(Gandia, Safor, 1547 – 1772)
Institució d’ensenyament superior. Creada per petició de Francesc de Borja i d’Aragó i que el 1548 passà a ser controlada per la Companyia de Jesús, i esdevingué el primer centre universitari de l’orde.
De gran esplendor al segle XVIII, va patir les conseqüències de l’expulsió dels jesuïtes de l’estat espanyol, i fou suprimida.
(Alacantí, octubre 1979 – )
(UA) Institució d’ensenyament superior. És constituïda per alguns centres que havien estat dependents de la Universitat de València i altres de nova creació, tots ubicats a Sant Vicent del Raspeig i a Sant Joan d’Alacant.
Els tres centres d’Elx conformaren el 1997 la nova Universitat Miguel Hernández. Acull l’Institut Marítim Internacional.
Enllaç web: Universitat d’Alacant
(Montcada de l’Horta / Alfara del Patriarca, Horta, 1999 – )
(UCH) Universitat privada. Creada per la Fundació Universitària San Pablo. És un centre docent d’inspiració cristiana, basada en l’ideari de l’Associació Catòlica de Propagandistes. La universitat és gestionada per un patronat. El primer rector de la institució fou José Luis Manglano de Mas.
El centre imparteix titulacions en les àrees de tecnologia, ciències de la salut i ciències socials i jurídiques. Amb la col·laboració de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat Valenciana, creà l’Institut de Drogues i Conductes Addictives. Per al curs 2005-06, oferia 26 titulacions.
Veure> Biblioteca Univers (col·lecció de la Llibreria Catalònia).
(Llíria, Camp de Túria, 8 octubre 1903 – )
Banda musical emblemàtica de la ciutat. Fundada a la meitat del segle XIX, la banda originària donà lloc tant a l’actual Banda Primitiva com a la Unió Musical. La seva re-fundació com a Unió Musical de Llíria es va fer el 1903.
Ha estat la primera banda amateur a actuar al Japó i als Estats Units, entre altres indrets. Els seus premis, mencions i distincions, nacionals i internacionals, són innombrables, i cal destacar els més de 40 certàmens de bandes en què ha guanyat.
També ha estat pionera a desenvolupar una tasca docent, amb un centre d’ensenyament musical adscrit a la institució.
Enllaç web: Unió Musical de Llíria
(Eivissa, 1973 – 2016)
Grup de música popular. Format per Isidor Marí, Joan Marí i Victorí Planells, i considerat el més representatiu del folklore de les Pitiüses.
De la seva producció discogràfica cal destacar Cançons d’Eivissa, En aquesta illa tan pobra (1974), Una ala sobre el mar i Camins de migjorn. El 1996 enregistraren el disc Entre la mar i el vent, basat en l’obra del poeta Marià Villangómez.
El 1992 se’ls atorgà la Menció d’Honor Sant Jordi en reconeixement a la seva tasca de recuperació i promoció de la música popular.
Sigla de la Televisió de València (emissora autonòmica, 1984-2013).
(Tuïr, Rosselló, segle XVIII)
Grup de dramaturgs. Les obres dels quals foren representades a la fi del segle XVIII en el cicle organitzat per Guillem Agel per tal de beneficiar la construcció de l’església.
Entre altres noms, hom ha de destacar el d’Antoni de Banyuls i de Forcada, Sebastià Sibiuda i, sobretot, Miquel de Ribes i de Vilar.
(València, 1911 – )
Processó que es fa a la ciutat al matí de la festa de la Mare de Déu dels Desemparats (segon diumenge de maig), en què hom porta una imatge de la patrona, de la seva basílica a la catedral.
Prengué caràcter multitudinari des del 1911, com a reacció a un discurs de Feliu Azzati al congrés de diputats, en què valorava la força política del blasquisme per damunt de la dels creients.
(País Valencià)
Pantomima burlesca pròpia del folklore del País Valencià (Torrent de l’Horta), constituïda per una sèrie d’episodis còmics d’una visita dels senyors del poble a les festes locals. Apareix documentat des de la fi del segle XVII.
Aquests episodis han variat amb el temps. En l’esquema més repetit, l’escena figura un entaulat, amb un teló al fons que representa la casa de la vila. Una cavalcada de figurants convida el públic a la festa, amb una tonada que interpreten dolçaina, tabalet, clarinet, guitarres i bandúrries.
La senyora (rep el nom de la virreina) obre la dansa amb el rector i és acompanyada pel seguici. Quan acaben, se serveix un pastís d’on, en partir-lo, surt un nen vestit de diable, cosa que provoca el pànic. Es presenta després una colla de gitanos (o contrabandistes), que ballen.
El barber simula degollar un dels presents, en afaitar-lo. Es desmaien molts dels assistents, però es descobreix que era una farsa i es reprèn la festa amb diverses danses (algunes de guerreres). Finalment, els gitanos lluiten amb tots, en un monumental desori que ha donat origen a la frase “acabar com el ball de Torrent”.
Dades dels Països Catalans 