Veure> la Pobleta d’Alcolea (poble).
Altre nom del poble d’Alcalalí, especialment com a parròquia.
Comarca del País Valencià, 798.6 km2, 173.324 hab (2009), Densitat: 217,03 h/km2, capital: Elda
Està integrada per 11 municipis: l’Alguenya – Asp – Elda – el Fondó de les Neus – el Fondó dels Frares – Monòver – Montfort – Novelda – Petrer – el Pinós de Monòver – la Romana de Tarafa
(cast: Vinalopó Medio) Situada entre les comarques de l’Alt Vinalopó (nord), l’Alcoià (nord-est), l’Alacantí (est), el Baix Vinalopó (sud-est) i la província de Múrcia (oest).
GEOGRAFIA FÍSICA.- Des del punt de vista físic comprèn el curs mitjà del Vinalopó, conca quaternària envoltada per una sèrie de relleus pertanyents als sistemes subbètic i prebètic, d’orientació general sud-oest – nord-est, encara que amb abundants afloraments salins i gipsosos. Comprèn tot un seguit d’alineacions muntanyoses, que vorejen la comarca: la serra Alguenya (nord-est), la serra de les Salines (nord-oest), la penya del Sit (est) i les agrestes serres de Crevillent, dels Frares i d’Algaiat (sud).
El clima és mediterrani amb característiques d’aridesa força acusades; la temperatura mitjana anual és de 17 ºC, amb precipitacions escasses (menys de 300 mm anuals) i un màxim pluviomètric equinoccial. la vegetació s’adapta a les condicions climàtiques i edafològiques, amb domini del matoll baix i espinós, presència d’arçots, margalló, timonedes i plantes halòfiles; només per sobre dels 500 m es troben restes d’alzinars. El Vinalopó, que en aquest sector rep la rambla de Tarafa, veu minvat encara més el seu dèbil cabal a causa del regadiu i de la manca de precipitacions; a Asp té un mòdul de 0,37 m3/segon.
POBLACIÓ.- Des del punt de vista demogràfic, al llarg del segle XX, tots els municipis de la comarca han tingut un saldo positiu, especialment intens a partir del decenni del 1950; en el conjunt de la comarca, la incorporació, a principis del decenni del 1990, de la comarca de les Valls del Vinalopó, incrementà les xifres de població de manera significativa. En l’actualitat, la comarca comprèn un total d’onze municipis, set dels quals sobrepassen la xifra dels 5.000 h, amb una forta concentració als municipis més industrialitzats, com Novelda, Elda, Petrer, Monòver i Asp, i una tendència al despoblament dels pobles petits i rurals.
ECONOMIA.- Per al desenvolupament econòmic de la comarca ha estat fonamental, per una banda, el sector agrícola i, per l’altra, la indústria del calçat. El conreu dominant de la comarca és la vinya, amb una producció equilibrada entre raïm per a taula i per a l’elaboració de vi, seguida pels ametllers, les oliveres, els arbres fruiters i l’ordi. El tèxtil fou el primer sector industrial de la comarca, al qual seguí cronològicament la producció de vi, però no fou fins que s’estengueren les activitats relacionades amb l’espardenyeria i la sabateria, als municipis de Novelda, Monòver i Elda, que l’economia comarcal reeixí i es consolidà. En l’actualitat, la indústria del calçat és la que ocupa la major part de la població activa, seguida per la de la construcció, la de la fusta i mobles, el cautxú i els plàstics. Quan als materials per a la construcció, cal destacar l’explotació de marbre i gres, centrada a Novelda, objecte d’una destacada exportació.
HISTÒRIA.- Hi ha testimoniatges paleolítics al penyal de l’Ofra (Asp) i mesolítics a Montfort, eneolítics i ibèrics a tots dos termes i romans a Montfort. Aquestes terres, integrades al principi a la cora de Tudmir, el 1304 esdevingueren valencianes, dependents directament de la corona, malgrat que Asp fou donat a Sibil·la de Fortià i després a Gutierre de Cárdenas. Des del segle XIV la comarca pertangué a la governació d’Oriola, i el 1707 fou inclosa en la governació borbònica de la mateixa ciutat. Des del 1834 pertany al partit judicial de Montfort, de la província d’Alacant.
Comarca de la Catalunya Nord: 577,2 km2, 25.012 hab (2009), densitat: 43,33 h/km2, capital: Ceret
Està compost per 18 municipis: l’Albera – Arles – els Banys d’Arles – Ceret – les Cluses – Cortsaví – Costoja – la Menera – Montboló – Montferrer – Morellàs i les Illes – el Portús – Prats de Molló – Reiners – Sant Joan de Pladecorts – Sant Llorenç de Cerdans – Serrallonga – el Tec
Situada entre el Rosselló (nord i nord-est), l’Alt Empordà (sud-est), la Garrotxa (sud), el Ripollès (sud-oest) i el Conflent (nord-oest).
GEOGRAFIA FÍSICA.- És constituïda per una vall, en direcció sud-oest – nord-est, entallada profundament en la zona axial pirinenca i solcada pel curs alt del riu Tec; per la banda nord-oriental s’obre a la subcomarca rossellonesa dels Aspres, i és emmarcada pel coll de Fortó (al nord) i el de la Brama (al sud), el qual forma part de l’Albera; pel sud és limitada per les muntanyes (serres de Costabona, de la Baga de Bordellat, de Motner) que d’oest a est la separen del Ripollès, la Garrotxa i l’Alt Empordà; el massís del Canigó la separa del Conflent i del Rosselló pel sector septentrional. Per l’est, entre els Aspres i l’Albera, la vall del Tec s’obre pas a la plana rossellonesa.
Cal distingir-hi essencialment dos sectors, l’alt Vallespir i el baix; el primer integrat per una vall estreta i encaixonada entre cims que ultrapassen els 2.700 m alt (puig dels Tres Vents); és una zona de clima humit i fresc que contrasta amb el temperat i sec del baix Vallespir, d’influència mediterrània. La pluviositat generalment és alta, acusa màxims de tardor i ultrapassa els 1.000 mm l’any; s’hi han produït serioses inundacions (com el 1940) a causa de corrents locals de pertorbacions, que perjudiquen els camps i determinen les capes d’al·luvions escampades a conseqüència de l’erosió de les brusques empentes fluvials.
Es presenta des de la vegetació típicament mediterrània (al voltant de Ceret) a l’alpina de prats d’alta muntanya (a la capçalera de la vall); als boscos inferiors als 1.000 m alt predomina el roure i el castanyer, i entre 1.200-1.800 m les coníferes i fagedes. Els sòls són resultat de l’alteració d’un sòcol cristal·lí i metamòrfic, que determina l’aparició de fonts termals (Banys d’Arles, la Presta, la Menera) i l’abundància de mines (ferro a la vall del riu Ferrer, coure a la Menera i a la Presta, etc), recursos que han estat explotats des de fa segles, encara que el segon, en vies de desaparició des del segle XVIII, ha estat exhaurit.
POBLACIÓ.- Demogràficament la comarca no ha acusat grans variacions des del 1901, i només a mitjan segle XX acusà una petita disminució, de la qual s’havia recuperat plenament a principi de la dècada del 1980. Predominen els municipis inferiors als 1.000 h (només 7 hi són superiors); la població disseminada està en disminució. Cal assenyalar que el 50% dels masovers procedeixen de les altres valls del Ter i del Fluvià, malgrat que les influències i relacions tradicionals vers el sud giraren vers Perpinyà a partir del segle XIX.
ECONOMIA.- Les activitats agràries, en conjunt de caràcter regressiu, només presenten condicions favorables per a l’extensió dels conreus a les terrasses al·luvials de la conca de Ceret, lligats a la producció rossellonesa; mentre que els de regadiu (fruiters: poma i cirera) estan en franca disminució, els de secà, destinats a la vinya, mantenen una certa importància. La ramaderia ha experimentat un notable creixement, concentrada sobretot a l’alt Vallespir, on ha augmentat de forma notable el nombre de pastures, és especialitzada en la producció de carn, tant de boví com de xai (si bé aquest ha perdut part de l’anterior primacia) i, en menor grau, de porcí. La indústria ha estat tradicionalment el sector que ha ocupat la major part de la població activa de la comarca. La hidroelèctrica abasta el consum local, i compta amb 5 centrals i un total de producció mitjana de 15 milions de kWh. L’explotació forestal (castanyer) permet una indústria de la fusta que manté un cert relleu, decantada especialment al sector de la boteria i a la indústria del calçat (espardenyes), a la qual se subordinen els sectors del tèxtil, el cotó, el jute i el sisal. Sant Llorenç de Cerdans és el principal centre productor d’espardenyes de tot França, i exporta els seus productes a les regions del Llenguadoc, Provença, Lió i Bordeus. El sector serveis ha anat assolint una importància creixent, derivada de l’increment del turisme; és especialitzat en les esmentades estacions termals, centres de repós i hostaleria en general, i una estació d’esquí (Forquets) a Prats de Molló.
La comarca és travessada per les principals vies que posen en comunicació la Catalunya Nord amb la resta del Principat: la carretera de Barcelona a Perpinyà pel coll d’Ares, l’autopista i la carretera que travessen el Pertús. La ciutat més poblada és la capital, Ceret, i la segueixen en nombre d’habitants les viles dels Banys d’Arles i Arles. Seguint amunt el curs del Tec, la vila de Prats de Molló és el centre de l’alt Vallespir, i el segon mercat en importància de tota la comarca.
HISTÒRIA.- Bé que hi ha indicis més antics, el poblament és ben documentat d’ençà del neolític, sobretot a través de les descobertes recents d’una cova a Montboló. L’edat del bronze ha deixat alguns vestigis, però és mal coneguda a la comarca. De l’època del pas del bronze al ferro (període hallstàttic) hi ha un jaciment clar, el camp de les Olles de Serrallonga, possiblement testimoni de les invasions dels indoeuropeus. La segona meitat del primer mil·lenni és mal coneguda. El testimoni més concret de la romanització són els edificis termals dels banys d’Arles, d’on procedeixen inscripcions votives de l’època imperial romana. El Vallespir era un antic pagus, històricament molt lligat al Rosselló, i ha format part sempre de la diòcesi d’Elna (i, després, de Perpinyà) i, excepte durant quasi dos segles, que van de la fi del segle X (conquesta de l’alt Rosselló per Oliba Cabreta) al 1172 (incorporació del comtat de Rosselló al de Barcelona), del comtat de Rosselló. Fou precisament arran de la conquesta de l’alt Vallespir per Oliba Cabreta i de la seva incorporació al comtat de Besalú (990) que es constituí el vescomtat de Vallespir, però que incloïa també els Aspres rossellonesos i, fins i tot, un sector de la vall de la Tet; centrat en el castell de Castellnou, fora del Vallespir pròpiament dit, rebé des del 1020 el nom de vescomtat de Castellnou.
El 1111 el comtat de Besalú i tots els seus annexos passaren al comte Ramon Berenguer III de Barcelona; el seu nét, Alfons I el Cast, rebé en herència el comtat de Rosselló, fet que dugué a la reunificació de l’antic comtat de Rosselló en reinstaurar-se (1212) en la persona de Nunyó Sanç I, nebot d’Alfons I; sota el seu govern s’esmenta per primera vegada un veguer de Vallespir, càrrec detingut pel vescomte Guillem (V) de Castellnou. El vescomtat de Castellnou persistí com a jurisdicció feudal fins al primer terç del segle XIV, però amb el temps, la denominació de Vallespir s’estenia a tota la vall del Tec en la sotsvegueria de Vallespir (dependent des d’aleshores del veguer de Rosselló) i en l’ardiaconat de Vallespir; aquest era una dignitat del capítol d’Elna testimoniada des del 1067 i extingida el 1789, i que entre els qui la detingueren (vers el 1330) cal esmentar el francès Pierre Roger, que fou papa amb el nom de Climent VI.
En la consciència popular, el Vallespir continuà limitat a la vall més alta: fins al pont de Ceret, fins a Morellàs, com a màxim fins al Voló. Però l’administració republicana francesa reproduí en el districte de Ceret (1789) l’antiga sotsvegueria de Vallespir, de Prats de Molló a la Marenda, sense Prunet i Bellpuig, però amb la Bastida, el Voló, Vivers i Banyuls dels Aspres.
Comarca del País Valencià, 1.141,2 km2, 10.406 hab (2009), densitat: 9,12 h/km2, capital: Aiora
Està formada per 7 municipis: Aiora – Cofrents – Cortes de Pallars – Teresa de Cofrents – Xalans – Xarafull – Zarra
(cast: Valle de Cofrentes) A la regió de Requena, entre les comarques de la Plana d’Utiel (al nord-oest), la Foia de Bunyol (al nord-est), la Canal de Navarrés (a l’est i sud-est) i la regió de la Manxa (al sud i a l’oest).
GEOGRAFIA FÍSICA.- Situada al límit sud-oriental de la Manxa, forma part de la regió fisiogràfica dels altiplans i muntanyes centrals del País Valencià, i més concretament a l’extrem occidental de la vasta plataforma plegada calcària de Caroig, on les alineacions ibèriques es van esfumant cap a l’atiplà (la Meseta) de la Manxa. Des del punt de vista físic la comarca comprèn un sector muntanyós a l’est, el Caroig, la vall del Xúquer (la vall de Cofrents pròpiament dita) al nord, i la vall de l’Aiora, situada a l’oest del Caroig, estreta i irregular, recorreguda per aquest afluent dret del Xúquer en direcció sud-nord, que constitueix el centre vital de la comarca manxega.
El Xúquer, procedent de la conca d’Albacete, penetra en direcció oest-est a la Vall de Cofrents i, després de rebré per l’esquerra el Cabriol, s’encaixa en les calcàries cretàcies de la vora nord del Caroig i forma un llarg congost de més de 400 m de profunditat amb penya segats verticals de més de 200 m, la qual cosa ha permès de construir les centrals hidroelèctriques de Cofrents i de Cortes de Pallars, a més de la central nuclear de Cofrents. Al nord de la vall del Xúquer s’estén un anticlinal triàsic molt dislocat i profundament retocat pels afluents de l’esquerra. El vulcanisme recent ha afectat aquesta zona; bona prova n’és el volcà de Cerro Negro, molt a prop de la vila de Cofrents.
Situada a la zona de transició entre la Meseta i les planes costaneres, la Vall de Cofrents té uns hiverns freds (temperatura mitjana de gener, 5 ºC) i estius calorosos (mitjana del mes d’agost, 24 ºC). Les precipitacions, amb un màxim de pluges el mes de novembre i un altre de secundari el mes de maig, oscil·len entre els 450 i els 500 mm anuals. La vegetació és pobra, amb abundància de pins al sector del Caroig.
POBLACIÓ.- Aquesta comarca presenta una demografia regressiva des de l’any 1950. Durant tota la primera meitat del segle XX el ritme de creixement va ésser constant, amb un augment del 30%. Però a partir del 1950 el fenomen de l’emigració s’intensificà, i l’any 1960 la comarca havia perdut prop de 4.000 h. L’any 1970 la població ja era inferior a la del 1900, sense signes de recuperació. La població es concentra a la vall d’Aiora, i la capital concentrava el 1996 més de la meitat de la població comarcal. Al nord, la vall del Xúquer és un dels sectors més despoblats del País Valencià, i tan sols destaquen Xalans i Cofrents. A excepció de la capital, cap altre municipi dels set que formen la comarca no arriba als 2.000 h.
ECONOMIA.- L’economia és estrictament agrícola. Les terres conreades representen menys de la cinquena part de la superfície comarcal. Entre els conreus de secà destaquen els cereals, la vinya, l’olivera, els ametllers i els farratges. A les terres de regadiu, que ocupen una tercera part aproximadament de les terres conreades, s’hi conreen també cereals, arbres fruiters i hortalisses. La ramaderia és força important (bestiar oví, boví, porcí i cabrum) i aprofita les nombroses pastures naturals. Cal destacat també l’apicultura. La indústria té poca importància, i ha estat un dels factors decisius per a la despoblació de la comarca; malgrat això, la construcció de les centrals hidroelèctriques i de la central nuclear comportà una tímida recuperació que es deturà en acabar-se les obres. En l’actualitat tan sols a la capital comarcal es troben algunes indústries (de la confecció, alimentàries, d’artesania de la fusta, del transport). Aiora és centre d’una àrea comercial que, si bé és reduïda, ocupa el sector més sudoccidental de la província de València.
HISTÒRIA.- Les restes humanes més antigues han estat trobades al terme d’Aiora, amb pintures rupestres (La Tortosilla i l’abric d’El Sordo), a més d’un poblat ibèric al puntal de Meca, amb restes de fortificacions i de ceràmica. Hom troba la presència romana a Zarra i al castell de Xalans. L’origen dels pobles actuals és degut a la colonització musulmana, que edificà castells al llarg dels rius, des de Cofrents fins a Aiora per Teresa, Xalans, Xarafull i Zarra.
En el moment de la conquesta cristiana restà dins el límit de la conquesta castellana, menys Cortes de Pallars, donada a l’infant de Castella Sanç; el rei castellà Alfons X la cedí a Pere II el Gran, i passà així al País Valencià. Des del segle XIV la major part de la comarca fou de la senyoria del duc de Gandia; Aiora fou del duc d’El Infantado, i Cortes de Pallars, de diversos senyors. La població musulmana es mantingué (només Aiora fou repoblada amb cristians); convertits en moriscs, l’expulsió d’aquests (1609) motivà un aixecament dels d’aquesta vall, que es refugiaren a la mola de Cortes; derrotats i expulsats, els pobles restaren reduïts a la mínima expressió durant decennis, i la repoblació fou molt lenta. Administrativament es dividia entre la governació de València i la de Xàtiva dellà Xúquer, fins el 1707.
Amb la reorganització borbònica hom creà la governació de Cofrents, que acollia la comarca i, a més, una part de la Canal de Navarrés. Al segle XIX Xarafull fou cap de partit. La Vall de Cofrents-Aiora fou del partit judicial d’Aiora, i ha passat recentment al de Requena.
Comarca del País Valencià, 721,67 km2, 92.106 hab (2012), densitat: 127,63 h/km2, capital: Ontinyent
Formada per 34 municipis: Agullent – Aielo de Malferit – Aielo de Rugat – Albaida – Alfarrasí – Atzeneta d’Albaida – Bèlgida – Bellús – Beniatjar – Benicolet – Benigànim – Benissoda – Benissuera – Bocairent – Bufali – Carrícola – Castelló de Rugat – Fontanars dels Alforins – Guadassèquies – Llutxent – Montaverner – Montitxelvo – l’Olleria – Ontinyent – Otos – el Palomar – Pinet – la Pobla del Duc – Quatretonda – el Ràfol de Salem – Rugat – Salem – Sant Pere d’Albaida – Terrateig
Situada a la regió de Xàtiva, a l’extrem sud-oest de la província de València. Limita amb les comarques de la Costera (nord-oest), l’Alt Vinalopó (sud-oest), l’Alcoià (sud), el Comtat (sud-est) i la Safor (nord-est).
GEOGRAFIA FÍSICA.- Està constituïda per una ampla vall que s’obre entre les serres Grossa (al nord) i Agullent-Benicades (al sud), integrades en el conjunt de serres que representen la Serralada Prebètica Valenciana. Tant les serres septentrionals com les meridionals que enquadren la comarca són formades per anticlinals de calcàries cretàcies; al nord el punt més elevat es la Creu (900 m alt), i al sud, el Char (1.093 m), Ontinyent (953 m) i Benicadell (1.104 m). La vall pròpiament dita és un sinclinal format per margues i argiles blanquinoses, amb una gruixària de 1.000 m. En el seu punt més ample assoleix els 15 km d’amplada i una altitud de 150 a 250 m; cap al sud-oest la vall es fa més estreta: a Ontinyent té 6 km d’amplada i s’aixeca de 360 a 630 m a l’estret dels Fontanars. El conjunt fisiogràfic de la comarca queda completat per l’estreta vall de Bocairent (2 a 3 km) amb una altitud de 600 a 700 m, situada al sud de les serres d’Ontinyent i d’Agullent i que, com la vall d’Albaida, és també un sinclinal emplenat per materials burdigalians. La intensa erosió del riu Albaida (afluent dret del Xúquer) i dels seus afluents (especialment el Clariana) sobre aquests materials tous, origina un paisatge ondulat, tallat per petits barrancs. L’Albaida, que corre en direcció sud-oest – nord-est, travessa encaixat la serra Grossa i desguassa més endavant al Xúquer. El sector oriental de la comarca forma part de la conca del riu d’Alcoi a través del seu afluent el Vernissa.
El clima, mediterrani, presenta certes característiques de continentalitat a causa de la situació interior i l’altitud. La temperatura mitjana del mes més fred és de 8 a 9 ºC; les precipitacions, segons la diferent orientació i altura de les serres circumdants, varien entre 500 i 800 mm, repartides en dues estacions plujoses, una a la tardor i una altra a la primavera; els estius són eixuts. Hi predomina el bosc d’alzina, encara que també hi ha enclavaments importants de pins (pi blanc) a Ontinyent, Agullent i Benicadell.
POBLACIÓ.- La Vall d’Albaida amb una densitat de població força elevada (127,6 h/km2), ha registrat un increment del 61% en el període comprès entre 1900 i 1996. Tot i que a la segona meitat del segle XIX el creixement havia estat negatiu, a partir del 1900 la població augmentà, encara que molt lentament, fins al 1950; a partir d’aquell decenni el creixement s’accelerà ja sense parar. El 1996, dels 33 municipis que formaven la comarca, catorze superaven els 1.000 h, amb un alt grau de concentració als nuclis més industrialitzats: l’Olleria, Albaida, Benigànim, Bocairent, Aielo de Malferit i a la capital, que el 1996 aplegava més del 38% de la població total.
ECONOMIA.- Quant a l’economia, al sector agrícola hi ha un clar predomini dels conreus de secà, especialment de la vinya (raïm de taula i per a vi, a parts iguals), seguit del d’oliveres, ben representades a Ontinyent i Beniatjar i, per últim, els fruiters (albercoquers, presseguers, pruners, pereres i tarongers). Complementen el sector agrícola petites extensions dedicades al conreu d’hortalisses, ametllers, garrofers i cereals. La Vall d’Albaida és una de les comarques del País Valencià amb major pes del sector secundari, dins l’estructura econòmica; Ontinyent, amb una gran tradició tèxtil (de base artesanal), concentra gran part de l’activitat industrial, hi sobresurten com a productes elaborats les flassades, les estampacions i els teixits de cotó. També d’arrelada tradició artesanal, cal destacar el subsector de la ceràmica, el del vidre i el de materials per a la construcció. Un altre sector que darrerament ha pres molta volada és el de la fusta i els mobles, a més dels sectors alimentaris, del paper i del calçat. El mercat comarcal és Ontinyent, però li fan una certa competència els regionals de Xàtiva i Gandia.
HISTÒRIA.- La comarca tingué un poblament prehistòric dens, documentat a partir del neolític (cova de la Sarsa, a Bocairent, amb ceràmica impresa –cardial-) i durant les primeres edats dels metalls: fons de cabanes de Bèlgida, amb vas campaniforme. Com és normal a les comarques centrals i meridionals del País Valencià, el poblament durant l’edat del bronze (bronze valencià) es mostra abundós, amb poblats com els de Bellús (tossal Redó i tossal del Caldero). També és relativament ben documentada la fase ibèrica, amb nombroses troballes de poblats i elements d’escultura, a Bocairent, malgrat que no han estat fetes excavacions. Durant la romanització, la comarca, que no tingué cap ciutat, fou estructurada a base de vil·les rurals. La colonització musulmana degué ésser molt intensa, atesos els nombrosos nuclis de població existents ja en aquest moment, que han estat l’origen de la major part dels pobles actuals.
La conquesta cristiana establí una nova situació, amb la creació de nous nuclis amb pobladors cristians immigrats o la substitució, en alguns casos, de la població musulmana per cristians. Així, els nuclis cristians de la Vall foren Albaida, Agullent, Benigànim, Bocairent, Guadasséquies, Ontinyent, el Palomar, la Pobla del Duc i Quatretonda. Alguns d’aquests tingueren importància en la vida medieval del País Valencià, i Ontinyent, l’Olleria i Bocairent tingueren dret de vot a les corts de València. Restaren nombrosos poblats musulmans, convertits en moriscs el 1535, amb la conversió forçosa. L’expulsió dels moriscs (1609) afectà profundament la comarca, i la major part dels pobles romangueren despoblats; la repoblació s’efectuà molt lentament; començà entre el 1610 i el 1630, i sols es féu en una part dels antics pobles moriscs. A la fi del segle XVIII hi havia 23 despoblats, i aquesta relació encara no els incloïa tots.
El règim senyorial afectà la major part dels pobles; només els més grans i de població cristiana de natura eren de la corona: Ontinyent, l’Olleria, Benigànim, Bocairent, Agullent i Montaverner. Les grans cases senyorials valencianes tenien ací grans jurisdiccions: el marquès d’Albaida tenia Albaida, Atzeneta, Benissoda, Bufali, Carrícola i el Palomar, i el marquès de Bèlgida posseïa Bèlgida, Bellús, el Ràfol i Salem; la baronia de Llutxent, passada després al marquès de Dosaigües, comprenia Llutxent, Quatretonda i Benicolet, i el duc de Gandia tenia la Pobla, Castelló de les Gerres i Aielo de Rugat. Administrativament fou de la governació de Xàtiva (dellà Xúquer) fins el 1707, i després de la nova governació (corregiment) de Xàtiva, fins el 1833. La divisió provincial d’aquest any la inclogué a la província d’Alacant, però poc temps després passà a la de València, i fou dividida en els partits judicials d’Albaida i d’Ontinyent, el primer dels quals desaparegué.
Caseriu, al nord de la lloma de la Bastida, on es troba el poblat ibèric de la Bastida de les Alcusses.
Despoblat, convertit al segle XVII en finca particular.
Llogaret, al sud i a poca distància del poble.
Era poblat de moriscs (60 famílies el 1609) i fou agregat a la nova parròquia de Rafelcofer el 1547.
