(Roma, Itàlia, 1 octubre 1884 – València, 12 setembre 1916)
Pintor. Anomenat Peppino. Fill de Marià Benlliure i Gil. Bon dibuixant del natural, durant la seva etapa italiana es destacà pels seus apunts a l’oli i els paisatges i escenes d’Assís: Via del cardenal Merrydel Val (Museu de Belles Arts de València).
Influït després per Sorolla, conreà el costumisme colorista: Carme, la Clavariesa (Museu de Belles Arts de València), Sortida de missa (1915).
(València, 8 setembre 1862 – Madrid, 9 novembre 1947)
Escultor. Germà de Joan Antoni i de Josep, i format per aquest darrer, amplià estudis a Madrid (1871) i a Roma. Gaudí d’un prestigi molt sòlid entre l’element oficial i l’alta burgesia.
Escultor fecundíssim, amb un gran domini de la tècnica, la seva escultura, espectacular i efectista, síntesi de l’impressionisme i el realisme.
Entre la seva obra, repartida per tot el món, cal remarcar els monuments a Josep de Ribera, Patriarca Joan de Ribera, Marquès de Campo, a València, Alfons XII, Retiro de Madrid, San Martín, a Buenos Aires, Irigoyen, a Lima, i les tombes de Gayarre, al Roncal, i de Joselito, a Sevilla.
Desaprofità una part considerable del seu talent per la recerca de l’èxit immediat i per la submissió als gusts dels grups dominants. Les obres menys preocupades pel gust de la clientela revelen uns dots realment sòlids i infreqüents.
Fou el pare del pintor Josep Benlliure i Ortiz.
(Canyamelar, València, 30 setembre 1855 – València, 5 abril 1937)
Pintor. Germà de Joan Antoni i de Marià i deixeble de Francesc Domingo. Format a Madrid (1869), viatjà a Roma el 1879 on rebé la influència del pintor Morelli (Sant Francesc, Santa Clara).
El 1897 viatjà a Tànger i féu quadres més lluminosos i lliures, d’influx de Marià Fortuny. Passat el 1900, la seva obra reflectí temes populars.
La part més important de la seva producció és conservada a València. Fou un pintor honest i sensible.
(València, 22 octubre 1860 – Madrid, 28 juny 1930)
Pintor. Germà de Marià i de Josep, i deixeble d’aquest darrer. D’una tècnica precisa, s’especialitzà en temes històrics (Mort d’Alfons XII, 1887, Museu d’Art Modern de Barcelona; Sense absolució, 1893).
Com a retratista gaudí d’un gran prestigi a Madrid (Autoretrat, Museu de Belles Arts de València), on reeixiren els seus elegants retrats femenins.
(País Valencià, segle XVIII – València, segle XVIII)
Relligador. Fou l’inventor de la denominada pasta valenciana, que ha estat molt utilitzada posteriorment en l’art del relligat.
(la Vila Joiosa, Marina Baixa, 27 agost 1907 – Madrid, 25 febrer 1994)
Jurista i escriptor polític. Doctorat en dret a la universitat de Bolonya, es dedicà inicialment als estudis d’història jurídica catalana i en publicà diverses monografies: Preliminars per a l’estudi del nostre dret (1932), El diritto catalano in Italia (1933), Iniciació a la història del dret valencià (1934), etc.
Demostrà simpaties pel feixisme en diverses obres: Nacionalsocialismo (1934), España y el problema de Europa (1942), Historia de las doctrinas políticas (1948), Ensayos sobre la cultura moderna (1952), Los cauces de la convivencia (Una política de instancias sociales) (1968).
És autor també d’unes biografies de Ginés de Sepúlveda i del cardenal Albornoz i de comentaris sobre la legislació espanyola relativa als mitjans d’informació.
Ocupà càrrecs polítics després del 1939.
(València, 14 maig 1925 – 15 març 2011)
Escriptora en català i castellà. Es donà a conèixer el 1952 amb els reculls Altra veu i Eva en el tiempo, de poesia lírica amb reminiscències simbolistes, afermada en la seva obra posterior (Rialles a l’aire, 1956, etc).
És autora també de contes (La gent que viu al món, 1966) i de novel·les, com El río viene crecido (1959), La dona forta (1967) i Antigua patria (1968).
El 1956 obtingué el premi de poesia Calvina Terzaroli i el 1992, el Premi de les Lletres Valencianes de la Generalitat Valenciana.
(València, vers 1565 – 18 octubre 1599)
Escriptor en castellà. Fou poeta de l’Acadèmia dels Nocturns amb el nom de Sosiego. De família noble, ocupà càrrecs importants en el govern de la ciutat.
L’única obra seva coneguda, El hijo obediente, de mòduls arcaics i poc afortunada, fou publicada a València dins Doce comedias famosas (1608).
(Benimaclet, València, segle XVII – País Valencià, segle XVII)
Bandoler. Destacat cap de quadrilla. Acusat d’haver comés personalment trenta-set homicidis, fou obligat a servir tres anys en els terços de Nàpols.
Tornà a València com a capità, fou aclamat popularment a Benimaclet, enmig de la consternació de les autoritats.
Carles Ros, amb el pseudònim Gabriel Suárez, el féu l’heroi de la comèdia El bandido más honrado y que tuvo mejor fin (València, 1769).
(Albelda, Llitera, 1460 – Roma, Itàlia, 1525)
Teòleg dominicà. Ensenyà a París i a Roma.
Fou autor d’un discurs contra Luter i d’un tractat antijudaic: Acaleus contra Iudaeos (1515).
