(Saragossa, Aragó, 5 juliol 1378)
Filla de Joan I el Caçador i de Mata d’Armanyac. Era el cinquè dels infants haguts pel matrimoni. Nasqué prematurament. Morí tot just batejada.
El part acabà de sotragar la mala salut de la seva mare, que traspassà vuit dies després.
(Balaguer o Lleida, 1378 – Montblanc, Conca de Barberà, 28 maig 1430)
Filla de Pere II d’Urgell i de Margarida de Montferrat, i germana de Jaume II d’Urgell, el Dissortat.
Patí un procés sota l’acusació d’haver ajudat el seu germà amb consells i diners, li foren embargats els seus béns i seguí a la seva mare que fou internada a Cullera i tot seguit a València (1415).
Per l’agost de 1415, ella i la seva germana Cecília foren dutes al monestir de Sixena, on tenien una germana monja, Isabel, i on residia també la seva cunyada Isabel d’Aragó.
Alfons IV el Magnànim li concedí una assignació mensual, però es negà a deixar-li visitar la seva mare, que traspassaria el 1420.
Elionor morí molt jove, en olor de santedat.
(la Torreta de Canals, Costera, 31 desembre 1378 – Roma, Itàlia, 6 agost 1458)
(Alfons de Borja) Papa (1455-58). Successor de Nicolau V.
Fou canonge de Lleida i Barcelona, bisbe de Vic (1423) i de València (1429). Fou també ambaixador d’Alfons IV de Catalunya a la cort papal, i membre del consell reial a València. L’any 1444 fou nomenat cardenal i el 1455 elegit per ocupar el soli pontifici.
Predicà la croada per fer front a la invasió turca i, encara que la idea no fou acceptada, els hongaresos reeixiren a posar fi a l’expansió otomana a Belgrad l’any 1456. Rehabilità la memòria de Joana d’Arc mitjançant un nou procès (1456).
Tanmateix, donà proves de nepotisme en concedir molts càrrecs i privilegis als membres de la seva família, singularment al seu nebot Roderic de Borja, el qual més endavant va ésser elegit papa amb el nom d’Alexandre VI. Canonitzà Vicent Ferrer.
(Berga ?, Berguedà, segle XIV – Catalunya, vers 1378)
Escultor. Documentat entre el 1341 i el 1377. Tingué residència a Barcelona i treballà, per encàrrec de Pere III de Catalunya, primerament en l’obra d’unes imatges a Perpinyà (1345), i després, mentre visqué, en les sepultures reials de Poblet, juntament amb el mestre Aloi de Montbrai.
És un dels grans creadors dels retaules de pedra, entre els quals el més antic és el de la Mare de Déu de l’església de Cornellà de Conflent (1345). A Girona es conserven dues obres molt importants que li són atribuïdes: el Sant Carlemany (en realitat retrat d’un sobirà català, possiblement Pere III) en alabastre (Museu de la Catedral de Girona), i el Crist jacent de l’església de Sant Feliu (una de les primeres i importants manifestacions d’estudi anatòmic).
Casat amb Francesca, filla del pintor Ferrer Bassa (1345), col·laborà, sembla, amb aquest en la pintura d’un retaule (1352) per a la capella de la reina Elionor de Sicília de l’església del Palau Reial Major de Barcelona.
Treballà també a Lleida (retaule de Santa Úrsula, a l’església de Sant Llorenç) i a Tarragona, on des del 1375 va esculpir les monumentals figures dels apòstols que hi ha a la façana de la seu. Altres obres que li han estat atribuïdes són l’estàtua de sant Antoni Abat, de la Figuera (Priorat), al Museu d’Art de Catalunya; i, amb menys certesa, els sepulcres d’Entença i de Lloria al Puig de Santa Maria (Horta).
Representant destacat de l’escola catalana d’escultura gòtica, sabé donar dolcesa a les imatges femenines i vigoria a les masculines, dotades aquestes de barbes abundoses i actituds baronívoles, avesat com estava a la representació convencional de personatges reials. En els relleus fou minuciosament narratiu, i en les figures complementàries, bon animalista.
Dades dels Països Catalans 