Poble (626 m alt), situat al vessant d’un turó; l’església parroquial és dedicada a sant Llorenç. Es formà al voltant de l’antic castell de Montbrió, esmentat ja el 1075.
El 1269 passà a l’orde dels templers, dins la comanda de Barberà; a l’extinció de l’orde, passà als hospitalers.
Formà municipi independent fins el 1972. L’antic terme comprenia, a més, el poble de Vallverd de Queralt i l’antiga quadra i masia del Cogull.
(Vallbona de les Monges, Urgell)
Poble (627 m alt), en curs de despoblament, al sud del terme, prop del límit amb la Conca de Barberà.
L’església (Sant Andreu) és romànica, sufragània de la de Rocallaura; en prové una imatge de Sant Andreu de l’escola de Cascalls (segle XV), conservada al Museu Diocesà de Tarragona.
El castell de Montblanquet, esmentat ja el 1156, fou donat el 1195 a Poblet.
Dins l’antic terme hi ha les restes del monestir del Tallat.
Barri residencial perifèric del sector nord de la ciutat, situat als vessants de la serra de Collserola, damunt el passeig de la Vall d’Hebron.
És un dels primers grans polígons (31 ha) promogut pel Patronat Municipal de l’Habitatge; fou realitzat en 1957-65 i projectat, en la primera fase, pels arquitectes G. Giráldez, P. López Iñigo i X. Subias i Fages (pla modificat per l’ajuntament, que afegí un pis d’alçada als blocs), i en la segona fase (1961) per P. López i Josep Soteras, entre d’altres.
La urbanització d’aquest sector, considerada la millor dels últims anys dins l’àrea de Barcelona, s’inspira en els principis urbanístics racionalistes definits pel CIAM. La població prevista era d’uns 10.000 h. Hi resideixen principalment obrers qualificats i funcionaris.
A la part més alta del vessant hom edificà posteriorment (1963-68) un grup de setanta habitatges unifamiliars. A la part baixa, i a frec de la Vall d’Hebron, hom hi ha construït el velòdrom d’Horta (1983-84), que fou premi FAD l’any 1984 i que fou una de les instal·lacions de l’àrea olímpica de la Vall d’Hebron.
(Begues, Baix Llobregat / Olesa de Bonesvalls, Alt Penedès)
Cim (652 m alt) del massís de Garraf, al límit entre els dos municipis.
Poble, dins l’antic terme d’Anya, situat a l’esquerra de la riera de Montargull (límit amb el municipi de Vilanova de Meià), tributària del Segre a través de la riera de Tòrrec.
De la seva església parroquial (Santa Maria) depenen Folquer i Comiols.
Llogaret (843 m alt), al cim de la serra de Montargull, límit entre la ribera de Cervera (Segarra) i l’alt Gaià, damunt Santa Coloma de Queralt.
És centrat per les restes de l’antic castell de Montargull i de l’església parroquial de Sant Jaume, antiga capella del castell, en part romànica.
El segle X pertanyia al terme del castell de Queralt.
Cim (2.620 m alt) de la línia de crestes de la zona axial pirinenca, al límit amb Coserans, entre els ports de Mariola i de Tavascan, que domina la capçalera del riu de Tavascan, on hi ha el petit estany de Montareny.
(Alta Ribagorça / Vall d’Aran)
Massís del Pirineu axial, situat entre els pics de Besiberri i el port de Colomers, sobre el port de Caldes, i entre les conques de la Garona i del Segre. Té 2.830 m alt i destaca per la seva importància hidrogràfica.
Passat el coll de Caldes i les agulles de Mangades, s’arriba pel nord-oest al coll de Montardo (2.781 m alt), d’on arranquen tres serres: la serra de Montardo (2.678 m), la de Saubadies i la de Ribereta.
El circ lacustre de Montardo, entre els de Comaloforno i el de Colomers, és un dels més importants del país, al qual li ha estat atribuït un centenar d’estanys, alguns d’importants, que alimenten la Noguera de Tor.
(o Montardit de Dalt) Poble (946 m alt), dins l’antic terme d’Enviny, situat a l’esquerra del barranc de Montardit, afluent, per la dreta, de la Noguera Pallaresa, que neix al vessant occidental del tuc de la Cometa i desemboca al seu col·lector a Ribera de Montardit.
De la parròquia (Santa Cecília) depenen aquest llogaret, Llarvén i el mas de Copons.
(Castellet i la Gornal, Alt Penedès)
Santuari (la Mare de Déu de Montanyans), situat a la dreta del riu de Foix, al sector septentrional del terme, damunt les Masuques.
