Arxiu d'etiquetes: 1240

València, Regne de

73 Respostes

(País Valencià, 1240 – 1960)

Nom històric del País Valencià. Originat en la fundació del regne cristià de València per Jaume I el 1240 i que ha persistit com a denominació simplement geogràfica fins als nostres dies al costat de la simplificada de València; aquesta, aplicada a la vegada a la ciutat i al país, esdevingué encara més equívoca des de la creació, al segle XIX, de la província de València, cosa que originà, a partir de concepcions unitàries i centralistes, les designacions despersonalitzades de Regió Valenciana (com a conjunt de les tres províncies en què fou dividit l’antic regne) i de Levante (que incloïa no solament les tres províncies esmentades, sinó sovint també les de Múrcia i Albacete, igualment mancades d’una designació comuna diferenciada, o només la de Múrcia).

Després del 1960, i especialment del 1970, ha anat generalitzant-se el nom de País Valencià, esmentat esporàdicament des del segle XVIII, utilitzat amb intencionalitat política pels valencianistes durant la Segona República i popularitzat a partir de l’opuscle de Joan Fuster Qüestió de noms (1962).

A les comarques veïnes del sud del Principat, el Regne és, per antonomàsia, el País Valencià.

Costum de València

2 Respostes

(València, 29 desembre 1239 – 28 juny 1240)

(o Costumes de València)  Nucli primitiu del dret valencià. Atorgat per Jaume I a la ciutat de València.

Un dels seus preceptes, emperò, en prescrivia l’aplicació a tot el regne de València i, per tant, el text, originàriament en llatí, fou inclòs, traduït al català, en la redacció dels Furs del 1261, a través dels quals és conegut.

Hom ha identificat com a fonts jurídiques els privilegis originaris de la ciutat, les Consuetudines Ilerdenses, els Usatges i en general el dret consuetudinari i, probablement, el dret romà.

Alagó, Balasc d’ -varis-

5 Respostes

Balasc d’Alagó  (Aragó, segle XII – 1239/40)  Noble. Majordom d’Aragó des del 1221. Prestà suport a Jaume I el Conqueridor durant els primers anys del seu regnat i, més endavant, l’aconsellà d’emprendre la reconquesta de València. Conquerí Morella (1232), que li fou retornada com a feu vitalici per Jaume I.

Balasc d’Alagó  (Aragó, segle XIII – Messina, Itàlia, 1301)  Noble i majordom reial. Nét de l’anterior. Participà en la conquesta del regne de Sicília (1285) i fou nomenat per Jaume II el Just lloctinent i capità general de Calàbria. No acceptà el tractat d’Anagni (1295), que atorgava el regne de Sicília a la Santa Seu, i continuà al costat de Frederic II de Sicília, germà de Jaume II.

Abraham Bedersí

Deixa un comentari

(Besiers, França, 1240 – Perpinyà ?, 1296)

Poeta hebreu. Conegut també per En Bonet. El 1290 s’establí a Perpinyà.

Autor de nombroses obres poètiques, entre les quals sobresurt L’esposa fulgurant, i d’un diccionari de sinònims hebreus (El segell de la perfecció), primera obra hebraica d’aquest gènere, és més famós per la seva fecunditat que no per la seva qualitat.

Castre, Ferran Sanxis de

13 Respostes

(Aragó, vers 1240 – Pomar, Aragó, 1275)

Primer baró de Castre. Fill bastard de Jaume I el Conqueridor i de Blanca d’Antillón. Fou un dels fills preferits del rei, que l’heretà amb la baronia de Castre i, entre d’altres, els castells i les viles de Borjamán, Pomar, Estadella i Olvena. Es casà amb Aldonça Eiximenis d’Urrea, de la qual tingué un sol fill, Felip (I) Ferrandis de Castre.

Participà en la croada a Terra Santa (1269), i arribà a desembarcar a Sant Joan d’Acre. En tornar a Catalunya, tocà a Nàpols on es posà al servei de Carles d’Anjou. El 1272 les gents de l’infant Pere intentaren d’assassinar-lo a Borjamán.

S’adherí als nobles catalans i aragonesos que es revoltaren contra Pere II el Gran, germanastre seu, i el 1274 participà en la revolta nobiliària del vescomte de Cardona i del comte d’Empúries contra el seu pare i el seu germanastre.

Les tropes de l’infant Pere assetjaren Pomar, on Ferran Sanxis s’havia refugiat; aquest hagué de fugir-ne disfressat; descobert pels homes de l’infant, aquest ordenà de fer-lo negar al Cinca, i els seus béns foren confiscats.

Abraham ben Semuel ibn Hasday

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIII – 1240)

Escriptor hebreu. Visqué la major part de la seva vida a Barcelona.

És autor de diverses traduccions de l’àrab a l’hebreu, però la seva fama prové de la refosa que féu, en prosa rimada, de la llegenda aràbiga de Buda, coneguda per Barlaam i Josafat, que intitulà Ben ha-mélek we ha-nazir (El fill del rei i el monjo).