(Montserrat, Bages, 1959 – )
Revista semestral d’investigació del monaquisme, d’àmbit internacional, publicada per l’abadia de Montserrat.
Fou fundada per Benet Colombàs i Llull, monjo de Montserrat, que la dirigí fins al 1969.
Té un consell de redacció internacional i admet articles en les principals llengües cultes.
(Barcelona, 24 novembre 1979 – )
Diari esportiu. Editat per Ediciones Deportivas SA, empresa filial del Grup Zeta.
Entre el 1991 i el 1997 va distribuir a Catalunya el suplement setmanal “Sport Català”, que posteriorment passà a ser mensual després d’una renovació.
Imprès a Castellbisbal, Alacant, Ciudad Real, Madrid, Saragossa, Vigo i Tenerife. El 1999 canvià el seu format inicial per un de més gran.
(Catalunya, segle XIV)
Obra cabdal de Bernat Metge. Escrita al començament del 1399, sens dubte a la seva casa del carrer de la Corretgeria, a Barcelona.
Fingeix que poc temps abans, quan l’escriptor era a la presó (el Castell Nou de Barcelona), se li aparegué l’esperit de Joan I, acompanyat dels personatges mitològics Orfeu i Tirèsies, d’ocells i de gossos de caça. Es planteja tot seguit el problema de l’existència i la immortalitat de l’ànima, en la qual cosa Metge diu no creure, però que constitueix l’essència del llibre primer, on el rei acaba convencent el seu antic secretari d’aquestes veritats.
Al llibre segon Joan I afirma que la seva ànima es troba al purgatori i en camí cert d’assolir la glòria. Al llibre tercer hom aclareix que Orfeu i Tirèsies acompanyen Joan I per tal que aquest purgui la seva desmesurada afecció a la música i a l’astrologia; el primer hi narra els seus amors amb Eurídice i el segon pronuncia una violenta diatriba contra el sexe femení.
En el llibre quart Bernat Metge pren la paraula i refuta tots els arguments misògins de Tirèsies, fa un elogi de les dones on esmenta les més famoses de l’antiguitat i les més recents reines catalanes, i l’obra acaba amb una enginyosa i original diatriba contra els homes, d’un gran interès des del punt de vista del vestuari i dels costums.
Obra escrita amb intenció política i de defensa personal i del grup dirigent al qual pertanyia l’escriptor, aquest vol palesar la seva ortodòxia, posar de manifest que l’ànima de Joan I no és damnada i defensar l’actitud reial davant el Cisma d’Occident. Els elogis al rei Martí i a la seva muller Maria de Luna responen a aquesta actitud d’autodefensa i de reivindicació.
L’obra és escrita en forma de diàleg a l’estil ciceronià i l’autor hi mostra el seu gran coneixement d’autors clàssics i humanistes i del Boccaccio del Corbaccio; això, juntament amb una prosa d’alta i nobilíssima qualitat, fa de l’obra una de les més belles i intel·ligents manifestacions de la prosa catalana de tostemps.
(Reus, Baix Camp, 15 agost 1886 – 16 juliol 1903)
Diari regionalista en català. Fou fundat per Pau Font i de Rubinat, que formà part de la redacció ensems amb altres reusencs. El 1901 s’incorporaren joves de la Lliga Catalanista.
Entre el 25 de març i el 17 d’abril de 1897 publicà un suplement diari escrit pels redactors de “La Renaixença”, que aleshores havia estat suspesa.
(Barcelona, 24 octubre 1868 – 7 agost 1869)
Revista satírica subtitulada “periòdic polític liberal”. Fou el producte de la fusió de “La Rambla” i “La Barretina” i defensà la república federal.
Hi col·laboraren Emili Vilanova, Francesc Matheu, Tomàs Padró, etc.
(Barcelona, 1918-1937 – París, França, 1965)
Periòdic nacionalista radical. Adherit a la Unió Catalanista, Edità cinc números entre agost i desembre de 1918. Els seus redactors eren, entre d’altres, Vicenç A. Ballertes, Josep M. Batista i Roca i Daniel Cardona.
Amb el mateix títol i editat per exiliats catalans, sortí l’any 1925 a Perpinyà amb el subtítol “Fulla d’avantguarda catalana”. Tornà a emprar-se el mateix nom per a un suplement de “Nosaltres sols!”, editat l’any 1933 amb motiu de la diada de l’onze de setembre. Les joventuts del partit Estat Català van utilitzar-lo novament l’any 1937 per editar una revista setmanal, que tingué poca durada.
L’any 1965, a París, Manuel Viusà començà l’edició d’uns quaderns amb el títol “Som”. Edità tres números, dels quals el primer i el tercer són monogràfics i estan dedicats, respectivament, a les biografies de Lluís Companys i de Francesc Macià.
(Catalunya, 1904)
Novel·la de Víctor Català, considerada per la crítica com la seva obra mestra.
La protagonista, la Mila, segueix el seu marit, Maties, cap al cim de l’alta muntanya, on hi ha l’ermita de Sant Ponç. En Maties ha portat la seva dona enganyada tant per la llunyania i la dificultat d’accés a l’ermita com per l’ofici d’ermitans que hi tindran. La descripció de l’alta muntanya pren un lloc preponderant en la narració; aquesta dóna la dimensió de la solitud de la Mila. El tema de la novel·la és la tràgica impotència de la protagonista per a establir un lligam profund d’amor amb els éssers que la volten.
Aparegué en forma de novel·la a terminis a “Joventut” del 19 de maig de 1904 al 20 d’abril de 1905. Tingué un èxit esclatant, amb les consegüents edicions successives fins a la del 1909. En els jocs florals de Barcelona d’aquest mateix any obtingué el premi Fastenrath. No fou editada de nou fins el 1945.
Malgrat que l’escriptora oferí d’escriure un recull de contes, l’editor preferí una novel·la. Caterina Albert planejà la novel·la en vint capítols.
És un drama rural, un conte, una narració curta, amb el ritme deliberadament alentit per la intromissió de dos elements: d’una banda, una acurada, reiterativa i minuciosa anàlisi dels sentiments de la Mila; d’altra banda, la narració s’alenteix amb les contalles del pastor.
Gran part del seu èxit derivava de la seva singularitat. Els crítics, que es posaven d’acord quant a la seva excelsitud, no s’hi posaven quant a les seves coordenades estètiques. Sabien, això sí, que no podia ésser comparada a cap de les grans novel·les dels seus contemporanis. La solució és considerar la narració no com una novel·la, sinó com un gran poema en prosa. I, precisament per això, deduir que els personatges no són persones, sinó símbols.
Allò de què no hi ha dubte, i que el crític havia de trobar, és el tractament tipificador dels personatges que no són la Mila, un tractament més propi del conte que de la novel·la, que no cerca l’ambigüitat de la persona concreta, sinó l’essencialitat de l’esquema humà.
L’èxit novel·lístic aconseguit amb aquesta obra no es tornà a produir.
(Barcelona, 10 juny 1873 – 1 setembre 1873)
Periòdic. Era publicat per un grup d’exiliats francesos que s’autodenominaren Comité de Propaganda Revolucionaria Socialista de la Francia Meridional.
Defensà principis internacionalistes insurreccionalistes.
(Barcelona, 18 octubre 1924 – 9 maig 1925)
Setmanari que aparegué com a òrgan de la Confederació Regional del Treball de Catalunya i portaveu de la CNT. Intentà d’ésser la continuació de “Solidaridad Obrera”. El director fou Joan Àngel Abella.
De fet es convertí en l’òrgan d’expressió dels caps sindicalistes de la CNT, partidaris de la legalització sindical, en contra dels sectors anarquistes, que defensaven el manteniment de la clandestinitat.
(Barcelona, 14 febrer 1939 – 16 juny 1979)
Diari del matí en castellà. Fundat com a òrgan del Movimiento Nacional, amb la maquinària i els locals presos al diari de la CNT “Solidaridad Obrera”.
Inicialment fou dirigit per Luys Santa Marina; posteriorment ho fou per Francisco Gutiérrez Latorre. Ha comptat amb algunes seccions d’interès, com la literària, la d’art (a cura de Rafael Manzano) i la de música, de Ramon Pujol.
Dades dels Països Catalans 