Municipi de la Ribagorça (Franja de Ponent): 32,41 km2, 904 m alt, 733 hab (2014)
(o Castelló de Sos, cast: Castejón de Sos) A la vall de Benasc, situat en gran part a l’esquerra de l’Éssera. Comprèn, aigua avall del Ru, els dos vessants de l’estret de Ventamillo. El terme és força accidentat (hi ha els cims de Baciver -2.725 m alt- i de Gallinero -2.728 m alt-) i cobert de boscs d’espècies diverses i de grans extensions de prats naturals.
La principal activitat econòmica del municipi és la ramaderia (bestiar boví, oví i cavallí), complementada per l’agricultura, situada al fons de la vall (arbres fruiters, cereals, farratge i patates), i, darrerament, per l’estiueig i el turisme. Mercat de la vall de Benasc, dins l’àrea comercial de Barbastre.
El poble és a la dreta del barranc d’Urmella, prop de la confluència amb l’Éssera; l’església parroquial, del segle XVII, és dedicada a sant Sebastià.
Municipi de la Ribagorça (Franja de Ponent): 26,52 km2, 836 m alt, 95 hab (2014)
Situat a l’alta vall del riu de Queixigar (subafluent de la Noguera Ribagorçana), que travessa el terme de nord a sud, engorjat, en el primer sector. El terme és accidentat pels contraforts occidentals de les serres de Palleroa i de Giró. Gran part del territori és cobert de boscs (roures i carrasques) i de pasturatges.
La vida econòmica del municipi es basa en l’agricultura de secà (cereals, farratges i oliveres). Les terres són directament explotades per llurs propietaris. Hi ha ramaderia (bestiar de llana i porcí). Hi té una certa importància l’avicultura. La tradicional activitat del carboneig hi va en decadència. Àrea comercial de Graus. La població, amb tot, tendeix a disminuir a causa de l’emigració.
El poble, enfilat en un coster, es troba a la dreta del riu de Queixigar, dominat per l’església parroquial de Sant Martí.
Dins el terme hi ha la caseria de Sant Llorenç i el despoblat de Santes Mases.
Municipi de la Llitera (Franja de Ponent): 37,49 km2, 442 m alt, 336 hab (2014)
(cast: Castillonroy) Situat als Pre-pirineus, a la vall baixa del Reguer, afluent de la Noguera Ribagorçana. Dins el terme, accidentat, hi ha la resclosa i central elèctrica de Santa Anna i el canal de Pinyana, al despoblat del mateix nom, al peu dels últims contraforts del Pre-pirineu.
La vida econòmica del municipi és agrícola de secà, i també de regadiu, gràcies al canal d’Aragó i Catalunya, que rega una part del terme amb aigua procedent de l’Éssera. Ramaderia. També hi ha alguns molins d’oli. Àrea comercial de Lleida.
El poble és a l’esquerra del Reguer; l’església parroquial és dedicada a l’Assumpció.
Municipi de la Safor (País Valencià): 5,4 km2, 175 m alt, 146 hab (2014)
(o Castelló, o Castellonet, o de Borró, ant: de Santa Fe) Accidentat per les petites serres que marquen la transició entre la vall d’Albaida de l’horta de Gandia. Les terres no conreades són parcialment poblades per pins i brolles, en part de propietat comunal.
La vida econòmica del municipi es limita a l’agricultura, predominen els conreus de regadiu (ampliat darrerament per la perforació de pous) i és dedicat preferentment al taronger. També hi ha cultius de secà (garrofers, vinya -moscatell-, ametllers i oliveres). Àrea comercial de Gandia. Els darrers anys la població tendeix a disminuir.
El poble és al sector més pla del terme; l’església parroquial, dedicada a sant Jaume, fou iniciada el 1729.
Municipi de la Vall d’Albaida (País Valencià): 19,14 km2, 320 m alt, 2.302 h (2014)
(o del Duc, o de les Gerres) Situat al límit amb el Comtat. Part del terme és accidentat pels contraforts septentrionals de la serra de Benicadell i les terres planes drenades pel riu de Micena i el barranc de Castelló.
L’economia del municipi és bastant diversificada: agricultura de regadiu (tarongers, hortalisses i arbres fruiters), gràcies a la perforació de pous, i de secà (blat, vinya), ramaderia ovina, avicultura, apicultura i indústria, sobretot de ceràmica, de gran tradició; hi ha també una fàbrica de torró. Àrea comercial de Gandia.
El poble es troba al peu del turó de Sant Antoni, vora la carretera de Gandia i Albaida; hi destaca l’església parroquial de l’Assumpció, iniciada el 1536.
El terme comprèn part de l’antic lloc de Sarrient.
Municipi de la Ribera Alta (País Valencià): 20,3 km2, 30 m alt, 7.321 hab (2014)
(o de Xàtiva, o de Vilanova, o Vilanova de Castelló) Situat a la riba dreta del riu d’Albaida, a la plana al·luvial del Xúquer, riu que limita el terme pel sud.
La principal activitat econòmica del municipi és l’agricultura de regadiu, alimentada amb aigua de la sèquia d’Escalona (dita també sèquia de Castelló) i del Xúquer i dedicada bàsicament al taronger, hortalisses, blat de moro i arròs, encara que en regressió. Completen l’oferta econòmica local el secà, la ramaderia bovina, l’avicultura i la indústria, sobretot alimentària. Àrea comercial de Xàtiva.
La vila, d’origen islàmic, és a mig km a la dreta del riu d’Albaida; hi destaca l’església parroquial de l’Assumpció, d’origen gòtic (probablement del segle XV), modificada, després del terratrèmol del 1748, amb elements barrocs; l’asil de Sant Domènec, del 1901, amb església neogòtica.
GEOGRAFIA FÍSICA – La ciutat es troba al centre de la plana regada que s’estén al nord del petit delta del Millars, als peus dels darrers contraforts del Sistema Ibèric: les muntanyes del Desert de les Palmes (Roca Blanca, 628 m), el Collet i les serretes de la Magdalena, a uns 5 km de la mar. La zona costanera era formada per una sèrie d’estanys i marjals separats de la mar per un cordó de dunes i convertits avui en terres d’horta per dessecació dels aiguamolls i arrossars.
ECONOMIA.- L’agricultura de regadiu, predominant, aprofita l’aigua del subsòl, la del Millars mitjançant la sèquia de Castelló (d’origen medieval) i la de la rambla de la Viuda per mitjà del pantà de Benadressa (1925). Administra les aigües la comunitat de regants i els principals productes són la taronja i les hortalisses. L’arròs i els productes de secà (ametlles) es troben en decadència. La pesca es localitza al Grau de Castelló, el barri marítim on fou construït a principi del segle XX el port, un dels més importants ports pesquers (sardina, seitó, sorell, pagell, moll, rap, etc) de la costa mediterrània occidental. Hi ha indústria conservera. És important la funció comercial del port, que exportava bàsicament taronges i ceràmica (taulellets), però que a partir del desenvolupament industrial dels anys 1960 ha estat superada per la importació de petroli i també d’adobs i ciment. La tradicional indústria ceràmica s’ha modernitzat de cara a la construcció i han adquirit importància la construcció mecànica, els fertilitzants i la indústria química. Hi ha una refineria de petroli al barri del Serrallo. Al sector costaner que va des del Grau fins a les Vil·les de Benicassim es concentra l’activitat turística (hotels, apartaments, urbanitzacions). Aeroport esportiu.
LA CIUTAT.- El nucli antic s’articula entorn dels carrers Major i d’Enmig i el de Colom, transversal. A la Plaça Major s’alça la Casa de la Ciutat (segles XVII-XVIII), amb façana d’aire renaixentista, i l’església de Santa Maria, actual catedral del bisbat (Castelló és co-seu del bisbat de Sogorb-Castelló des del 1960). Aquest edifici, que havia estat bastit el segle XV en estil gòtic, fou derruït el 1936 i reconstruït pocs anys després; resta l’antic campanar de torre vuitavada, exempt, bastit a la fi del segle XVI, conegut com el Fadrí. Altres edificis d’interès són el Palau del Bisbe (segle XVIII), antiga residència dels bisbes de Tortosa, els antics convents de les Caputxines (segle XVI, on es conserva obra de Zurbarán), de Santa Clara (segle XVI, després institut d’ensenyament), dels dominicans (segle XVI, després Casa de Beneficència), els de Sant Agustí i de Sant Francesc, convertits en casernes, etc. El Museu de Belles Arts, a l’edifici de la Diputació, conserva pintura gòtica i barroca
HISTÒRIA.- La primitiva població -identificada sense fonament amb la Castalia citada per Estrabó- es trobava al collet de la Magdalena, on hi ha l’actual santuari. Conquerida als àrabs per Jaume I el 1233, el mateix rei n’autoritzà el 1251 el trasllat a l’antic palmerar de Borriana, on s’establí el nucli inicial, emmurallat.
El creixement demogràfic, agrícola i comercial s’incrementà a partir del segle XVI, quan li fou concedida la llibertat d’embarcament i desembarcament a la platja. Després de la fi de la Guerra de Successió (1708), el conreu de cànem -que donà lloc a la fabricació de sogues- i la producció de seda adquiriren importància al costat de l’expansió del conreu de la taronja.
El general Suchet ocupà la ciutat (1811) durant la Guerra del Francès. Al llarg del segle XIX participà en les lluites polítiques i ideològiques des d’un caire marcadament liberal -tingué especial importància el setge de la ciutat del 1837 per les forces carlines de Ramon Cabrera, que foren derrotades- i hi arrelaren els partits republicans i federals.
Ha estat també un nucli important del nacionalisme al País Valencià i el 1932 hi foren acceptades les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans. A la fi del segle XIX, l’arribada del ferrocarril de València a Barcelona es complementà amb el ferrocarril de via estreta d’Onda -centre ceràmic- al Grau, i les obres del port s’iniciaren el 1891.
Municipi del Rosselló (Catalunya Nord): 19,28 km2, 446 m alt, 350 hab (2012)
(o de Rosselló, fr: Castelnou) Situat a l’extrem nord de la zona muntanyosa dels Aspres, drenat per la riera de Castellnou (afluent, per la dreta, de la Tet), que forma en gran part el límit occidental, i per la Canta-rana, que forma el límit meridional.
La vida econòmica del municipi es basa en l’agricultura de secà, dedicada principalment a la vinya i complementada pel regadiu.
El poble és al vessant oriental d’un roc al cim del qual hi ha les restes de l’antic castell de Castellnou, centre del vescomtat de Castellnou, on hi havia l’església de Sant Pere, de l’antic priorat de Castellnou; l’església parroquial de Santa Maria del Mercadal conserva un notable portal romànic amb ferradures del segle XII; el 1875 fou excessivament restaurat el castell i les muralles que envoltaven la població.
Ha esdevingut un centre turístic molt freqüentat pels artistes plàstics.
Municipi de l’Alt Palància (País Valencià): 19,2 km2, 347 m alt, 991 hab (2014)
(o Castellnou, cast: Castellnovo, pop: Castelnó) Situat a la zona de parla castellana del País Valencià, a la vall del Palància. El terreny és accidentat pels darrers contraforts de la serra d’Espadà. El terme és drenat pel barranc del Baladrar, la rambla d’Almedíxer i el barranc de l’Almúnia.
La base de l’economia local és l’agricultura, amb conreus de regadiu (blat, patates, hortalisses, blat de moro i arbres fruiters) i de secà (garrofers i oliveres), complementada per una petita indústria de teixits de cotó. Té jaciments de coure, que foren explotats a inicis del segle XIX. Àrea comercial de Sogorb.
La vila, d’origen islàmic, és al vessant sud del puig de San Cristóbal, on hi ha les ruïnes d’un antic castell islàmic; hi destaca l’església parroquial dels Reis, neoclàssica.
La base de l’economia local és l’agricultura de secà (blat, farratge, llegums i patates), complementada per la ramaderia ovina. Àrea comercial de Castelló de la Plana.
La vila es troba enlairada sobre una mola en posició defensiva, al lloc d’un antic castell islàmic; hi destaca l’església parroquial de Santa Maria, obra del 1734.
Dins el terme hi ha l’ermita de Sant Pere (probablement d’origen pre-romànic) i al sud del terme, el santuari de la Mare de Déu de la Font o de la Font del Barranc.
Dades dels Països Catalans 