(València, segle XVI – segle XVII)
Poeta. Generós, jurat i conseller de València. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia dels Nocturns, de la qual fou secretari amb el sobrenom de Descuido.
Algunes composicions seves, en castellà, figuren en el Cancionero de l’Acadèmia (1605-06) i en una de les justes poètiques publicades per Bernat Català de Valeriola (1602).
Francesc d’Esplugues (País Valencià, segle XIV) Cavaller. Serví Pere III el Cerimoniós. Féu la guerra dels Dos Peres. Participà a la gran contraofensiva de l’exèrcit reial empresa a terres valencianes el 1364.
Francesc d’Esplugues (País Valencià, segle XIV) Cavaller. El 1323 anà a servir a Sardenya, amb l’expedició que dirigí l’infant Alfons, el futur rei Benigne, per tal de sotmetre l’illa.
Margarida Esplugues (Artà, Mallorca, segle XVII – Palma de Mallorca, 1738) Terciària franciscana. Autora de tractats de gramàtica, retòrica, filosofia i teologia, així com d’uns Cánticos al Todopoderoso i d’algunes poesies en català.
Pere d’Esplugues (País Valencià, segle XIV) Cavaller. El 1348, triomfant Pere III el Cerimoniós sobre la Unió, fou exceptuat de tota represàlia, encara que havia viscut aquell any i l’anterior en zona unionista.
(Alacant, 5 agost 1886 – Madrid, 6 gener 1976)
Compositor. Estudià amb Saint-Saëns i M. Reger. Presidí la Junta Nacional de Música (1931-36) i la secció espanyola de la Societat Internacional de Musicologia, i fou membre de l’Institut de França. Basà la seva producció en la música popular d’Alacant.
Amb Suite llevantina, per a orquestra, guanyà el primer premi del concurs internacional de Viena (1911). Les seves composicions més notables són la Sonata per a violí i piano (1913), Don Quijote velando las armas (1924), la cantata La nochebuena del diablo (1926), el ballet El contrabandista (1928), Sonata del sur (1945), Sonata espagnole (1949), Segon concert per a corda (1956), entre d’altres.
El 1956 Alacant creà el premi internacional de composició Òscar Esplà.
(Cocentaina, Comtat, 1600 – València, 1667)
Pintor. Deixeble del seu pare Rodríguez d’Espinosa, i més tard de Francesc Ribalta, de qui va aprendre l’estil, la brillantor del color i la tècnica del clarobscur. Destacat exponent de l’escola manierista valenciana, amb influències de Zurbarán i Caravaggio.
D’entre les seves obres destaquen el Retrat del P. Jeroni de Mas, El martiri de Sant Pere, La conversió de la Magdalena, Sant Lluís, bisbe, La Puríssima Concepció, Sant Pasqual Bailón, Sant Joan Baptista.
Fou el pare de Miquel Jeroni Espinosa i Castro (València, 1625 – 1701) Pintor. Col·laborà amb el seu pare.
(València, 1525 – després 1566)
Poeta en castellà. Escriví una continuació de l’Orlando Furioso d’Ariosto, sota el títol de La segunda parte de Orlando (Saragossa, 1555), poc adient, per cert, amb l’esperit i la línia narrativa del poema imitat.
(Cullera, Ribera Baixa, 1816 – València, 1879)
Advocat. Rebutjà càrrecs administratius als jutjats de Montcada i de Palma de Mallorca per dedicar-se a l’ensenyament.
Fou catedràtic numerari de dret romà a les universitats de Barcelona i de València. Era professor de l’Escola del Notariat, creada el 1868. Hi professà dret civil, mercantil i penal.
(València, 1748 – 23 març 1818)
Pintor. Fill del gravador Josep Espinós. Professà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, que dirigí des del 1787.
Conreà el paisatge i la pintura de flors i ornaments. Excel·lí molt en aquesta darrera especialitat, especialment en els quadres de pitxets, on es percep la influència dels pintors flamencs.
(Alcoi, Alcoià, 6 abril 1871 – Madrid, 21 desembre 1948)
Musicòleg i compositor. Compongué peces per a piano i diverses obres escèniques que portaven la qualificació de retablo.
Autor de biografies de músics, fou el fundador del Museo Instrumental de Madrid.
(València, 1721 – 1792)
Pintor, gravador, bibliòfil i col·leccionista d’estampes.
És autor de la Mare de Déu de les Angúnies per al convent del Peu de la Creu.
Els seus gravats foren també, generalment, de tema religiós.
Fou el pare del pintor Benet Espinós i Navarro.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Frare. És autor d’un Arte caligràfico (1800) que assolí notable difusió.
