Arxiu de la categoria: Política

Solidaritat Obrera -1907/11-

3 Respostes

(Barcelona, 3 agost 1907 – 1911)

Unió de societats obreres. Sembla haver estat una mena de resposta a la formació de la Solidaritat Catalana. En tot cas, en la seva organització prengueren part tant anarquistes com socialistes, nous sindicalistes i vells republicans.

La reorganització de la Unió Local de Societats Obreres existent a Barcelona fou empresa pel juny de 1907, i el 25 de juliol hom publicà un manifest -programa signat per 36 societats que aviat havien d’ésser prop de 60-.

Sobresortí especialment la proclamació d’una neutralitat envers les concepcions polítiques dels possibles adherents, per a possibilitar la unió de tots els treballadors i llur “acció econòmica”. És obligat de veure-hi una relació amb el sindicalisme revolucionari francès i el seu caràcter economicista i pragmàtic.

I cal afegir que tant els socialistes com els anarquistes que havien de col·laborar-hi eren en un cert sentit no ortodoxos, elements prosindicalistes d’ambdós corrents, cosa que es manifestà indirectament en els congressos internacionals respectius de Stuttgart i Amsterdam de l’agost de 1907.

Per la part socialista cal destacar en aquest sentit Antoni Badia i Matemala i Antoni Fabra i Ribas; Josep Prat, Anselmo Lorenzo i, sobretot, Tomàs Herreros foren potser els dirigents anarquistes que més afavoriren l’aproximació al nou sindicalisme.

La federació local barcelonina assolí un desenvolupament segur i féu aparèixer com a òrgan de premsa “Solidaridad Obrera”. Actuaren com a secretaris Antoni Colomé, Badia i Matamala i Jaume Bisbe. Després, una assemblea celebrada a Badalona el 25 de març de 1908 decidí la convocatòria d’un Congrés Obrer de Catalunya, que efectivament se celebrà a Barcelona en 6-8 de setembre de 1908.

Hom constituí llavors la Confederació Regional de Societats de Resistència Solidaritat Obrera, amb delegacions d’unes 110 societats obreres, la gran majoria de la província de Barcelona.

Hi hagué una presència en massa dels caps socialistes catalans (Badia i Matamala, Fabra i Ribas, Josep Comaposada, Josep Floresví, etc.) i es produí un equilibri de forces amb els anarquistes (Rossend Vidal, Tomàs Herreros, M.V. Moreno, Jeroni Farré, Josep Rodríguez i Romero), que es reflectí en uns acords ambigus: l’acceptació de la tàctica de l’acció directa no havia d’impedir l’adopció d’altres accions si ho determinaven les circumstàncies.

En el consell directiu de la nova organització hi hagué també un cert equilibri entre socialistes (Badia i Matamala), sindicalistes (com Josep Roman, que fou elegit secretari general) i anarquistes (Tomàs Herreros). Aquesta entesa permetria guanyar el combat contra la influència lerrouxista dins la Solidaritat Obrera (afer de La Neotipia) i assolir un ràpid desenvolupament numèric (15.000 adherents a mitjan 1909).

D’altra banda, l’esclat dels fets de la Setmana Tràgica ajornaren els treballs ja iniciats pel juny de 1909 per preparar un segon congrés que hom volia d’àmbit estatal. Les creixents tensions entre socialistes i anarquistes acabaren amb la marginació dels primers vers l’estiu del 1910, en què accedí a la secretaria general Josep Negre.

Finalment, el congrés d’octubre-novembre de 1910, celebrat a Barcelona, decidí la fundació de la Confederació Nacional del Treball.

Solidaritat d’Obrers de Catalunya

1 Resposta

(Catalunya, 1958 – 1983)

(SOC)  Central sindical. Fundada en la clandestinitat, com a confederació de sindicats d’activitats (arts gràfiques, tèxtil, metall, etc), amb estructuració territorial, a partir de plataformes obreres cristianes. El seu camp d’acció fou el Principat de Catalunya, si bé cercà la coordinació amb altres centrals dels Països Catalans.

Present a l’Organització Internacional del Treball des del 1964 i membre de la Confederació Mundial del Treball des del 1959, alguns dels seus membres, juntament amb independents, crearen el curs 1964-65 l’Escola Professional del Clot, a Barcelona, la primera dels Països Catalans.

Nacionalista i socialista autogestionària, però independent de qualsevol opció política concreta, ha tingut com a secretari general Xavier Casassas i Miralles, i una implantació considerable en el sector de serveis (sanitat, banca, ensenyament, comerç, hoteleria).

Sense perdre la seva identitat, el 1980 s’integrà en la Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya.

Solidaritat Catalana

52 Respostes

(Girona, 11 febrer 1906 – Catalunya, 1909)

Moviment unitari. Aliança de caràcter catalanista entre diversos partits i grups polítics: Unió Republicana, Lliga Regionalista, Catalunya Federal, Centre Regionalista Català, Unió Catalanista, carlins i altres prohoms en principi no pertanyents a cap partit.

Fou constituïda amb la finalitat d’ajuntar totes les forces catalanes en un front únic per tal d’aconseguir l’autonomia de Catalunya i presentar-se a les eleccions convocades per Maura després d’haver dissolt les corts. Es formà una comissió i un comitè executiu en el qual hi havia representats tots els partits; Salmerón en fou elegit president. A les eleccions la Solidaritat triomfà enfront de Lerroux, i aconseguí 41 de les 44 actes.

Els capdavanters de la Solidaritat (Cambó, Puig i Cadafalch, Sunyol, etc, que havien estat elegits diputats pel districte de Barcelona) exposaren a les corts els punts principals del seu programa: reconeixement de la personalitat regional de Catalunya, llibertat municipal i derogació de la llei de jurisdiccions.

Aviat, però, la gran força política que havia pres la Solidaritat va decaure, bé per les diferències ideològiques internes dins de principis tan generals com els que havien fet possible la coalició, o bé per la preponderància de la Lliga.

Tanmateix, el projecte de Reforma de l’Administració Local presentat per Maura va posar en tensió aquestes diferències; d’una banda la Lliga donava suport al projecte per la seva actitud pràctica d’aprofitar tot allò que fos un pas en la consecució de la veritable autonomia catalana; d’altra banda, els nacionalistes republicans, representats per Sunyol, amb la seva actitud doctrinària s’oposaven al projecte perquè només solucionava en part el problema català.

La mort de Salmerón (1908) i la renúncia de Macià obligaren a convocar noves eleccions per cobrir les vacants, que foren més nombroses encara per les renúncies de Sunyol i Junoy. Les eleccions foren el primer entrebanc fort per a la Solidaritat: només aconseguí l’acta d’Albó contra les tres aconseguides per Lerroux i els seus seguidors.

L’any 1909, a les eleccions municipals, tornà a ésser derrotada pels lerrouxistes. La força de Solidaritat s’anava esvaint. La Setmana Tràgica (juliol 1909) demostrà la desfeta total.

Només la Lliga es mantenia forta dins l’àmbit català. La seva política pragmàtica, orientada a la consecució d’institucions pròpies, culminà en la creació de la Mancomunitat presidida per Prat de la Riba.

Solidarios, Los

3 Respostes

(Barcelona, octubre 1922 – 1931)

Grup anarquista d’acció. En formaren part en total prop d’una vintena d’obrers i obreres. Després de participar en tasques publicistes i organitzatives anarquistes, especialment a través de “Crisol” (1922) i del comitè de relacions anarquistes de Catalunya (que hom fundà al principi del 1923), el grup es llançà a una actuació violenta.

Les seves accions més espectaculars foren la mort de Ramon Languia, dels sindicats lliures (Manresa, abril 1923), l’atemptat frustrat contra Martínez Anido a Sant Sebastià (maig 1923), la mort de l’ex-governador civil José Regueral a Lleó (17 maig 1923) i de l’arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila (4 juny 1923), així com l’assalt al Banco de España a Gijón (1 setembre 1923).

La Dictadura de Primo de Rivera determinà la dispersió del grup, que en part continuà en actiu a l’exili. Posteriorment, proclamada la Segona República, es reorganitzà sota la denominació de Nosotros.

Solidaria, La

Deixa un comentari

(Barcelona, 1882 – segle XIX)

Societat obrera de tipògrafs. Fou una escissió de la Societat Tipogràfica de Barcelona feta pels anarquistes que no pogueren dur aquesta a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola.

Reuní dirigents importants, com Josep Llunàs i Pujals, Eudald Canivell, Antoni Pellicer i Paraire, Pere Esteve, Anselmo Lorenzo, etc.

El seu òrgan de premsa fou “La Asociación” (setembre 1883 – juliol 1889), dirigida per Canivell.

Societat Tipogràfica de Barcelona

1 Resposta

(Barcelona, 15 agost 1879 – 1888)

Organisme obrer. Pretengué de reunir els tipògrafs amb funcions de caire sindical i assistencial. El seu primer president fou Tomàs Gallego. Féu aparèixer un “Boletín Oficial” (feb/1880 – set/1883) i impulsà la creació d’organismes similars a d’altres ciutats dels Països Catalans.

Comptava amb 520 afiliats el 1882 -sobre un total d’uns 800 obrers del ram-. Volgué inicialment aparèixer com a neutral entre els apolítics i els politicistes, però els tipògrafs anarquistes xocaren amb la direcció sindicalista (en especial amb Manuel Fernández) i es retiraren el 1882 per fundar La Solidaria.

Després, la Societat s’afilià a la Federació Obrera Tipogràfica Espanyola, dominada pels socialistes. L’any 1888 s’integrà a la UGT.

Societat Patriòtica Barcinonense de Bons Amics

Deixa un comentari

(Barcelona, març 1820 – desembre 1820)

Societat. Les finalitats de la qual eren de difondre les llums, consolidar el sistema (constitucional) i aterrar-ne els enemics; el seu principal animador fou fra Lluís G. Oronoz. Els seus membres s’oferiren per a formar el primer batalló de milícies nacionals.

La societat es féu càrrec corporativament de la defensa de l’obra de Llorente Proyecto de una Constitución eclesiástica, de la qual s’encarregà Joan B. Grassot. Pel novembre de 1820 instauraren càtedres d’ideologia i de dret natural.

No hi ha notícies de la societat després de l’empresonament d’Oronoz, acusat de connivència en l’intent republicà de G. Bessières.

Societat d’Estudis Militars

2 Respostes

(Barcelona, 1924 – 1925)

(SEM)  Entitat clandestina i paramilitar. La presidia Lluís Nicolau i d’Olwer i n’era secretari Ferran Cuito. Miquel A. Baltà en fou el cap i l’instructor.

Les classes, teòriques i pràctiques, es basaven en els manuals militars de la infanteria francesa. Un altre assessor principal era Pere Màrtir Rossell i Vilar, i aplegava un centenar de voluntaris, i hi col·laboraren, entre d’altres, Pau Vila, C.A. Jordana i Alfons Maseras.

Descoberta el 1925, Baltà i d’altres foren empresonats i molts se n’anaren a l’exili. La causa dels futurs guerrillers independentistes fou sobreseguda per por d’un escàndol polític.

Societat de Teixidors a Mà de l’Estat de Catalunya

1 Resposta

(Valls, Alt Camp, 1868/69 – Catalunya, 1872)

Organisme sindical. El centre directiu romangué a Valls, on publicà “El Tejedor”. Altres seccions importants, a més de Valls, foren la de Barcelona (Centre Federal dels Teixidors a Mà, encapçalat per Antoni Guisart) i la de Reus (Societat de Mútua Protecció de Teixidors a Mà de la Vila de Reus, amb Marià Grases i Josep Ferrando).

Malgrat un cert moderantisme i prorepublicanisme, el 1872 hom acceptà la seva fusió amb Les Tres Classes de Vapor i el posterior ingrés en la Unió Manufacturera.

Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó *

Deixa un comentari

Veure> Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera (agrupació, 1840-48).