(Palau-sator, Baix Empordà)
(o Boadell) Poble, prop de la carretera de la Bisbal a Pals, al nord de Sant Feliu de Boada.
L’antiga església de Sant Julià és un notable exemplar preromànic, d’una sola nau i amb arcs de ferradura. No hi havia culte i serví durant molts anys de dependència agrícola d’una masia, fins que l’any 1982, després de la seva restauració, fou consagrada de nou. Existia ja al segle X.
El lloc formà part del castell i després batllia reial de Palau-sator.
(Sabadell, Vallès Occidental)
Antic terme i parròquia, situat entre aquesta població i Matadepera. És troba dins la seva demarcació el barri sabadellenc de Ca N’Oriac.
La parròquia existia ja el 1042 i tenia dins la seva demarcació l’antic castell de Ribatallada, propietat inicial dels Montcada (1136-1310), que passà després als Clasquerí, la fortalesa de Castellarnau i antics masos com el Viver o casa Baier.
La seva església parroquial fou reconstruïda al segle XVII, aprofitant la portalada i altres elements de l’anterior.
Formà part del municipi de Sant Pere de Terrassa, fins que aquest es disgregà el 1904 i Sant Julià s’uní aleshores a Sabadell.
(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès)
Barri mixt d’habitatge i indústria, situat al voltant de la carretera de Santa Creu de Calafell, entre el nucli antic i el barri de Santa Eulàlia de Provençana i formant part del nucli central urbanitzat del municipi.
Hi habitaven la petita burgesia local, propietaris agrícoles i població immigrada de fora del Principat.
En aquest sector hom localitzà al començament del segle XX les primeres fàbriques del municipi, que al llarg del segle foren traslladades fora del centre urbà.
Forma amb els barris del Centre i Sant Feliu el districte I de la ciutat.
(Folgueroles, Osona)
Petit serradet (531 m alt), situat al nord-oest de Folgueroles, prop del gran mas de Puigseslloses, coronat per un antic dolmen, que li ha donat el nom, i la capella de Sant Jordi de Puigseslloses.
En aquesta capella, erigida el 1477 i ampliada el 1883, cantà la primera missa Jacint Verdaguer el 2 d’octubre de 1870.
El seu dolmen fou excavat el 1922 i les troballes són al Museu Episcopal de Vic.
(Cercs, Berguedà)
Antiga església parroquial, primitivament titulada de Sant Andreu, al nord-oest de la població, sobre el Pont de Rabentí.
L’edifici romànic, restaurat recentment, s’edificà al segle XII i canvià de titular al segle XVIII.
Prop seu s’edificà el nou barri obrer de les mines de Fígols, traslladat de Sant Salvador de la Vedella, que per això s’anomenà de Sant Jordi.
(Baix Camp / Baix Ebre / Montsià)
Entrant principal del litoral meridional de la costa catalana, a la Costa Daurada.
S’obre cap al nord al coll de Balaguer, i és tancat pel delta de l’Ebre, amb el cap de Tortosa i l’illa de Buda a l’extrem meridional.
Deu el seu nom a l’antic castell de Sant Jordi d’Alfama.
Nom donat, per Federico Jorge Bayo y Timmerhans, comte pontifici de San Jorge, al terreny (3,5 ha) que comprà a la Costa Brava.
Per mort sense fills passà, per disposició testamentària, al bisbat de Girona, que hi construí una capella.
El bisbat vengué els terrenys i s’hi construí un nucli turístic (el Comtat de Sant Jordi).
(Camarasa, Noguera)
Santuari, situat al nord-est de la població, a la serra de Sant Jordi (679 m alt), contrafort de la serra Carbonera.
El seu tradicional aplec del 23 d’abril, conegut des del 1731, anava seguit d’un dinar que pagava la municipalitat.
(Ripollès)
Sector de la conca alta del Ter.
Morfològicament és inclosa dins l’anomenat Subpirineu, i estructurada per eixos anticlinals que fan canviar al Ter la direcció nord-sud (que reprèn a partir de Ripoll) per la nord-est – sud-oest.
Una falla est-oest separa aproximadament els termes de Sant Pau de Seguries i Sant Joan de les Abadesses, amb la vila mercat de la vall.
D’economia agrària (patates i pomeres, farratge i prats) i industrial (tèxtil i extractiva).
(Coll de Nargó, Alt Urgell)
Contrafort (1.745 m alt) de les serres interiors pre-pirinenques, continuació vers l’est de la serra de Carreu, de la qual és separada pel riu de Puials.
Al seu contrafort més oriental s’alça l’ermita de Santa Fe, que domina la vila d’Organyà.
