(Bogotà, Colòmbia, 23 juny 1860 – Barcelona, 23 maig 1933)
Escriptor i intel·lectual. Com a exiliat residí a Veneçuela, als EUA i a diverses capitals europees, sempre fent una important tasca literària i periodística.
Escriví Flor del fango (1895), Ibis (1899) i La demencia de Job (1915), entre moltes altres obres.
El 1918 s’instal·là a Barcelona.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Marí. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió.
El 1713 era nomenat capità de l’estol marítim de Barcelona durant el setge de Felip V. Manava personalment el vaixell Mare de Déu de la Mercè i Santa Eulàlia, que havia estat comprat a Mallorca i tenia vint-i-quatre canons.
A les seves ordres, les naus catalanes lluitaren amb gran eficàcia contra el bloqueig enemic i obtingueren nombroses preses que prolongaren les possibilitats de resistència de la capital.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, segle XVII)
Gravador i orfebre, establert a Barcelona. Els seus gravats, tant en metall com en fusta, foren molt apreciats.
El més notable és el que, representant sant Jordi damunt el mapa del Principat, il·lustra les Decisiones de Tristany.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 20 abril 1842 – Figueres, Alt Empordà, març 1916)
Escriptor. Advocat.
Escriví primer obres de teatre en català: La noia de l’Empordà (1866), Misteris del mar (1867), Un casament de conveniència (1968), Apropòsit català (1868); després conreà, en castellà, la poesia: ¡Espinas! (1881), i sobretot la novel·la de costums: La mancha en el armiño (1893), El duque de Ciempozuelos (1891), Sara Rosales (1896). Col·laborà a “La Montaña de Montserrat” (1868).
El 1905 fou nomenat membre corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
(Girona, 26 desembre 1837 – Barcelona, segle XIX)
Escultor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, ciutat on residí.
Majoritàriament la seva obra és de temàtica religiosa, feta amb guix i policromada; fou un especialista en pintat i daurat d’estàtues.
(Guixers, Solsonès, 1848 – Barcelona, abans 1916)
Escultor. Era deixeble de Jeroni Suñol. Obtingué premis a les exposicions de Madrid dels anys 1881, 1884, 1892 i 1906.
Mitjançant concurs convocat pel ministeri de foment el 1881 féu l’estàtua de Cervantes de l’accés al Palacio de Bibliotecas y Museos de Madrid.
Una de les seves obres es al Museu d’Olot.
(Barcelona, 4 maig 1958 – )
Regatista.
Obtingué la medalla d’or als Jocs Olímpics de Barcelona, a la classe finn. El 1991 fou subcampió d’Europa, i també el primer classificat a la Christmas Race. Aconseguí la medalla d’or a la regata preolímpica de Barcelona.
Als Jocs Olímpics de Seül del 1988 fou l’entrenador de José Luís Doreste, que aconseguí l’única medalla d’or de vela.
(Catalunya, segle XV)
Escriptor. Li és coneguda només una poesia amorosa, sense gaires atractius.
La seva obra degué ser bastant més extensa, ja que era considerat poeta i lletraferit pels seus contemporanis.
Joan de Masdovelles li adreçà una de les seves poesies en forma d’endevinalla.
(Barcelona, 22 novembre 1918 – 25 gener 1979)
Escenògraf. Deixeble de Salvador Alarma i de J. Mestres i Cabanes, fou encarregat del seu taller al Liceu. Obrí tallers propis i féu decoracions per a diversos teatres i companyies.
Inaugurà a Barcelona els teatres Windsor i Candilejas i féu muntatges, com l’acte sacramental El pleito matrimonial del alma y el cuerpo, a la Sagrada Família, i Alejandro Magno, Ondina i El hospital de los locos, al Teatre Grec.
Des del 1952 treballà molt per al cinema (Plàcido, Cabezas cortadas, Ditirambo, Dante no es únicamente severo, etc). Exposà pintures a Barcelona.
Fou professor de perspectiva i d’història de l’escenografia (1952) i secretari general de l’Institut del Teatre de Barcelona.
Estrenà algunes peces teatrals, obtingué el premi Ciutat de Barcelona de teatre infantil i publicà contes, com Els set fills del tintorer, En Xeu se’n va a l’oest, etc.
(València, vers 1330 – Sogorb, Alt Palància, 1407)
Eclesiàstic i polític. Fou bisbe de Girona (1362-69). És notable la compilació de sinodals que manà fer a aquesta diòcesi.
El 1370 fou traslladat a Sogorb. Era canceller de l’infant Martí, duc de Montblanc, i el 1377 acudí a Roma amb el seu germà Andreu de Vallterra per demanar la investidura de Sicília pel rei Pere III. El papa Climent VII el designà per a Tarragona el 1380, però a causa del cisma no pogué prendre possessió de la diòcesi i continuà residint a Sogorb fins el 1387, actuant amb el nom d’electe de Tarragona.
Emparà la fundació de la cartoixa de Valldecrist, lluità per l’ampliació dels límits de Sogorb, i féu reformar les catedrals de Sogorb i d’Albarrasí.
Un cop possessionat a Tarragona, celebrà quatre sínodes provincials (1391, 1395, 1399 i 1406).
Fou amic i partidari de Benet XIII. Passà els darrers anys de vida, ja molt vell i malalt, a València i Sogorb.
