(Navarra ?, segle XIX – ? , segle XX)
Militar. Comandant general de València (1936), en produir-se l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936 aquarterà les tropes i, davant l’actitud de la massa i el pas a la legalitat republicana d’algunes forces, declarà la seva adhesió a la república. Tanmateix, per l’agost fou rellevat del càrrec.
(València, 2 novembre 1814 – 19 gener 1895)
(o Diago) Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles, deixeble de M. Parra i Abril.
Conreà amb èxit la pintura de flors (Dibuixos de flors), especialitat dins la qual obtingué diversos premis. També fou retratista d’algun prestigi i restaurador excel·lent.
Era el pare del pintor i restaurador Salvador Martínez i Cubells.
(País Valencià, segle XV)
Pintor anònim, actiu a València. Deixeble del mestre dels Perea, les seves obres són encara d’estil gòtic, si bé ja hi apareixen elements de Renaixement italià.
És autor de la Verge de la Llet i de Santa Anna.
(València, 1628 – Països Baixos, 1691/94)
Gravador i pintor. Deixeble de Jeroni Jacint Espinosa, es dedicà principalment als retrats i als estudis anatòmics. De la seva obra sobresurten les pintures fetes per als retaules de les esglésies valencianes del Carme i del Remei.
Com a gravador féu, entre altres, els retrats del Beat Joan de Ribera i d’Innocent XI.
Viatjà per França i els Països Baixos, on inicià una col·lecció de làmines d’anatomia, que deixà inacabada.
(Alzira, Ribera Alta, 29 agost 1962 – )
“Aspar” Motociclista. Debutà al món de la competició el 1980 i l’any següent es proclamà campió d’Espanya de 50 cm3.
Posteriorment assolí els campionats del món de 80 cm3 (1986 a 1988) i de 125 cm3 (1988).
Després de diverses temporades perjudicat per canvis d’equip, es retirà com a pilot el 1997 i formà una escuderia per competir al mundial.
(Monòver, Vinalopó Mitjà, 8 juny 1873 – Madrid, 2 març 1967)
“Azorín“ Escriptor. De pare murcià i de mare valenciana, fou bilingüe ja des de petit; sempre tingué -ho ha escrit- consciència de la unitat lingüística dels Països Catalans. Estudià dret a València, on s’inicià en les lletres, col·laborà en periòdics republicans i escriví opuscles sobre temes literaris i socials: La crítica literaria en España (1893), Anarquistas literarios (1895).
El 1896 s’establí a Madrid, prengué part en la bohèmia literària, es relacionà amb certs sectors anarquistes i col·laborà en diversos diaris i revistes literàries de l’època. La seva novel·la La voluntad (1902) marca la seva maduresa literària i l’aparició del personatge d’Azorín, amb el qual s’identificà des d’aleshores. Amb les dues novel·les següents, Antonio Azorín (1903) i Las confesiones de un pequeño filósofo (1904), constitueixen, amb l’anterior, una lliure trilogia.
Altres obres seves són: Los pueblos (1905), La ruta de Don Quijote (1905), España (1909), Castilla (1912), Clásicos y modernos (1913), Al margen de los clásicos (1915), Don Juan (1922), Doña Inés (1925), Félix Vargas (1928), Superrealismo (1929), Pueblo (1930), El escritor (1941), María Fontán (1943), Salvadora de Olbena (1944), La isla sin aurora (1944).
La seva obra té un caire contemplatiu, preocupat per les coses quotidianes i aparentment insignificants, on recerca el seu tema principal: el temps, alhora repetit i mutable.
Era germà seu Amanci Martínez i Ruiz (Monòver, Vinalopó Mitjà, segle XIX – País Valencià, segle XX) Escriptor. És autor del llibre de proses dialectals Canyís i canyissaes.
(Sogorb, Alt Palància, 1817 – 1884)
Advocat i polític. Estudià lleis a València i fou catedràtic a la universitat valenciana (1840).
Afiliat al partit progressista, fou dues vegades diputat a corts i fiscal del Tribunal Suprem. El 1854 havia estat nomenat alcalde de Sogorb.
(Requena, Plana d’Utiel, segle XVII)
Arquitecte. És l’autor de l’església circular dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de València. Realitzà aquesta obra del 1652 al 1667.
(Massanassa, Horta, 3 gener 1917 – Baiona, Galícia, 2008)
Escultor. El 1944 guanyà una pensió de la diputació de València per anar a Madrid, ciutat on s’establí.
Treballà als tallers de Josep Capuz i de Marco Pérez. Ha obtingut diversos premis.
(Oriola, Baix Segura, 1580 – 1647)
Historiador i eclesiàstic. Tingué un benifet a la seu oriolana.
És autor dels treballs: Exequias y fiestas fúnebres que hizo la Santa Iglesia de Orihuela y sus parroquias a la dichosa muerte del V. y Angélico padre Mosén Francisco Jerónimo Simó (1912) i Breve tratado de la fundación y antigüedad de la ciudad de Orihuela y de sus varones ilustres (1912).
Deixà inèdita una Orihuela ilustrada con cinco libros de Historia, obra que fou aprofitada per l’historiador local Agustí Maria Gisbert.
