(Catalunya, 1872 – 1936)
Frare caputxí. Fou vice-director dels “Estudis Franciscans”, on col·laborà intensament.
És autor de diverses traduccions d’obres místiques.
Morí assassinat a l’inici de la guerra civil.
(Sicília, Itàlia, segle XV)
Cavaller. Serví un temps a Catalunya. El 1473, en posició de rereguarda, tingué cura dels serveis d’intendència de les forces amb que l’infant Ferran (el futur rei Catòlic), alliberà Perpinyà del setge francès.
El 1476, des de Sicília, reforçà Sardenya, on feia estralls la revolta de Lleonard d’Alagó. A la mort de Llop Ximenes d’Urrea fou per un temps virrei interí de Sicília, juntament amb Guillem Pujades.
Seria nomenat lloctinent reial a Sardenya, en substitució d’Eiximèn Peris Escrivà de Romaní, el 1483.
(Moixent, Costera, 4 agost 1837 – Barcelona, setembre 1904)
Escriptor. Visqué a Madrid, on es llicencià en filosofia i lletres i col·laborà a diversos periòdics amb els pseudònims de Fernando de Córdoba i Fernando de Vahillo. Publicà Francia y Prusia. Crónica de la guerra de 1870 i estrenà la sarsuela El marino (1872).
A València estrenà (1873) les obres La traición i Poesía eléctrica i publicà les novel·les històriques Mariola i Memorias de un convento (1878). Amb el títol d’Historia general del reino de Valencia (1878-80) publicà, anotà i continuà les Décadas (1610-11) de Gaspar Escolano.
Fou autor de Tradiciones españolas. Valencia y su provincia (1882) i d’El grito del pueblo o las Germanías de Valencia (1886); col·laborà a “La Correspondencia de Valencia” i “El Correo de Valencia”, i ocupà càrrecs destacats a “El Noticiero Universal”, de Barcelona, des de la seva fundació (1888).
(Catalunya, segle XIX – segle XX)
Joier. Fou l’operari principal del taller d’orfebreria i d’esmalts de Lluís Masriera i Rosés.
(Ceret, Vallespir, 6 maig 1828 – Perpinyà, 11 desembre 1901)
Escriptor. Germà d’Eugeni. Fou un dels iniciadors de la Renaixença a la Catalunya Nord. Traduí diverses obres de Jacint Verdaguer al francès, entre elles L’Atlàntida (1844).
Amb el pseudònim de Pau Ferriol de Ceret, publicà els poemes, de caire popular i local, Ramallets de proverbis (1880), Espigues i flors (1884) i Pa de sa casa (1888).
(Vilafranca de Bonany, Mallorca, 22 març 1949 – )
(Bartomeu Nicolau Morlà) Cantautor. Després d’actuar en diversos conjunts, l’any 1982 enregistrà el seu primer disc (Carritx i roses), al qual seguiren, entre d’altres, Coverbos (1983), Illamor (1984), Mallorquins i catalans (1986), Arrels (1988), Una aclucada d’ulls (1994), Anuats (1995), De tot cor (1997), Penya al descobert (1998), Antologia (2000), Això és pecat (2001), Fácil (2003, en castellà) i Sa força d’una mirada (2004).
El 1992 rebé el premi Nacional de Catalunya en l’apartat de música lleugera.
Intèrpret de folk i de cançons populars mallorquines, s’ha acostat al pop-rock i, especialment, al country.
(Barcelona, 5 gener 1896 – 26 setembre 1963)
Pianista. Fou professor de piano del Conservatori Superior de Música barceloní.
(Barcelona, segle XVIII)
Escriptor. És autor d’una Idea de Cataluña, que es conserva inèdita a la Biblioteca Episcopal de Barcelona, amb dades d’interès sobre fets històrics de la seva centúria i de les dues precedents.
(Catalunya, segle XV)
Secretari de Pere de Portugal. El 1464, amb Bertran Ramon Savall, anà a Provença per entrevistar-se amb el Gran Bastard de Borgonya i sol·licitar el seu ajut a la guerra contra Joan II.
(Barcelona, 1884 – 14 juliol 1906)
Poeta. Sojornà un temps a París.
Malgrat la seva mort prematura, deixà un cert nombre de poesies catalanes bastant remarcables.
