(Barcelona, 1783 – 1826)
Frare agustí. Pertanyent a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Hi llegí treballs notables en 1816 i 1817.
Fàbregas i Marimon, Josep
Deixa un comentari
Arxiu de la categoria: Biografies
Fàbregas i Falgueras, Joaquim
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, segle XIX)
Argenter. Establert a Barcelona. Fou premiat a l’exposició de París de 1855.
Fabre, Josep
(Perpinyà, 1744 – París, França, 19 juny 1794)
Advocat a Perpinyà. Secretari del directori departamental dels Pirineus Orientals (1792).
Secundà Francesc Xavier Llucià en l’arrestament dels perpinyanesos executats a París el 1792 i intervingué en l’empresonament (1793) de 32 ciutadans perpinyanesos a Montpeller.
El 1794 fou arrestat amb Llucià, conduït a París i executat.
Fabra i Gil, Victorí
(Llucena, Alcalatén, 9 novembre 1818 – Castelló de la Plana, 9 febrer 1893)
Polític. Intervingué en la primera guerra carlina com a voluntari liberal. Essent tinent defensà Llucena del setge de Ramon Cabrera el 1838. Políticament s’adherí al grup de Carles O’Donnell.
Fou diputat provincial i president de la diputació de Castelló de la Plana, comarca de la qual fou el cacic més important.
Popularment era conegut pel malnom de Pantorrilles (solia anar vestit com els pagesos, amb calces curtes).
Fabra i Calduch, Rafael
(Castelló de la Plana, 1867 – 20 desembre 1918)
Periodista. Era notari i membre del Centre Artístic de Castelló.
Escriví molt a la premsa del seu temps, especialment a “La Tribuna” castellonenca, on publicà molts articles que influïren bastant sobre l’opinió pública local.
Fabra -varis bio-
Gaspar Fabra (País Valencià, segle XV) Cavaller. Germà de Joan. Dirigí, amb altres nobles, dues campanyes (1474 i 1476) per incorporar el marquesat de Villena a la corona Catalano-aragonesa. Ho aconseguí l’any 1476, juntament amb la conquesta d’Almansa i altres places. Per compte de l’infant Ferran, futur rei Catòlic, lluità per terres de Múrcia contra el bàndol castellà oposat a la infanta Isabel.
Guerau Fabra (País Valencià, segle XIV) Cavaller. El 1347 es veié desbordat pel moviment unionista, però no hi participà. Quan Pere III el Cerimoniós, vençuda la Unió, entrà triomfant a València el 1348, Guerau fou un dels pocs exclosos de les sancions aplicades als cavallers que havien restat allí en aquell període.
Jeroni Fabra (País Valencià, segle XV – segle XVI) Escriptor. Participà al concurs poètic celebrat a València, en 1511, a honor de Santa Caterina de Siena.
Pere Fabra (País Valencià, segle XV – 1469) Cavaller. Germà de Joan. En unió d’aquest, el 1434, lluità contra els mantenidors del famós pas d’armes dit Paso Honroso, a Lleó.
Fabra, Joan -varis-
Joan Fabra (València, segle XV – 1462) Cavaller. El 1415 formà part de l’ambaixada, presidida per Felip de Malla, que Ferran I d’Antequera trameté a Enric V d’Anglaterra. Lluità al Paso Honroso, organitzat el 1434 pel cavaller lleonès Suero de Quiñones, juntament amb el seu germà Pere (mort el 1469). Tingué amistat amb Ausiàs Marc, Jaume Roig (que li adreçà la Consulta que precedeix l’Espill) i Joan Roís de Corella, que escriví Lletra que Honestat escriu a les dones (1462) en memòria de la seva muller.
Joan Fabra (País Valencià, segle XV) Cavaller. Germà de Gaspar, junt amb el qual i amb Joan Roís de Corella dirigí la gran ofensiva del 1476 per ocupar definitivament el marquesat de Villena. Expugnà amb el seu germà la capital del marquesat, el 23 de gener, i restà assetjant el castell, que encara resistiria bastant, mentre Gaspar proseguía les operacions cap al sector d’Almansa. El 1483 un Joan Fabra era procurador de Sardenya i tingué un conflicte amb el lloctinent reial Eiximèn Peres Escrivà de Romaní, el qual fou destituït per aquesta qüestió. El 1487, també amb el seu germà, participà al setge de Màlaga.
Fabiani, Josep
(Alacant, 1712 – Itàlia, segle XVIII)
Jesuïta. Escriví una memòria que defensava l’autenticitat de la relíquia de la Verònica (1764), que provocà diverses polèmiques.
Emigrà a Itàlia en ésser expulsada la Companyia de Jesús per Carles III de Borbó.
Fabián y Fuero, Francisco
(Terzaga, Castella, 7 agost 1719 – Torrehermosa, Aragó, 3 agost 1801)
Eclesiàstic. D’orientació regalista, fou nomenat bisbe a Mèxic, on defensà Carles III de Borbó, quan decidí l’expulsió dels jesuïtes.
Nomenat arquebisbe de València (1773), protegí la Societat d’Amics del País i fomentà els avanços agrícoles i industrials.
La decisió de substituir les monges d’un convent per un grup d’ursulines franceses emigrades (1794) provocà un avalot popular anti francés, amb el suport del capità general duc de la Roca. Aquest aconseguí d’expulsar-lo de València i fer-lo renunciar a la seu arquebisbal.
Fou autor d’una Exhortación sobre los peligros de la Convención francesa (1793).
Ey, Enric
(Banyuls dels Aspres, Rosselló, 10 agost 1900 – París, França, 8 novembre 1977)
Psiquiatre. Estudià medicina a Tolosa i a París, i filosofia a París. Fou director de l’hospital psiquiàtric de Bonneval (Illa de França) del 1933 al 1970, i tingué una ininterrompuda activitat docent.
Fundà els congressos mundials de psiquiatria (1950), fou conseller tècnic de l’OMS i delegat per l’Associació Mundial de Psiquiatria a la Comunitat Econòmica Europea. Doctor honoris causa de les universitats de Zuric, Lima, Mont-real, Hamburg i Barcelona.
Publicà un gran nombre de treballs i obres, entre les quals destaquen Études psychiatriques i Manuel de psychiatrie. Retirat a Banyuls dels Aspres, preparà un tractat sobre al·lucinacions i una història de la psiquiatria.
Col·laborà a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada i en la col·lecció “Monografies Mèdiques”.
