s’estén a la resta d’aquesta darrera província civil; la d’Albacete, que coincideix amb la seva demarcació civil; i, finalment, les tres diòcesis insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa.