(Gandia, Safor, 1413/15 – 1468)
Cavaller i escriptor. D’un llinatge de la noblesa mitjana, apareix el 1433 amb el tractament de mossèn, que significa que havia estat adobat cavaller. El 1437 canvià lletres de batalla amb el seu cosí Joan de Montpalau, que acusà d’haver trencat paraula de matrimoni a Damiata Martorell, germana de Joanot.
Martorell visqué prop d’un any a Anglaterra (entre el març 1438 i el febrer 1439), on estigué en relació amb cavallers de tot Europa, que hi acudien en cerca d’aventures, i tingué lleure per a llegir llibres que més endavant deixaren solc en les seves obres literàries.
De retorn al Regne de València, tingué afers cavallerescs amb Jaume de Ripoll i amb el cavaller errant Felip de Boïl. Vers el 1443 féu un viatge a Portugal, del qual hom té poques notícies.
L’any següent vengué a Gonçal d’Íxer, comanador de Montalbà, el lloc de Murla i de Benibraïm, a la vall de Xaló, transacció que portà greus conseqüències, entre les quals l’empresonament de Galceran Martorell, germà de Joanot, cartells de deseiximents i lletres de batalla contra el comanador, signats per Joanot i el seu germà Jofré, intents de concòrdia imposada pel rei de Navarra (el futur Joan II), i un seriós desig d’arribar a batalla a ultrança, per part de Joanot, que el comanador evità endegant l’afer per les vies de la justícia civil, que llevà la raó a Martorell i li imposà “callament perdurable”. És molt possible que, a conseqüència d’aquest llarg i desagradable afer, Martorell, desitjós d’una batalla a ultrança, fes un segon viatge a la cort anglesa vers el 1450. El 1454 és atestat a Nàpols.
El 2 de gener de 1460 és indubtable que començà la redacció de la seva gran obra Tirant lo Blanc, que dedicà a l’infant Ferran de Portugal, príncep que residí a Barcelona almenys des de l’agost de 1464 fins al març de 1465, a la cort del seu germà Pere IV el Conestable, proclamat rei per una part dels catalans, i del qual era el parent més pròxim a Catalunya.
De la seva producció literària només resta el llibre inacabat Guillem de Varoic (adaptació d’una versió del vell poema francès Gui de Warwick), que constitueix una mena d’esbós dels 39 primers capítols de la seva obra principal, Tirant lo Blanc, que ha pervingut continuat per Martí Joan de Galba. És possible que també sigui l’autor d’una altra novel·la cavalleresca, Flor de cavalleria, de la qual només resta el començament.
(Martorell, Baix Llobregat, 1725 – Barcelona, 1785)
Frare caputxí. Fou definidor general de l’orde (1768-75) i ministre provincial (1770-75).
És autor d’un Liber sacrae theologicae i d’unes Cartes pastorals.
(Catalunya, segle XV)
Pintor. Fill de l’homònim. Era molt jove quan morí el seu pare. Treballà al seu taller amb Miquel Nadal i Pere Garcia de Benavarri.
És autor del retaule de sant Miquel, per a l’església de Sant Feliu de Cabrera, i del retaule de sant Julià, d’Altura.
(Lladurs, Solsonès, 1841 – Barcelona, 1885)
Religiós jesuïta. Destacà com a teòleg i orador sagrat.
És autor de diversos escrits de caràcter religiós.
(Tarragona, 1832 – 1909)
Dibuixant i escriptor. Conreà la poesia, el periodisme, l’assaig i el teatre. Destacà com a caricaturista.
També tingué alguna activitat com a músic.
(Barcelona, 1843 – 31 octubre 1919)
Músic. Deixeble de B. Calvó i Puig i de Pere Tintorer, es dedicà a l’ensenyament musical.
De la seva producció destaquen la cantata Catalunya (1877) i l’obra coral La Primavera (1888).
(Barcelona, 1904 – segle XX)
Pintor. Fill de Gabriel Martínez i Altés, del qual continuà l’acadèmia privada de Belles Arts.
(Tortosa, Baix Ebre, 1885 – Madrid, segle XX)
Arquitecte. S’establí a Madrid el 1910. Durant un període dilatat s’especialitzà en la construcció d’esglésies.
El 1914, per una casa d’estil Renaixement, construïda al carrer d’Almagro, obtingué un primer premi municipal.
(Segòvia, Castella, 1831 – Zarauz, País Basc, 1900)
Militar. El 1893 fou nomenat capità general de Catalunya. Durant el seu comandament fou objecte d’un atemptat per l’anarquista Paulí Pallàs, en represàlia per les repressions a què sotmeté les organitzacions obreres.
