(Catalunya, segle XIII)
Cavaller. Formava part del consell de l’infant Alfons (futur Alfons II el Liberal) durant la governació d’aquest, quan Pere II el Gran anà a Sicília.
Intervingué activament a les gestions diplomàtiques d’Alfons, ja rei, després del pacte de Canfranc.
(Barcelona, 26 juliol 1868 – Saint Tropés, Provença, 7 setembre 1926)
Esportista i realitzador cinematogràfic. Destacat esportista, va ser cofundador d’“El Mundo Deportivo” i president de diverses entitats esportives.
Realitzà nombrosos films, i des de La festa del blat (1914), adaptació d’Àngel Guimerà, fins a Un sol cor (o Els morts viuen) i El golfo, passant per Dansa fatal (1914) i Secrets del mar (1916), tractà de captar-se un públic de qualitat, amb un estil teatralitzant -fins i tot quan s’apropà al realisme- i una presentació acurada i fastuosa, amb grans actors i actrius (Maria Guerrero, Pastora Imperio, etc).
Important col·leccionista d’art, va consagrar els darrers anys de la seva vida a la promoció de l’obra del seu fill, Josep de Togores i Llach.
(Tortosa, Baix Ebre, 21 novembre 1922 – Barcelona, 20 novembre 2016)
Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.
És autor d’una pintura ingènua i optimista de colorit suau i acurat, que parteix del neoimpressionisme. Desenvolupa una temàtica centrada en el món mecanitzat i en les objectes de la vida diària, preferentment en els de caràcter científic.
És autor de la gran composició mural dels Alts Forns de la Mútua Metal·lúrgica de Barcelona (1959).
Més tard ha evolucionat cap a un major intimisme.
(Riudoms, Baix Camp, 1653 – Catalunya, segle XVIII)
Jurista. Advocat del Consell de Cent, s’oposà a les il·legalitats del govern de Felip V (nomenament anticipat de lloctinent, esmenes al testament de Carles II, etc) i fou inhabilitat per a càrrecs públics.
Això el decantà pel bàndol austríac, i el rei arxiduc Carles III el féu cavaller i membre de l’audiència (1705), de la qual esdevingué regent el 1706. Participà en la defensa de Barcelona (1706 i 1713-14). Després de la capitulació els filipistes li confiscaren els béns i cremaren els seus títols de regent i cavaller.
El seu nebot fou Josep de Toda i Domènech.
(Riudoms, Baix Camp, 1689 – Tarragona, 19 abril 1766)
Cavaller. Nebot de Francesc de Toda i Gil.
Assistí a la Junta de Braços de Barcelona el 1713. Durant el setge subsegüent manà la companyia de la Coronela de Barcelona, la de Mariners i Mestres d’Aixa. Els seus efectius i ell mateix serviren preferentment a la marina catalana que amb tanta eficàcia actuà durant el setge.
Després de la capitulació de Barcelona, els seus béns foren confiscats pels borbònics. Més tard s’ordenà prevere, i el 1727 esdevingué xantre de la catedral de Tarragona.
(Franja de Ponent, segle X – 1011/17)
Comtessa de Ribagorça (1003-v1011). Filla del comte Ramon III i de Garsenda de Fesenzac.
En morir el seu pare, cap a l’any 960, participà en el govern al costat dels seus germans Unifred II, Arnau I i Isarn I i, en morir aquests sense successió legítima, els succeí al capdavant del comtat.
Durant els seus anys de govern personal, el cabdill cordovès Abd al-Malik devastà la plana de Ribagorça, prengué la seu de Roda, on apressà el bisbe Eimeric, i arribà fins a Rallui i Nocelles (1006). Cercant ajut i protecció, vers el 1008 es casà amb el seu oncle i veí el comte Sunyer I de Pallars, que l’ajudà en el govern, però aviat restà vídua (cap al 1011).
Cridà aleshores a la regència del comtat el seu nebot Guillem II, fill il·legítim del seu germà Isarn I, que habitava a la cort de Castella, i es retirà del govern.
(Aragó, segle X – Ribagorça, després 941)
Comtessa de Ribagorça. Filla del comte Galí III d’Aragó. Abans del 916 es casà amb el comte Unifred I de Ribagorça.
Segons el Cronicó de Domènec i la Crònica d’Alaó renovada, mitjançant aquest matrimoni Unifred I aconseguí la comarca de Sobrarb, que alliberà dels sarraïns i repoblà.
Sembla que morí abans que el seu marit i que deixà els seus béns particulars al monestir d’Ovarra, on es féu enterrar.
(Borgonya, França, s X – Catalunya, d 1020)
Comtessa de Besalú i vescomtessa de Gabardà. Filla segurament del duc Eudes-Enric I de Borgonya i de Garsenda de Gascunya i neboda del rei Hug I de França.
Sembla que primerament es casà amb el vescomte Arnau I de Gabardà i després, poc abans del 994 (data en que actuà ja com a comtessa en un judici celebrat a Castellnou dels Aspres), amb el comte Bernat I Tallaferro de Besalú.
Figura al costat del seu marit en una donació a Ripoll (996), en l’acta d’elecció d’Adalbert per a abat de Santa Maria de Besalú (1006) i en l’acta de fundació i dotació de l’efímer bisbat de Besalú, que ocupa el seu fill Guifré (1017). Signà el testament de Bernat Tallaferro (setembre 1020) i assistí a la seva validació (octubre 1020).
El seu marit li deixà en testament el Vallespir, amb Castellnou, amb la condició que en morir passés al seu primogènit, Guillem I de Besalú.
(Nàpols, Itàlia, 1510 – Montserrat, Bages, 31 gener 1585)
Abat benedictí i bisbe. Fou successivament abat de Montserrat (1556-59 i 1564-64), bisbe de Vic (1564-72) i de Girona (1572-83). Del 1569 al 1572 fou nomenat president de la Generalitat.
El 1583 passà a governar la seu de Lleida, com a successor de Carles Domènech i fou succeït per Gaspar Joan de la Figuera.
Fou enterrat a Montserrat.
(Barcelona, 26 agost 1916 – 23 abril 1999)
Director de teatre. Dugué a terme una tasca rellevant en la promoció del teatre català durant la postguerra. Del 1943 al 1953 fou director de la Passió d’Horta i, el 1948, fou un dels fundadors del Foment de l’Espectacle Selecte i Teatre Associació (FESTA).
El 1952 codirigí l’Auto Sacramental de P. Calderón de la Barca i, entre el 1955 i el 1957, dirigí juntament amb Esteve Polls el desaparegut teatre Alexis.
L’aspecte més rellevant de la seva tasca fou la direcció del teatre Romea i la Companyia Titular Joan Capri durant vint-i-cinc anys.
Dirigí actors destacats del teatre català.
