(Palma de Mallorca, 1904 – 19 juny 1958)
Actor, músic i director teatral. Germà de Cristina. Contribuí poderosament al succés del teatre popular mallorquí.
En fou, durant anys, la figura principal. Els seus majors èxits foren possiblement els obtinguts amb obres de Pere Capellà.
(Palma de Mallorca, 12 octubre 1901 – 3 setembre 1982)
Actriu. Germana de Joan. Debutà al Saló Mallorca, juntament amb la seva germana Catalina Valls i Aguiló (que emprà el nom artístic Catina Valls), on es destacà en la interpretació de tipus populars, en obres d’autors mallorquins, com Bartomeu Ferrà i Pere d’Alcàntara Peña.
Formà part de la companyia Catina-Estelrich, que actuà de l’any 1927 al 1938 al Teatre Principal de Palma. Després d’uns quants mesos d’absència -per la manca de teatre en català-, reaparegué amb la Companyia Artís, el 1948, amb El tio de l’Havana, de J.M. Tous i Maroto, i Nit de Nadal, de Guillem Colom.
El 1970 la ciutat de Palma li dedicà un homenatge.
(Cocentaina, Comtat, 1850 – València, segle XIX)
Músic i compositor. Actuà com a director d’orquestra a Madrid, i a partir del 1880, de tornada a València, ingressà com a professor del Conservatori i fou un dels promotors de la societat de concerts Artístico Musical.
És autor d’obres per a piano i de les sarsueles El favorito i Entre bobos anda el juego, i de l’obra escènica El pacto con Satanás.
(Illes Balears, segle XVII)
Gramàtic. Li és atribuïda una ben antiga gramàtica catalana, estampada a Mallorca el 1677.
Nom real del religiós caputxí Bernadí de Manlleu.
(País Valencià, segle XV)
Traductor i poeta. Fou secretari de Serafí de Centelles-Riu-sec i Ximénez de Urrea, comte d’Oliva. Participà en el certamen poètic celebrat a València el 1474, i composicions seves foren recollides al volum de Les trobes en llaors de la Verge Maria.
Traduí al català, en un estil artificiós, diverses obres: el Cordial de l’ànima (1495), que traduí a partir de la versió castellana de Gonzalo García de Santa María, Revelació de Sant Pau i la Cárcel de amor (1493) de Diego de San Pedro. Aquesta última traducció fou reimpresa de nou el 1906 i el 1907 dins el Novel·lari català, de Ramon Miquel i Planas.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – 1355)
Noble. Iniciador de la línia siciliana dels barons de Vicari i Goderano. Obtingué el 1338 les baronies i la senyoria de Vicari (venuda el 1408), Palumba, Giardinello, Goderano i Ciafù.
Els seus descendents obtingueren les baronies de Montforte, Siculana i Marcatobianco, i la línia s’extingí a la fi del segle XVII.
Octavi de Vallguarnera i Lanza di Trabia (Sicília, Itàlia, segle XVII) Fill de Francesc de Vallguarnera i del Carretto. Fou l’iniciador de la branca siciliana dels marquesos de Santa Lucia. Fou el pare de Ponç de Vallguarnera i de Santacoloma (Sicília, Itàlia, segle XVII – segle XVIII) Polític. Senador del regne de Sicília i primer marquès de Santa Lucia (1700).
Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1676) Duc de l’Arenella (1645) i príncep de Valguarnera. El 1161 comprà el principat de Niscemi de Branciforte. Entre els seus fills cal esmentar.
Simó de Vallguarnera i Branciforte (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1743) S’intitulà, sense ésser-ho, comte d’Albons. Fou pare de Josep de Vallguarnera i de Martí.
Vidal de Vallguarnera i Branciforte (Sicília, Itàlia, segle XVIII – 1768) Quart duc de l’Arenella, príncep de Niscemi i senyor d’Albons i de la torre de Caldes de Montbui. El seu nét cinquè fou:
Conrad de Vallguarnera i de Mantegna (Sicília, Itàlia, segle XX – 1966) Fou el desè duc de l’Arenella, príncep de Niscemi i de Castelnuovo i cavaller de l’orde de Sant Joan. Només deixà dues filles.
Nom que adoptaren els membres del llinatge de Vallgornera que s’establiren a Sicília.
El primer que adoptà aquesta forma del nom fou Vidal de Vallguarnera i de Sort (Sicília, Itàlia, segle XV – 1480) Fill de Francesc (I) de Vallgornera i de Castellbell, del qual heretà les baronies d’Asaro i Caropipi. Fou el primer membre de la línia siciliana dels comtes d’Asaro, prínceps de Vallgornera. Fou l’avi de:
Jaume de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV) Bisbe de Malta (1495). Era germà de:
Joan de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV) Fou el cinquè baró d’Asaro i Caropipi, president del Regne de Sicília i capità general de la cavalleria del rei Ferran II el Catòlic. El seu besnét fou:
Joan Jeroni de Vallguarnera i de Ventimiglia (Sicília, Itàlia, segle XVI) Fou creat comte d’Asaro el 1543. El seu nèt-cinquè fou:
Francesc de Vallguarnera i del Carretto (Sicília, Itàlia, segle XVI – 1636) Setè comte d’Asaro. Fou creat príncep de Valguarnera el 1626. Fou pare d’Octavi i de Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia, i de:
Francesc de Vallguarnera i Arrighetti (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1705) Cavaller de Sant Jaume. El 1651 es casà amb Antonia Griffeo, princesa de Gangi i baronessa de Regiovanni. Llur nét fou:
Francesc Xavier de Vallguarnera i de Gravina (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1739) Heretà a més dels títols del pare, el principat de Gravina, que havia estat concedit el 1644 a la seva mare, i fou virrei de Sardenya, ambaixador a Madrid i gran camarlenc del rei sard Carles Manuel III. La seva besnéta fou:
Àgata de Vallguarnera i La Grua (Sicília, Itàlia, segle XIX – 1864) Vuitena princesa de Valguarnera, Gravina i Gangi i comtessa d’Asaro. Es casà amb Giuseppe Alliata e di Montcada, príncep de Villafranca. Amb ella s’extingí la línia siciliana dels comtes d’Asaro.
Vallgornera (Catalunya Nord, segle XIV) Noble del llinatge dels senyors de Vilanova de la Ribera (Rosselló). Abandonà la causa del seu sobirà natural, Jaume III de Mallorca, i prengué la del rival d’aquest, Pere III el Cerimoniós. El 1344 combatia al costat de Pere III per sotmetre-li el Rosselló. Destacà a la presa d’Elna.
Francesc de Vallgornera (Sicília, Itàlia, segle XIV) Cavaller de pare català, possiblement fill de Simó. Fou un bon defensor de l’illa contra els angevins. El 1349 era una de les figures més destacades a Catània, durant el setge a què fou sotmesa la plaça pels invasors.
Francesc de Vallgornera (Sicília, Itàlia, segle XV) Noble. Probablement de la branca empordanesa de la família que s’havia establert a Sicília. El 1460 era un dels partidaris que la corona siciliana fos cenyida pel príncep Carles de Viana.
Simó de Vallgornera (Sicília, Itàlia, segle XIV – segle XV) Noble. Descendent de Simó de Vallgornera i de Vilallonga. Es manifestà favorable, el 1392, a la tornada de la reina Maria I a Sicília i al triomf dels interessos catalans a l’illa. El 1396 era recompensat d’aquesta actitud amb diverses donacions reials.
Dades dels Països Catalans 