(País Valencià, segle XI)
Darrer sobirà de la taifa de Dénia i Balears. Fill d’Alī ibn Mugāhid, quan aquest fou desposseït (1076) de Dénia per al-Muqtadir de Saragossa, es reclogué al castell de Molina de Segura, des d’on, aliat amb Ramon Berenguer II de Barcelona, intentà debades de recuperar el domini de Dénia.
Sembla que morí enverinat per ordre d’al-Muqtadir.
(Palma de Mallorca, 1854 – 1899)
Autor teatral. Les seves obres, totes en vers i en català, són generalment de to costumista i caràcter moralitzador.
Aconseguí en el seu temps un considerable èxit de públic amb els sainets El poeta (1886), Mestre Quel el curandero, Un dia d’apuros o els estudiants del dia i Els molts anys a don Metrobi (sd).
També estrenà i publicà una obra més ambiciosa, amb pretensions de drama: Los glosadors d’altre temps (1887).
(València, 2 febrer 1866 – Madrid, 20 abril 1927)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles. Fou deixeble de Bernat Ferrándiz. Obtingué premis importants. Fou professor de l’Academia de San Fernando de Madrid.
Nom real del prelat caputxí valencià Francesc d’Orihuela (1849-1914).
(Pàdua, Itàlia, 22 novembre 1916 – Sàsser, Sardenya, 14 juliol 1971)
Filòleg. Es llicencià en arquitectura, on assolí èxits professionals. Poliglot, s’especialitzà en l’alguerès i en els dialectes sards.
Publicà proses i poemes en català i fou president del Centre d’Estudis Algueresos.
(l’Alguer, Sardenya, 21 setembre 1761 – París, França, 10 maig 1816)
Jurisconsult, polític i bibliòfil. Fill de Bartomeu Simon i germà de Domènec i de Joan Francesc. Expulsat temporalment de Sardenya per l’acció antipiemontesa d’Anjoi, fou acusat també de col·laborar amb els jacobins francesos.
Declarat bonapartista, després d’anar a París, fou nomenat procurador imperial al tribunal de Savona i conseller (1812) de la cort de Gènova; presidí també cort especial de Parma, i el 1814 es naturalitzà francès.
Escriví alguns tractats (De origine immutatis ecclesiarum, 1787) i estudis històrics, com Notizie storiche sui viaggi dei papi in Francia (1805) i Giornale storico di Cagliari. Pòstumament, li han estat publicats també Mémoirepour Napoléon (1967) i Sardegne durante la Rivoluzione Francese (1974). Escriví poesia en català.
(l’Alguer, Sardenya, 1762 – 1819)
Teòleg i bibliòfil. Fill de Bartomeu Simon i germà de Domènec i de Mateu Lluís. Estudià a Sàsser i Càller i es doctorà en teologia (1784). Fou abat secular de Sant Miquel de Salvenero i de Santa Maria de Cea (1787), protonotari apostòlic (1790), consultor canonista del rei Víctor Amadeu III (1793) i director del Col·legi dels Nobles, de Càller (1794).
Treballà per la reforma política de Sardenya i el 1796, obligat a exiliar-se de Càller, residí a l’Alguer i a Florència. Més tard fou acollit pel bisbe d’Esglésies. Fou acusat, i exculpat, de jacobinisme (1797).
Retirat a l’Alguer, deixà escrits més de dos-cents sonets en llengua italiana i no acabà una Descrizione della Grotta di Porto Conte. Publicà diverses memòries eclesiàstiques, oracions, epístoles, així com assaigs i apunts.
(l’Alguer, Sardenya, 10 setembre 1758 – Torí, Itàlia, 1829)
Jurisconsult. Fill de Bartomeu Simon i germà de Mateu Lluís i de Joan Francesc. Estudià a Sàsser i Càller. Incorporat al consell suprem de Sardenya (1780). Reedità llibres clàssics, esdevinguts rars, sobre Sardenya.
Membre i secretari del braç militar a les corts de Càller (1793), fou designat per a representar els diputats sards prop de la cort de Torí, on fixà la seva residència.
Hom coneix, almenys, un sonet seu en català, dedicat al bisbe Melano.
(Perpinyà, segle XIII – segle XIV)
Rabí i polemista jueu. Participà en la lluita antimaimonista secundant l’acció d’Abba Mari ben Mosé ben Yosef.
Se’n conserven tres cartes, escrites cap el 1300, una de les quals, adreçada a Menahem ben Selomó Meiri, tracta de la immortalitat de l’ànima.
(Illes Balears, 1361 – Alger, Algèria, 1444)
Metge, rabí, filòsof i talmudista. Fou versat en totes les ciències religioses i profanes.
Després dels avalots contra els jueus de Mallorca el 1391, es traslladà a Alger, on visqué com a metge i rabí i on esdevingué, després de la mort d’Ishaq Perfet el 1408, el cap espiritual de la comunitat sefardita.
A més del propi epitafi, escriví, en una de les 802 respostes seves a qüestions de dret que s’han conservat, el catàleg de les 23 obres que havia compost, entre les quals, parlant de tota ciència, hi ha comentaris bíblics, moralitzants i talmúdics, llibres de polèmica filosòfica i religiosa (contra el cristianisme i l’islamisme, les contradiccions dels quals coneixia bé), tractats rituals i poemes religiosos i profans.
La seva obra principal, Magen Abot, tracta de filosofia religiosa enmig de coneixements enciclopèdics.
Dades dels Països Catalans 