(València, 1802 – 1867)
Escultor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles, de la qual fou professor. Conreà l’escultura monumental i la imatgeria.
Dins la seva producció cal esmentar, entre altres obres, L’oració a l’hort, alguns apòstols per a la catedral de Sogorb i la Font de Joanes, feta en col·laboració amb A. Esteve i Romero.
(València, 1763 – 1826)
Arquitecte. Fou deixeble d’Ignasi Vergara i de l’Acadèmia de Sant Carles de València, de la qual esdevingué professor de matemàtiques i director general (1812).
Les seves obres principals són a València: altar major de la basílica dels Desemparats i de la seu, palau del comte de Parcent, banys de l’Hospital General. També construí la capella i el retaule major, avui destruït, del beateri de Sant Miquel, a Llíria.
(València, 1620 – 1673)
Pintor. Deixeble de Francesc Ribalta. La majoria de la seva obra és de temàtica religiosa.
Pintà un Sant Antoni de Pàdua per a l’església de la Santa Creu de València, un altre per a la de Santa Caterina, també de València, i un Sant Martí. Dibuixà la portada del llibre de les festes de la Concepció de València (publicat l’any 1663).
Fou germà seu Urbà Marzo (València, segle XVII) Pintor. S’inclinà, com el seu germà, pels temes religiosos.
(Sahara, Àfrica, vers 1112 – Marràqueix, Marroc, 1182)
Cadí de València (des del 1142). Fou un dels protagonistes de la revolta anti-almoràvit valenciana, ocorreguda a la mort de Tasfïn ibn ‘Alï. Es declarà independent a València i conquerí Xàtiva (1145) i Alacant.
Deposat, fou lliurat als Banü Gäniya balears, que l’empresonaren, fins que aconseguí, al cap de dotze anys, de refugiar-se a la cort almohade de Marràqueix.
(Alacant, 8 gener 1846 – Madrid, 15 agost 1937)
Enginyer, militar i polític. Ingressà a l’Acadèmia Especial d’Enginyers el 1864. Obtingué el grau de tinent el 1869, i aquell mateix any es destacà en la lluita contra l’alçament republicà de València.
El 1870 fou nomenat professor de la dita Acadèmia, i hi exercí durant quinze anys la seva càtedra. Organitzà el Laboratori Central d’Enginyers. Fou president de l’Institut de Reformes Socials (1913) i inspector general del treball.
Publicà nombrosos treballs sobre enginyeria i material militar i féu estudis sobre matèries explosives. Autor de La nitroglicerina y la dinamita comparadas con la pólvora de guerra ordinaria (1872) i Las ciencias y la guerra (1915).
(Perpinyà, 6 novembre 1886 – Catllà de Conflent, Conflent, 23 novembre 1956)
Polític. El 1919 dirigí la rebel·lió de la flota francesa que operava contra els bolxevics al mar Negre. Fou diputat comunista des del 1924 i redactor en cap de “L’Humanité” (1934-35).
Intervingué en la guerra civil espanyola com a inspector general de les Brigades Internacionals. Posteriorment visqué a l’URSS (1940-43).
De nou a França, fou elegit diputat (1947), però el 1953 fou expulsat del partit comunista, acusat de desviacionisme.
(València, 12 març 1845 – 21 gener 1930)
Arquitecte. Deixeble de Sebastià Monleon. Fou arquitecte municipal de València i acadèmic corresponent de l’Acadèmia de Sant Carles.
Entre les seves obres destaquen el Museu d’Història Natural de València i la façana de la Universitat de València.
(Ciutadella, Menorca, 1843 – Madrid, 1886)
Escriptor i polític. Era llicenciat en dret. Tenia els títols de duc d’Almenara Alta i marquès de Monasterio. Residí a Madrid.
Milità al partit conservador. Resultà elegit, en diverses ocasions, diputat a les corts. Tingué fama com a publicista catòlic. Fou un dels fundadors i col·laboradors dels periòdics “La Cruzada” i “Revista Científica”.
Publicà el llibre de proses Un libro para los amigos (1878). En edició pòstuma aparegué un recull de les seves poesies, escrites en castellà.
(Illes Balears, segle XVIII – Palma de Mallorca, 1753)
Pintor. És autor de bon nombre de teles d’inspiració religiosa, de mides grans, per a l’església de Santa Maria del Camí, així com per a la capella de Sant Ramon de l’església de la Mercè, de Palma de Mallorca, on fou enterrat.
(Xest, Foia de Bunyol, 5 maig 1896 – València, 27 agost 1946)
Escriptor i polític. Fou membre de la Joventut Valencianista i de la Unió Valencianista. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou diputat provincial i director del manicomi provincial de València.
En advenir la República, adquirí el diari “La Voz Valenciana”, que ell mateix dirigí i utilitzà contra el nou règim. Fou elegit vocal del Tribunal de Garanties Constitucionals i, després de la guerra civil, procurador en corts i degà del Col·legi d’Advocats de València.
En la seva joventut es dedicà a la pintura, i destacà com a retratista i caricaturista amb el pseudònim de Dito.
Autor de novel·les en castellà i de les narracions curtes en català The five o’clock tea i Primer amor (1914). El seu volum Claridad (1922) està constituït per un aplec d’articles apareguts a “La Correspondencia de Valencia”.
