(Illes Balears, segle XVI – juliol 1578)
Prelat. El 1578 era nomenat bisbe de Lleida, succeint a Antoni Agustín.
Prengué possessió per poders el mes de maig i morí pel juliol del mateix any, sense haver arribat a governar la diòcesi. Fou succeït per Carles Domènec.
(Barcelona, 1868 – 30 gener 1916)
Naturalista i advocat. Es llicencià en dret i exercí d’advocat a Barcelona. Es dedicà a l’estudi de la història natural, geologia, mineralogia i paleontologia, matèries en el coneixement de les quals excel·lí.
Substituí N. Font i Sagué en la càtedra de geologia dels Estudis Universitaris Catalans. El 1911-12 presidí el consell directiu de la Institució Catalana d’Història Natural (membre des del 1906), i de la qual fou també vice-president i bibliotecari.
D’entre els seus estudis mineralògics i petrogràfics, cal esmentar Sobre la formació de l’anhidrita (1909), Nontronita, Les sals de potassi de Súria (1914), Els minerals de Catalunya (1919-20), i en els seus estudis malacològics, L’hélix vindobonensis a Capellades i Contribució a la fauna malacològica de Catalunya.
(Catalunya, segle XIII – Grècia ?, segle XIV)
Militar. Fou figura destacada de la Companyia Catalana a Orient.
Quan morí el 1316 Bernat Estanyol, que havia estat nomenat vicari general d’Atenes per designació de Frederic II, Tomàs n’assumí provisionalment les funcions fins a l’arribada a Grècia del nou vicari general Alfons Frederic.
Quan aquest convingué una treva amb els venecians (1321), ell era un dels signants del pacte.
(Cabrils, Maresme, 11 abril 1817 – Castellar del Vallès, Vallès Occidental, 21 juliol 1882)
Industrial. El 1866 fundà dues fàbriques de filats i teixits al seu poble natal, i hi introduí millores en el blanqueig dels teixits.
Es distingí per les seves obres en benefici de Castellar del Vallès; l’ajuntament, a la seva mort, demanà per a la seva vídua i neboda, Emília Carles i Tolrà, el marquesat de Sant Esteve de Castellar, que li fou concedit el 1896.
(Catalunya ?, segle XV – Santes Creus, Alt Camp, 1534)
XXXI Abat perpetu de Santes Creus (1519-34). Formà part del tribunal que condemnà a presó perpètua l’abat Pere Queixal, de Poblet.
És fama que durant el seu abadiat foren escatimades delmes i almoines, fet que motivà una reprensió del papa i la reprovació de la comunitat. És atribuïda a aquesta circumstància la peculiaritat que les seves restes, que es troben a l’Aula Capitular, no fossin enterrades amb mitra, sinó amb una gorra.
(Barcelona, 1818 – 1890)
Músic i compositor. Format a França.
Introduí el mètode musical Wilhelm a una escola elemental de Barcelona a mitjan segle XIX i traduí els mètodes de solfeig de B. Wilhelm.
Fundà l’Orfeó Barcelonès l’any 1852 i publicà la revista “El Orfeón Español”, a partir del 1862.
Compongué obres corals amb text francès, i de la seva producció religiosa destaca el Stabat Mater.
(Barcelona, 25 juliol 1861 – 1938)
Pintor. Deixeble de Modest Urgell. Concorregué a diverses exposicions barcelonines i es dedicà preferentment al paisatgisme i la pintura de flors. Féu també països de ventalls.
Fou membre de la Societat Artística i Literària de Catalunya. Al seu taller de pintura decorativa i publicitària s’inicià Antoni Clavé.
Fou el pare del també pintor Lluís Tolosa i Giralt.
Pseudònim de l’acordionista català Josep Jordana i Andorrà (1914-94).
(Barcelona, 25 abril 1579 – Madrid, 21 gener 1649)
Marí i polític. Intervingué diversos cops en les qüestions suscitades a la cort de Madrid pels esdeveniments de Catalunya, a favor dels catalans, fet pel qual fou molt ben rebut quan visità Barcelona (1635).
En aquesta època sol·licità el càrrec de lloctinent de Catalunya, que no li fou concedit. Més tard intervingué en la recuperació de Salses (1639-40), de mans dels francesos.
En esclatar la Guerra dels Segadors es trobava amb les seves naus als Alfacs; des d’allí procurà d’ajudar la causa de Felip IV; bloquejà Barcelona per mar i impedí amb reforços que Tarragona caigués en mans de les forces catalano-franceses que l’assetjaven.
Tot i els seus èxits, fou acusat pel comte duc d’Olivares de negligència per no haver destruït la flota francesa i fou empresonat. Alliberat en caure en desgràcia Olivares (1643), fou rehabilitat i dirigí les operacions marítimes de la resta de la guerra.
(Vilafranca del Bierzo, Castella, 29 agost 1514 – Nàpols, Itàlia, 31 maig 1578)
Dignatari i militar. Lloctinent general de Catalunya (1558-64), hagué de fer cara a les sovintejades incursions turques de la costa, a l’amenaça protestant al Pirineu i al bandolerisme endèmic. Fomentà en gran manera l’activitat de les drassanes de Barcelona.
El 1564 Felip I, a Barcelona, el nomenà capità general de la mar i conquerí el penyal de Vélez de la Gomera.
Hom l’ha considerat com la personificació de la recuperació hispànica a la Mediterrània contra els turcs, que conduí a la brillant victòria de Lepant.
