(Barcelona, segle XIV – després 1412)
Doctor en lleis. Fou conseller en cap de Barcelona (1387, 1390, 1399 i 1405).
El seu prestigi el féu assessor jurídic de Pere III el Cerimoniós, de Joan I, a la mort del qual fou processat, i de Martí l’Humà, que el rehabilità. Durant l’Interregne (1410-12) assessorà al Parlament català i es mostrà partidari de la causa de Jaume d’Urgell.
Són importants les seves obres jurídiques: Glossa als Usatges i Pastillae super Constitutionibus Cataloniae.
(Barcelona, segle XV – Illes Balears, segle XV)
Cartògraf i pintor d’origen jueu. Documentat actiu des del 1435 fins al 1467, en què féu testament.
Firmats amb el seu nom es conserven mapamundis a Barcelona (1439), a París (1447) i a Florència (1449).
El primer, que en ell mateix no té cap particularitat diferencial respecte als altres mapamundis coetanis, és molt famós perquè al seu dors conté la nota segons la qual hauria estat comprat per Amerigo Vespucci per 80 ducats.
(Barcelona, 1919 – 1975)
Empresari. Fill de Ferran Valls i Taberner, es llicencià en dret.
Ocupà la presidència del consell d’administració de diverses empreses catalanes, i fou membre de la comissió organitzadora de la Fira Oficial i Internacional de Mostres de Barcelona, de la Cambra de Comerç de Barcelona i de la junta del Cercle del Liceu.
El 1969 li fou atorgat el premi Dag Hammarskjöld.
(Barcelona, 5 febrer 1854 – 26 juny 1907)
Escriptor. Germà d’Agustí. Col·laborà a la premsa de la Renaixença, on signava sovint Josep Maria del Bosch Gelabert.
Publicà novel·les costumistes, com Guideta i El segador, i drames com La vida moderna i Maria de Montpeller, a més dels llibres Articles crítics sobre algunes costums catalanes i Més memòries.
Fou el pare del pintor Nolasc Valls i Martí.
(Barcelona, 3 febrer 1912 – Arenys de Mar, Maresme, 2000)
Arquitecte. Des del 1953 fou un dels components del Grup R.
Una de les seves realitzacions més importants, feta amb Josep Antoni Coderch i Robert Terradas, és el camp de golf del Prat de Llobregat, on es plantegen per primera vegada i d’una manera coherent els problemes organicistes de l’espai.
(Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, 3 octubre 1838 – Barcelona, 28 juliol 1907)
Pedagog. Fou mestre de l’Escola de Sords-Muts.
És autor d’un manual per a ús docent a l’escola esmentada (1871) i d’una memòria sobre el funcionament d’aquella, presentada a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 i traduïda poc després a Suïssa.
(Arenys de Mar, Maresme, 1856 – Barcelona, 1922)
Poeta. Membre de l’Oratori de Sant Felip Neri, d’on més tard fou prepòsit, fou també consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc (1899) i confessor d’Antoni Gaudí.
Els seus Cants espirituals per a ús del poble (1912), molt coneguts, foren musicats per Lluís Millet.
(Barcelona, 1904 – Olot, Garrotxa, 3 juliol 1992)
Pintor, que signava com a Vallsquer. Deixeble de Feliu Mestres a Llotja. Es presentà, a la Sala Parés de Barcelona, el 1924.
Hom el considera un continuador del paisatgisme de l’escola d’Olot, i el 1930 guanyà, amb el quadre Olot, la medalla Masriera d’argent.
Ha conreat també el pessebrisme.
(Sallent de Llobregat, Bages, 16 desembre 1858 – Barcelona, 7 febrer 1933)
Industrial i polític. El 1901 fundà la colònia Valls, al Bages.
Elegit diputat pel Partit Conservador (1899, 1901 i 1903) i senador per la província de Lleida (1918-20).
Fou el pare de Ferran Valls i Taberner, i de:
Josep Valls i Taberner (Barcelona, 15 juny 1891 – 30 novembre 1967) Industrial. Dirigí empreses químiques i tèxtils i fou president de la Cambra de Comerç de Barcelona (1964-66) i del Cercle del Liceu (1946-67).
(Barcelona, 25 abril 1947 – )
Poeta. Professor i corrector de català, ha col·laborat en diaris i revistes i ha publicat reculls poètics: El carro de la brossa (1969) i Crit (1980).
S’ha especialitzat en literatura juvenil: El missatge del cavaller de l’àliga rampant (1979) i Negretxo. Memòries d’un gos (1981), camp en el qual ha fet magnífiques traduccions d’autors francesos i italians.
Compromès amb el moviment independentista, fou empresonat acusat de la mort de l’industrial Bultó (1977); li fou concedida l’amnistia, però fou impugnada, i s’exilià.
