Pseudònim del pintor valencià Pere Sánchez i Garcia-Esteban (1902-71).
València, Pere de *
Deixa un comentari
Arxiu de l'autor: Ramon Piera
València, Maties de
(València, segle XVIII)
Pintor i frare caputxí. Conreà la pintura religiosa. Deixà algunes teles seves al convent del seu orde a Granada.
València, Martí de
(València, segle XV – Mèxic, 1534)
Frare franciscà. Fou un dels primers missioners de l’orde que arribaren a Mèxic el 1524. Portà en aquell país els primers brots d’olivera. El mateix any d’arribada presidí el primer sínode eclesiàstic celebrat a Amèrica. Desenvolupà una gran activitat evangelitzadora.
És autor d’alguns escrits de caràcter històric i teològic.
València, Jaume
(País Valencià, segle XV – Venècia, Itàlia, segle XVI)
Pintor. Poc identificat fins ara. El seu apel·latiu fa creure que era valencià. Tingué bon prestigi a Venècia, on residia. Té obres documentades fins al 1509.
València, horta de *
(País Valencià)
Veure> l’Horta (comarca).
València, governació de -1707/1833-
(País Valencià, 1707 – 1833)
Antiga demarcació administrativa creada pel govern borbònic. Fou anomenada també govern, partit o corregiment de València.
Comprenia l’Horta (excepte Picassent, Alcàsser, Silla i Beniparrell, que eren de la governació d’Alzira), el Camp de Túria, els Serrans, amb Sinarques, i el Racó i part de la Foia de Bunyol (Xiva, Xest, Bunyol, Godelleta i Setaigües) i de l’Alt Palància (Sogorb, Altura, Xèrica, Navaixes, les Alcubles, Sacanyet, Begís i Teresa de Begís).
Fou suprimida definitivament el 1833, amb motiu de la divisió provincial.
València, governació de -s. XIII/1707-
(País Valencià, segle XIII – 1707)
Antiga demarcació administrativa. Comprenia tot el Regne de València en els seus límits del segle XIII, o sigui fins al port de Biar. Se subdividí en tres demarcacions: València, Castelló de la Plana (o dellà Uixó) i Xàtiva (o dellà Xúquer).
Aquesta organització perdurà fins a la Nova Planta (1707). En 1565-72 la governació estricta de València tenia 128.290 habitants, 37.071 dels quals eren moriscs.
València, catedral de
Temple principal de l’arxidiòcesi de València, que té com a titular Santa Maria. La catedral anterior a la conquesta cristiana, la que existia des del segle VI, en temps del primer bisbe conegut, Justinià (531-46), que el 546 celebrà un concili a València, es trobava prop de l’actual, a l’àmbit de l’antiga basílica i fòrum romans.
Ho confirmà el 1906 la troballa d’una làpida fragmentada, amb deu hexàmetres llatins, que commemorava la reconstrucció d’un temple magnífic maltractat pels segles. Aparegué en aterrar-se una casa a la plaça de l’Almoina, davant la catedral actual. Molt abans (1770) s’havia descobert prop del mateix lloc una làpida funerària amb un crismó. Per bé que en ambdues inscripcions faltava el nom del bisbe, s’ha interpretat que la primera correspon al bisbe Justinià i la segona al seu successor Eutropi (vers 580-vers 610). E. Hübner recollí també una inscripció on es diu que Justinià havia construït temples de nova planta i reconstruït els antics.
Bé que sembla que la successió episcopal continuà durant una bona part de l’època àrab, falten notícies referents a la catedral, que és probable que es convertís en mesquita musulmana. Això explicaria que quan el Cid conquerí València (1094) i afermà la conquesta amb la presa de Morvedre (1098) fes convertir la mesquita major de la ciutat en catedral, i la dediqués a Santa Maria. Recaiguda València sota el domini àrab (1102), tornaria a ésser mesquita, fins que el 1238 el rei Jaume I tornà a purificar-la i convertir-la en catedral. Dissortadament no se’n té cap descripció.
El 1262 el bisbe Albalat féu aterrar el primitiu edifici i al mateix lloc en féu aixecar un de més gran, segurament d’estil romànic tardà amb influències mudèjars, com ho demostra l’absis amb la seva girola o la porta del Palau, d’una gran bellesa. Aquesta porta, semblant a la dels Fillols de la seu vella de Lleida, és més rica encara d’ornamentació que la lleidatana, i té capitells historiats i records mudèjars, i hom li donava el nom significatiu de porta de Lleida.
No se sap si l’obra empresa per Albalat consistí en la reedificació de tota la catedral o només en féu la part essencial i indispensable per al culte sagrat; fa pensar en la segona solució el fet que al segle XIV hom renovés totalment l’edificació, aprofitant només una petita part de la vella, amb la construcció del gran edifici gòtic actual, amb la porta dels Apòstols, obra del borgonyó Nicolau d’Autun, sota la qual tradicionalment es reuneix el tribunal de les Aigües. El bisbe Ramon Gastó (1322-48), que inicià l’obra, la féu construir només fins a les actuals capelles de Sant Francesc de Borja i de Sant Lluís Bisbe.
El 1404 s’havia començat a edificar el cimbori gòtic, i entre el 1381 i el 1424 es construí la torre del Miquelet, octagonal, d’estil gòtic català, que té 51 m d’altitud, obra d’A. Julià. Al segle XVIII hom li afegí l’espadanya barroca. S’acabà l’obra gòtica al segle XV amb la construcció de l’última gran arcada, que incloïa en el seu recinte la parròquia de Sant Pere i l’antiga aula capitular, construïda entre el 1356 i el 1369. La canònica catedralícia, creada arran de la restauració, fou estructurada amb vint membres i dotze pabordies, a l’estil de les del Principat, pel bisbe Andreu d’Albalat (1252).
El bisbe Ramon Gastó fundà (1343) una càtedra de teologia a l’aula capitular, segons que ho recorden els bancs de pedra, capaços per a quatre-cents alumnes, i la trona gòtica per al lector. També s’hi celebraven corts. I el 1740 s’hi establí una càtedra de teologia moral. Es guarda en l’antiga aula un retaule de notable ornamentació gòtica, obra d’Antoni Dalmau. La fornícula de tres arcs concèntrics, sostinguts per columnetes, era antigament l’entrada del cor, i actualment té el Sant Calze, que és objecte d’especial veneració.
Al segle XVIII s’emprengueren importants obres de renovació, que modificaren totalment la primitiva estructura de la catedral. L’antiga nau gòtica i fins el cimbori octagonal foren coberts per paraments, cornises i arquivoltes neoclàssiques, que en taparen completament l’antiga estructura. Aleshores (1703-13) fou construïda una nova porta -la principal-, dedicada a patrons i fills il·lustres de València.
Treballaren en el primer cos l’escultor i autor del projecte, el germànic Conrad Rudolf (1703), Francesc Vergara el Vell (estàtues de Sant Tomás de Villanueva i Sant Pere Pasqual?) i Ignasi Vergara (àngels amb el nom de Maria), en el segon cos, Rudolf (Sant Vicent Màrtir), Stolf (Sant Llorenç) i Francesc Vergara (els busts dels papes valencians Calixt III i Alexandre VI), i en el tercer, Stolf, autor de les estàtues de Sant Vicent Ferrer i de Sant Lluís Bertran.
L’església té tres naus, amb la del centre més enlairada. Fa 94 metres des de la porta principal fins al fons de la capella central de la girola i 55,65 de porta a porta del creuer. En la devastació del 1936 desaparegueren els orgues del cor i deixaren veure el mur antic. Les obres de restauració que hom féu les darreres dècades del segle XX permeteren de descobrir de nou l’estil gòtic primerenc, auster i quasi cistercenc, que té la seva principal bellesa en les proporcions.
Com a obres notables es poden remarcar el Baptisme de Jesús, de V. Macip (1535), sobre la pica de batejar, El comiat del duc de Gandia i El condemnat (1799), de Goya, a la capella de Sant Francesc de Borja, i la pintura de Sant Sebastià, de P. de Orrente, a la seva capella. A la girola hi ha un relleu del segle XVI a la capella de la Resurrecció, de Gregori de Biguerny, i el Braç esquerre de Sant Vicent Màrtir sobre l’altar. Al davant hi ha l’estàtua de la Mare de Déu de la Cadira, de J. Castellnou (1465).
La capella major fou transformada al segle XVII de gòtica en una de nova, poligonal i xorigueresca, de força mèrit, que té al centre la Mare de Déu de Portaceli, obra d’Ignasi Vergara. Les portes del seu retaule tenen uns 75 metres quadrats de pintura a l’oli, executada pels pintors de la Manxa Hernando, F. de los Llanos i F. Yáñez de la Almedina (1507), deixebles de Leonardo da Vinci, que representen la vida de la Mare de Déu. La catedral de València té moltes altres obres d’art, que la converteixen en un veritable museu. Hi predicaren Vicent Ferrer, Tomás de Villanueva, Francesc de Borja i Juan de Ribera, i hi celebrà el seu casament Felip III de Castella.
Té adjunts la Biblioteca del Capítol Metropolità, amb uns 2.300 volums, entre els quals 392 manuscrits dels segles XII al XIX, 120 incunables i moltes obres notables, i el Museu del Capítol Metropolità, on hi ha una exposició permanent del tresor catedralici i de quadres de valor. Hi ressalta la custòdia i carrossa del Corpus Christi, que té més de 600 kg d’argent, construïda entre el 1942 i el 1955 per diferents artistes valencians.
València, Carles de
(Cocentaina, Comtat, segle XVI – País Valencià, segle XVI)
Frare jerònim. Fou deixeble de l’humanista Arias Montano a l’Escorial. Ocupà diversos càrrecs dins de l’orde, com el de prior del convent valencià de Sant Miquel dels Reis i el de visitador general, que tingué en dues ocasions.
Escriví estudis bíblics i litúrgics en castellà i en llatí.
València, arquebisbat de
(País Valencià)
Demarcació de l’església catòlica, que té per capital la ciutat de València. Diòcesi fins el 1492, fou erigida en arquebisbat a partir d’aquesta data, amb la província eclesiàstica de València, que ha sofert diferents modificacions fins el 1957. La primitiva diòcesi era forçosament més reduïda que l’actual, puix que hi havia els bisbats de Xàtiva i de Dénia dins l’actual demarcació de València.
Originàriament pertanyia a la província eclesiàstica de Cartagena, però a la fi del segle VI passà a la de Toledo, a causa de l’ocupació de part de la Cartaginense pels bizantins. Després de la conquesta del futur Regne de València per Jaume I de Catalunya (1238), fou nomenat un bisbe que no arribà a prendre’n possessió, segurament per les discussions entre Toledo i Tarragona sobre la jurisdicció que hi pretenien els dos metropolitans.
El 1240 fou pronunciat l’afer a favor de Tarragona, i el 1241 hom fixà els límits de la nova diòcesi d’Almenara, a la Plana Baixa o Camp de Morvedre, fins a Biar (Alt Vinalopó) o més avall, fins on s’estengués la conquesta. El 1248 s’originà un plet amb els bisbes de Sogorb-Albarrasí sobre les parròquies del riu Millars, i es resolgué el 1277, restant per a València les 20 parròquies que formaren el modern arxiprestat de Vilafermosa. Així fou format el territori tradicional del bisbat de València, que, a desgrat d’intents de modificació del segle XIX, no es canvià fins els anys 1954-57.
En el límit amb Oriola el 1954 aquesta diòcesi cedí a València l’arxiprestat d’Aiora, i en compensació València cedí a la nova diòcesi d’Oriola-Alacant els arxiprestats de la Vila Joiosa, Xixona i Callosa d’en Sarrià, excepte el de Benissa. Per la part de Sogorb l’arquebisbat de València li cedí el 1957 la parròquia de Gàtova, situada com un enclavament a l’alta conca del Millars, fins a Penyagolosa, i el 1960, en crear-se la diòcesi de Sogorb-Castelló de la Plana, aquesta adquirí l’antic arxiprestat valencià de Vilafermosa, i en canvi cedí a València els d’Alpont, Xelva i Ademús. Finalment, en el límit amb la de Conca, el 1957 València adquirí l’arxiprestat de Requena-Utiel, de pertinença tradicional a Conca.
Així s’aconseguia, sense cap respecte a la tradició històrica, que s’acomplís el desig formulat ja en el primer concordat del 1851, però que no s’aplicà fins després del nou concordat del 1953 (aplicat amb les característiques impositives que caracteritzaven l’època), d’adaptar les divisions eclesiàstiques a les civils. L’arquebisbat actual de València coincideix amb la província civil del seu nom, excepte en la part meridional, que s’endinsa en la província d’Alacant, on conserva els arxiprestats de Dénia, Benissa, Alcoi i Cocentaina.
Té una extensió de 13.060 km2 i és dividit en 71 arxiprestats i 659 parròquies, 174 de les quals a la capital o ciutat de València, 379 repartides en el sector de la província civil de València i 106 al sector de la província d’Alacant.
El gener de 1992 la seu quedà vacant per la mort en accident de carretera de Miquel Roca i Cabanellas. Després d’un període de transició durant el qual l’arxidiòcesi fou administrada pel bisbe auxiliar Rafael Sanus i Abad, el juliol de 1992 fou nomenat Vicente Agustín García Gasco, antic bisbe auxiliar de Madrid i secretari de la conferència episcopal espanyola.
Aquesta arxidiòcesi impulsa la formació des de la Universitat Cardenal Herrera-CEU. L’any 1999 regulà els estatuts de la seva agència de notícies (AVAN), i treballa activament per la pastoral vocacional i familiar segons la moral religiosa més conservadora. El 2005 féu un decret instaurant el diaconat permanent.
