(Barcelona, 5 maig 1899 – 8 juny 1986)
Escriptora i traductora. Filla del polític Antoni Suñol i Pla.
Obtingué el premi Joanot Martorell en la primera convocatòria (1947) amb la novel·la Primera part (1948), i el 1950 publicà el recull de contes L’home de les fires i altres contes.
Deixà sense publicar (sobretot per problemes de censura) dues novel·les, Sílvia i El bar, alguns reculls de contes i un diari íntim.
Fou una excel·lent traductora.
(el Masnou, Maresme, 1859 – Barcelona, 1918)
Polític catalanista. President de la Unió Catalanista (1897), s’adherí al Centre Nacionalista Republicà el 1906 i posteriorment participà en la creació de la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910).
Fou elegit diputat provincial el 1909 i com a tal signà pel maig de 1911 la proposta de constitució de la Mancomunitat de Catalunya. El 1914 abandonà la UFNR, disconforme amb la signatura del pacte de Sant Gervasi, i intentà amb Rovira i Virgili la constitució d’una Esquerra Catalanista.
Fou el pare de l’escriptora Cèlia Suñol i Pla.
(Barcelona, 14 gener 1856 – 19 març 1913)
Escriptor i enginyer. Fou un actiu excursionista de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques.
Exercí la crítica musical a “La Renaixença” i “La Veu de Catalunya”, des d’on impulsà el wagnerisme.
Publicà també articles de costums de to satíric, recollits en part al volum Llibre de memòries (1903). Altres narracions seves foren recollides a “Lectura Popular”.
(Barcelona, 7 setembre 1879 – Roma, Itàlia, 26 octubre 1946)
Musicòleg. Format a l’Escolania de Montserrat, on professà com a monjo l’any 1900, amplià els seus coneixements del cant gregorià a Solesmes.
L’any 1931 anà a Milà, on es dedicà a la restauració del cant ambrosià. Fou nomenat president del Pontificio Istituto di Musica Sacra de Roma (1938) i abat de Santa Cecília de Montserrat (1943).
De les seves nombroses obres destaca la Introducció a la paleografia musical gregoriana (1925).
(Olèrdola ?, Alt Penedès, segle X – Roma, Itàlia, vers 977)
Ardiaca, científic i astrònom. Originari potser d’una família ben establerta al Penedès, al Vallès i entorn de Barcelona, era parent, sembla, del bisbe Vives i en tot cas oncle del bisbe Deodat, ambdós de Barcelona. Se’l troba actiu com a canonge i ardiaca de la seu de Barcelona des del 973 al 997. Sunifred era home de confiança del comte Borrell II.
Els seus estudis d’astronomia li donaren un cert renom europeu, fins al punt que Gerbert, el futur papa Silvestre II, que potser l’havia tingut com a mestre, li demanava el 984 una obra d’astrologia traduïda per ell de l’àrab.
De fet li han estat atribuïdes algunes traduccions i adaptacions de tractats àrabs sobre la construcció i l’ús de l’astrolabi esfèric i planisfèric, i és probable que sigui obra seva l’astrolabi de la col·lecció Destombes, de París, construït a Barcelona cap al darrer quart del segle X.
Projectà un pelegrinatge a Roma, del qual no se sap si retornà en vida.
(Catalunya, 880 ? – 948)
Comte d’Urgell (897-948). Fill de Guifré I de Barcelona el Pelós i de Guinedilda.
En morir el seu pare es trencà el principi tradicional que els reis francs nomenessin els comtes per a Catalunya i s’establí el principi hereditari en la transmissió del càrrec comtal. L’establiment d’aquest principi hereditari fou potser el pas més gran donat pels comtes catalans vers la independència i la sobirania.
Talment com si els tres fills grans del Pelós assimilessin les honors a un bé privat, en morir llur pare les heretaren, se les mig repartiren i les començaren a governar sense esperar llur investidura per part de la monarquia, potser aprofitant que el monarca regnant, Odó I, no era un carolingi legítim.
Semblaria que els tres fills grans del Pelós heretaren conjuntament llur pare i que establiren un sistema de cogovern consistent a repartir-se les zones d’actuació de cadascun tot reconeixent al germà gran una categoria superior; aquest, Guifré II de Barcelona, es mouria pels comtats de Barcelona, Girona i Osona; el segon, Miró II de Cerdanya, per la Cerdanya, el Berguedà i el Conflent; i el tercer, Sunifred, pel comtat d’Urgell, on és documentat des del 903. Amb el pas dels anys, aquesta atribució de zones d’influència esdevingué una efectiva divisió de l’herència de Guifré el Pelós.
El 914 presidí una assemblea a la Seu d’Urgell en la qual fou acordat de transferir al potent monestir de Sant Serni de Tavèrnoles cinc monestirs aleshores abandonats.
En data desconeguda usurpà les parròquies de la vall de Lord que el seu pare havia repoblat, però un capbreu de vers el 948 demostrà que llurs rectors havien estat reiteradament nomenats pels bisbes d’Urgell i que les dites parròquies havien estat adjudicades a la mitra per Guifré el Pelós.
Estigué casat amb Adelaida, que des del 949 fou abadessa de Sant Joan de Ripoll. A la seva mort sense fills (dos fills Ermengol i Borrell havien mort prematurament) el comtat passà al seu nebot, el comte Borrell II de Barcelona.
(França, segle IX – Catalunya, 848)
Comte d’Urgell i Cerdanya (834-848), de Barcelona, Girona, Narbona i altres comtats septimans (844-848). Pare de Guifre el Pilós i fundador, per tant, de la casa comtal catalana.
Segons Ramon d’Abadal, sembla que era fill del comte Bel·ló de Carcassona i germà del seu successor Oliba I, la qual cosa explicaria les tradicionals relacions entre ambdues cases. El 842 va sorprendre als confins de la Cerdanya la gran expedició enviada per Abd al-Rahman II contra Narbona. Com altres membres de la mateixa família, es distingí pel legitimisme i per la fidelitat a la casa carolíngia.
Havia rebut de Lluís el Piadós el comtat d’Urgell com a premi a la fidelitat del seu germà Oliba I, i, el 844, Carles el Calb, després de capturar i ajusticiar el traidor Bernat de Septimània, atorgà a Sunifred els comtats de què gaudia aquell.
Així fou com, gràcies al seu joc polític i en unió amb el seu germà Sunyer, aconseguí d’annexar als propis territoris (Barcelona, Girona, Besalú i els seus comtats d’Urgell-Cerdanya, a més dels del seu germà, Empúries i Rosselló) tot aquell conglomerat que Bernat de Septimània havia format a banda i banda dels Pirineus (Narbona i comtats satèl·lits). Carles el Calb li concedí el títol de marquès, segons un document oficial del mateix any 844.
Tot indueix a creure que Sunifred va morir de mort violenta durant la temptativa de Guillem, fill de l’ajusticiat Bernat, d’apoderar-se de Barcelona (848). A la seva mort, els comtats de Barcelona, Rosselló-Empúries i Narbona tornaren a poder dels francs.
(Catalunya, vers 915 – 965)
Comte de Cerdanya (927-965) i de Besalú (957-965). Fill gran de Miró II el Jove de Cerdanya-Besalú i d’Ava.
A la mort de Miró (927), Ava administrà els comtats en nom dels fills, tots ells menors. Arribada la majoria d’edat, Sunifred governà la Cerdanya ajudat per Oliba.
Protegí activament el monestir de Cuixà. Recaptà preceptes favorables del rei de França Lluís d’Ultramar, gràcies als bons oficis del seu germà Guifré.
A la mort de Sunifred, restà sol en el govern Oliba, dit de Cabreta, el qual cridà el quart germà, el clergue Miró, perquè s’ocupés de Besalú.
(Catalunya, segle X – 1008)
Vescomte de Girona (vers 982-1008). Fill del vescomte Guiniguís, dit Mascaró, i de Gerosòlima, dita Gudrielda.
Es casà amb Aurúcia, i després amb Adelaida, senyora d’Ogern. El seu hereu, Amat, que el succeí en el vescomtat, prengué el cognom o apel·latiu de Montsoriu.
Posseí importants béns a Osona, compartits amb el seu germà Sisemund d’Oló. Es el probable tronc dels llinatges de Montcada i de Sesagudes (Montseny) pels seus suposats fills Ramon, senyor de Lloret, i Guillem, que rebé successivament els apel·latius de Muntanyola, de Vacarisses i de Montcada.
(Catalunya, segle IX – 890/891)
Abat de Santa Maria d’Arles. Era fill dels comtes Sunifred I i Ermessenda, d’Urgell-Cerdanya i, probablement, de Barcelona, i germà del comte Guifré I el Pelós.
Tot i la seva condició clerical (era diaca) i de monjo no es captingué amb la deguda moderació; així, féu costat al seu altre germà, Miró I el Vell, en les incursions devastadores per les terres i les esglésies del Rosselló i de Septimània contra el marquès Bernat de Gòtia, cosa que li valgué una greu admonició del papa Joan VIII el 878 per tal que retornés al seu monestir.
També ajudà el seu germà Guifré I en el repoblament de la plana de Vic; l’alou aprisiat per Sunifred passà a Sant Martí del Congost, parròquia que ell havia fundat i dotat.
Com a abat d’Arles es preocupà d’anar el 881 a la cort de Carlemany (aleshores a la vall del Roine) per recaptar-ne un precepte.
Juntament amb els seus germans Sesenanda, Guifré, Radulf i Miró donà el 888 la vila de Prada a la Grassa; cap d’ells no havia reconegut el rei Odó.
