(Almàssera, Horta, 16 febrer 1841 – Madrid, 6 novembre 1890)
Pintor. D’origen humil -conegut popularment com el Femateret-, fou ajudant de dibuix lineal de l’Acadèmia de Sant Carles (1885).
Pintor irregular, d’una gran retentiva i fantasia, les seves obres tenen una certa espontaneïtat; hom en destaca La conquesta de València (premiada a l’Exposició Regional del 1867).
Conreà la pintura mural.
(Saragossa ?, Aragó, segle XIV – Aragó, segle XIV)
Tresorer i després procurador general de la reina Violant de Bar des del 1393.
Mercader de Saragossa, féu fortuna amb negocis relacionats amb la cort, com l’arrendament de totes les seques dels regnes de Joan I el Caçador, llevat de les de Mallorca (1388), la col·lecta de la dècima papal concedida a Joan I el 1390 i el 1393 (aquesta darrera en societat amb Luchino en l’alineació i després en la recuperació del patrimoni reial tant en època de Joan I com de Martí I l’Humà).
Fou inclòs en el procés del Consell de Joan I, el 1396.
(Horta de Sant Joan, Terra Alta, segle XIX – Catalunya, 1840)
Escriptor. Fou poeta en català i arxiver del comte de Peralada.
(Camarena de la Sierra, Aragó, 16 febrer 1777 – València, 29 novembre 1854)
Historiador. Sacerdot, catedràtic dels seminaris de Terol i de Sogorb. D’ideologia liberal, el 1820 fou diputat per Terol. S’exilià a Marsella el 1823, i més tard residí a Barcelona.
El 1844 fou presentat per a bisbe de Mallorca, però hi renuncià i fou canonge de València.
Publicà Diccionario geográfico-histórico de la España antigua Tarraconense, Bética y Lusitana (1835-36) i Compendio de la vida del apóstol san Pablo (1849).
(Palma de Mallorca, 1903 – 1967)
Escriptor. Regidor republicà.
Es dedicà al teatre: Nit de festa (1928), Bosc endins (1936) i Els comparses (1964); també publicà algunes novel·les: L’altre camí (1959) i Pel camí del vent (1968).
(Calataiud, Aragó, 1750 – Palma de Mallorca, 1814)
Escultor. Estudià a l’Academia de San Fernando de Madrid, i pensionat per Carles III de Borbó anà a Roma durant divuit anys.
El 1798 es contractat pel cardenal Antoni Despuig i Dameto i s’anà a Mallorca fins el 1801, en que tornà a Madrid. Amb l’arribada de Josep Bonaparte retornà a Palma.
Destacà com a realitzador d’imatges religioses.
(Mallorca, 1777 – Palma de Mallorca, 1835)
Botànic. Frare cartoixà.
És molt notable el seu estudi Diccionario de los vegetales de Mallorca, sus usos descubiertos hasta el presente y semillas de todas clases (1820).
(València, 1560 – 1611)
Matemàtic i naturalista.
Publicà, diverses obres, entre elles un Lunario y pronóstico perpetuo (1594), que fou reimprès moltes vegades fins a mitjan segle XIX i esdevingué un dels llibres més populars impresos en llengua castellana, un Libro de fisonomía natural (1598), també reimprès diverses vegades, resum dels coneixements de l’època en ciències naturals, que fou traduït al francès (1621) i al portuguès (1815), i Aritmética práctica (1604).
(Cotlliure, Rosselló, 1931 – Arles, Vallespir, 2001)
Escriptor i prevere. Mantenidor dels Jocs Florals de la Ginesta d’Or i del Felibritge, i membre fundador del GREC i de l’IREC.
Autor de diverses monografies en francès i en català, entre les quals Cotlliure marítim (1967), Catalunya i la Gran Guerra (1969), La restauration de l’abbaye de Sanint-Martin-du-Canigou par Mgr de Carsalade du Pont (1972), Retables baroques du Roussillon (1973), Pézila-la-Rivière (1975) i L’Église de Collioure (1979).
(Illes Balears ?, segle XIV)
Jurista. Era notari de Palma de Mallorca.
Escriví un comentari sobre les discutides taxes de molitja i segell (1391).
