(Riba-roja de Túria, Camp de Túria)
Indret del terme, on foren descobertes restes romanes.
Des del segle XVI hom ha cregut que corresponia al lloc de la suposada ciutat de Pallantia.
València la Vella
Deixa un comentari
Arxiu de l'autor: Ramon Piera
València Cultural
(València, 1960 – 1964)
Revista mensual bilingüe d’economia, història, literatura i geografia del País Valencià. Fundada per Vicent Badia i Marín, que la dirigí, i Josep Marí i Montanyana, tractà de continuar la tasca de “Sicània”.
Hi col·laboraren diversos escriptors i periodistes valencians. Publicà en forma de fulletó estudis monogràfics sobre pobles del País Valencià.
València Club de Futbol
(València, 18 març 1919 – )
Entitat esportiva. August Milego i Díaz en fou el primer president i el d’Algirós el primer camp de joc fins que, el 1923, fou inaugurat el de Mestalla, batejat oficialment amb el nom d’un dels seus presidents, Lluís Casanova.
Des del 1928 el València C.F. ha integrat sempre el grup d’equips capdavanters del futbol espanyol; aquest mateix any arribà a les semifinals del campionat d’Espanya, competició que, posteriorment, fou coneguda com a copa. Al final de la temporada 1930-31, assolí l’ascens definitiu a la primera divisió, en la qual s’ha mantingut des de llavors, a excepció de la temporada 1986-87, en què jugà a segona divisió.
Sota la presidència de Lluís Casanova assolí la seva millor època esportiva. Ha guanyat quatre lligues (1942, 1944, 1947 i 1971), set copes del rei o copes d’Espanya, dues copes de Fires, una Recopa (1980) i una Supercopa Europea (1981).
Enllaç web: València Club de Futbol
València Basket Club
(València, 15 juliol 1986 – )
Club esportiu de la ciutat. Fundat arran de la secessió de la secció de bàsquet del València CF. El seu primer president fou Antonio Egea, com a president de l’associació de premsa de València, entitat que es féu càrrec del club.
El seu primer nom fou Hoja del Lunes Valencia fins que, al cap de pocs mesos, els empresaris Joan i Ferran Roig Alfonso n’assumiren la direcció i li donaren el nom actual.
Juga els seus partits al pavelló de la Font de Sant Lluís, que té una capacitat de 9.200 espectadors. Ha estat campió de la Copa del Rei (1998), subcampió de la copa Saporta (1999) i subcampió de la Copa del Rei (2000).
Enllaç web: València Basket Club
València, Universitat de *
Veure> Universitat de València (institució d’ensenyament superior, 1499- ).
València, taifa de
(País Valencià, segle XI)
Regne musulmà, centrat en la ciutat de València, constituït a conseqüència de l’esfondrament del califat de Còrdova. Bé que aquest es mantingué, teòricament almenys, fins al 1031, a l’antiga cora de València s’entronitzaren dos lliberts del clan amiri (Mubärak i Mudaffar) el 1010.
A la mort accidental del segon, Mubärak fou desposseït pel poble i substituït (1017) per Labïb de Tortosa, que, al seu torn, hagué de cedir el poder a un nét d’Almansor (1021), Abd al-Aziz ibn Abi ‘Amir al-Mansur. Aquest s’annexà Múrcia i Almeria (1038) i el seu govern suposà prosperitat.
A la mort del seu fill Abd al-Malik, un nét, Utmän, hi regnà nou mesos, fins que fou desposseït (1065) pel seu sogre Yahyä ibn Ismäíl al-Ma’mün de Toledo, que s’annexà la taifa fins a la seva mort (1075). Independent de nou sota un altre amiri (Abü Bakr ibn ‘Abd al-‘Azïz), fou cedida per Alfons VI de Castella a l’ex-taifa de Toledo (1085) Yahyä ibn Ismä’ïl ibn Yahyä al-Qadir, ajudat per Álvaro Háñez.
Al-Qädir es declarà tributari del Cid i, a la seva mort, la república que en sorgí (Ibn Gahhäf) caigué, davant la pressió almoràvit, en mans del Cid.
València, Regne de
(País Valencià, 1240 – 1960)
Nom històric del País Valencià. Originat en la fundació del regne cristià de València per Jaume I el 1240 i que ha persistit com a denominació simplement geogràfica fins als nostres dies al costat de la simplificada de València; aquesta, aplicada a la vegada a la ciutat i al país, esdevingué encara més equívoca des de la creació, al segle XIX, de la província de València, cosa que originà, a partir de concepcions unitàries i centralistes, les designacions despersonalitzades de Regió Valenciana (com a conjunt de les tres províncies en què fou dividit l’antic regne) i de Levante (que incloïa no solament les tres províncies esmentades, sinó sovint també les de Múrcia i Albacete, igualment mancades d’una designació comuna diferenciada, o només la de Múrcia).
Després del 1960, i especialment del 1970, ha anat generalitzant-se el nom de País Valencià, esmentat esporàdicament des del segle XVIII, utilitzat amb intencionalitat política pels valencianistes durant la Segona República i popularitzat a partir de l’opuscle de Joan Fuster Qüestió de noms (1962).
A les comarques veïnes del sud del Principat, el Regne és, per antonomàsia, el País Valencià.
València, regió de
(País Valencià)
Regió litoral: 2.905 km2. Coincideix amb el sector central de la depressió Litoral valenciana, centrada en les conques baixes del Xúquer, el Túria i el Palància. Tradicional agricultura de regadiu, exportadora. Indústria creixent. Estiueig.
La densitat de població en fa també la segona regió de la Mediterrània occidental. València és un mercat supraregional; mercats comarcals importants són els d’Alzira (Ribera Alta) i Sagunt (Camp de Morvedre).
València, província eclesiàstica de
(País Valencià, 1492 – )
Demarcació territorial eclesiàstica, creada el 1492, quan Innocenci VIII concedí, a precs de Roderic de Borja, bisbe de València i vicecanceller de la cúria romana, l’elevació de l’Església valentina a la dignitat metropolitana. Aquesta fou confirmada el mateix any pel mateix Roderic de Borja, ja elegit papa amb el nom d’Alexandre VI.
A la nova província eclesiàstica foren assignades, com a sufragànies, les diòcesis de Cartagena i Mallorca. La primera abraçava aleshores el Regne de Múrcia, i limitava al nord amb la diòcesi de València, cosa que suposava que la seva extensió arribava fins al port de Biar i comprenia una àmplia zona del regne de València. La jurisdicció de Mallorca abraçava totes les Illes Balears.
Ambdós bisbats eren exempts de tota jurisdicció metropolitana, per tal com eren subjectes directament a la seu apostòlica, i eren governats, des del 1482 i el 1489 respectivament, pel mateix Roderic de Borja en administració o comenda. En realitat, la província eclesiàstica Valentina recentment creada era constituïda íntegrament per les prebendes eclesiàstiques de què fruïa el cardenal Roderic de Borja i sense disminuir absolutament els territoris jurisdiccionals de les diòcesis metropolitanes veïnes.
Les variacions geogràfiques que l’han afectat des de la seva creació fins ara han estat múltiples. El 1510 Juli II decretà la divisió entre Cartagena i Oriola, tot i que continuaren governades per un mateix bisbe, però aquesta divisió fou revocada pocs anys després per Lleó X (1517) i per Climent VII (1525-30). La separació definitiva fou deguda a la iniciativa de Felip II de Castella; Pius IV erigí el bisbat d’Oriola el 1564 com a sufragani de València.
Cartagena, pel fet d’ésser del Regne de Castella, deixà de pertànyer a València i es reintegrà a Toledo, de la qual havia estat separada per Calixt III. De fet s’aconseguí que la província eclesiàstica Valentina coincidís pel sud amb les fronteres polítiques del regne: hom assignà al territori de la diòcesi d’Oriola el de la seva governació civil (governació d’Oriola), i li foren afegits Cabdet i Aiora. La diòcesi de Sogorb, que havia estat durant molt de temps unida a la d’Albarrasí, fou desmembrada d’aquesta darrera el 1577 pel papa Gregori XIII i unida a la de València, mentre que la d’Albarrasí romania subjecta a la de Saragossa.
La restauració de les antigues diòcesis insulars d’Eivissa i Menorca el 1782 i el 1795, respectivament, no alterà gens la circumscripció de la província eclesiàstica de València: foren desmembrades de la diòcesi de Mallorca, però restaren subjectes al metropolità valentí.
La divisió en províncies civils l’any 1833 repercutí a la llarga en les circumscripcions diocesanes. El concordat del 1851 establia que la diòcesi d’Eivissa restaria unida a la de Mallorca; la seu episcopal d’Oriola havia de passar a Alacant, i la de Sogorb a Castelló de la Plana. Pel fet de restar aquestes dues darreres diòcesis com a sufragànies de la de València, amb elles incorporarien a llur província eclesiàstica els territoris que ambdues adquirissin de les respectives províncies civils.
En no res restaren els diferents intents del començament del segle XX encaminats a reduir el nombre de diòcesis hispàniques, i en no res també el conveni del 1908 que projectava el traçat d’una nova divisió i circumscripció diocesanes. La diòcesi d’Albacete, creada el 1949, en agregar-se com a sufragània a la província eclesiàstica Valentina, augmentà les seves dimensions en uns 9.000 km2, 8.000 dels quals havien pertangut fins aleshores al bisbat de Cartagena, sufragània de Granada des del 1851, i els restants 1.000 km2 comprenien la parròquia de Cabdet i el seu terme (que es prenia d’Oriola) i l’arxiprestat de La Roda, que, al seu torn, era desmembrat de Conca, sufragània de Toledo.
El sobrant de la província d’Albacete, amb una extensió de 5.000 km2 (pertanyents als arxiprestats d’Alcaraz i Elche de la Sierra), continuà en la diòcesis de Toledo fins el 1966, que fou adjudicat a la mitra d’Albacete. Així fou aconseguida una homologació entre els límits diocesans i civils. Una part dels acords del 1851 no es realitzà. La coincidència dels límits diocesans amb els de les províncies civils fou reconeguda com a necessària per l’article novè del concordat del 1953.
L’aplicació d’aquest produí un reajustament de límits en les diòcesis de la província valentina, que ocasionà una gran ampliació del territori a costa de les metropolitanes de Tarragona i de Toledo, i en menor proporció de Saragossa i Granada. En lloc del simple trasllat de les seus episcopals a capitals de província civil, s’ha acumulat al títol primitiu el nom d’aquesta capital; alhora que era respectada la catedral en l’antiga seu episcopal, s’erigia una segona catedral diocesana en la capital civil i es donava llibertat d’opció al bisbe per a residir en una d’ambdues ciutats.
Així, a partir del darrer reajustament de límits fet entre el 1949 i el 1960, la província eclesiàstica de València comprèn les següents diòcesis: la de Sogorb – Castelló de la Plana, que abraça l’àrea de la província civil castellonenca situada al sud d’una línia al nord de Vilafranca del Maestrat, Albocàsser i Torreblanca; la de València, que comprèn tota la província civil homònima i els arxiprestats d’Alcoi, Cocentaina, Pego, Dénia i Benissa, de la província civil d’Alacant; la d’Oriola-Alacant, que s’estén a la resta d’aquesta darrera província civil; la d’Albacete, que coincideix amb la seva demarcació civil; i, finalment, les tres diòcesis insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa.
València, província de
(País Valencià)
Demarcació administrativa: 10.763 km2, 2.589.312 hab (2021). La més extensa i poblada del País Valencià. La capital és València.
És formada per una plana litoral i un rerepaís muntanyós. La primera, que amb la plana de Castelló forma la depressió litoral valenciana, la més àmplia del llevant peninsular, és constituïda per al·luvions dels rius Túria, Xúquer, d’Alcoi i Palància, els quals la travessen i la reguen convertint-la en una àrea agrícola d’una gran riquesa. Cap al sud, la plana s’estreteix i acaba a l’horta de Gandia. La zona muntanyosa és de característiques molt semblants a les de la resta del país.
Tampoc el clima no hi ofereix variants gaire acusades respecte de les regions del nord del País. A la capital, València, situada a la costa, les temperatures mitjanes del mes més fred (gener) i del més càlid (agost) són de 10,3 ºC i 24,5 ºC, respectivament, la qual cosa representa una oscil·lació tèrmica moderada. Malgrat tot, les màximes i les mínimes absolutes registrades han assolit xifres extremes com ara 41,7 ºC i -7 ºC; les precipitacions són escasses (419 mm anuals), amb un màxim a la tardor i un mínim acusat a l’estiu.
La xarxa hidrogràfica, típicament mediterrània, se centra en uns eixos fluvials paral·lels; l’únic riu cabalós és el Xúquer, amb els seus afluents el Cabriol i el Magre per l’esquerra. Al nord, el Túria, després de discórrer pel Racó d’Ademús i altres comarques accidentades, travessa l’Horta de València, els camps de la qual rega mitjançant un tradicional sistema de sèquies.
La vegetació, a l’igual que el clima, és típicament mediterrània, amb diverses variacions altitudinals. Al Racó d’Ademús i en els punts més alts de l’orografia valenciana, predominen les savines i els pins blancs. A les muntanyes mitjanes i a la Plana d’Utiel, la pinassa ha desplaçat l’alzina carrasca. A les terres baixes dominen la màquia i la garriga aromàtica, amb plantes halòfiles als marjals.
La població provincial ha experimentat un notable creixement durant el segle XX. La immigració ha exercit un paper de signe vacil·lant en aquest creixement; entre el 1946 i el 1960 el saldo migratori fou negatiu, però ja en el trienni 1964-66 el nombre d’immigrants va ésser superior en uns 50.000 individus respecte al d’emigrants, nombre, però, que disminuí en decennis posteriors. Els primers immigrants procedien sobretot de la resta del País Valencià, Catalunya, la Manxa, Andalusia i Madrid. Predomina la població concentrada, que en general s’agrupa a les terres regades, en grans nuclis, entre els quals sobresurten, a més de la ciutat de València, Sagunt, Torrent i Gandia, amb més de 50.000 h, i Paterna, Alzira, Mislata, Ontinyent i Burjassot, que tenen entre 30.000 i 50.000 h.
És la tercera província d’Espanya pel seu valor de producció. L’economia tradicionalment agrícola, es basa en l’actualitat en el sector secundari, que s’hi troba molt diversificat: indústria de la construcció naval, mecànica, del paper i arts gràfiques, de la ceràmica, del vidre, alimentàries i tèxtils. Pel nombre de treballadors, la construcció és la primera indústria de la província, seguida per la de transformats metàl·lics, construccions navals, mecàniques, automobilístiques, d’electrònica i informàtica, de la fusta, de la confecció i química. Malgrat això, és la província més important pel valor de la seva producció agrícola: del total de la superfície conreada, la major part es dedica a cítrics, seguits de la vinya (raïm de taula), fruiters, hortalisses, oliveres, ametllers i cereals. Pel volum de producció, ocupen un lloc destacat les taronges, el raïm i les cebes. És també la primera província productora de garrofes, i la segona d’arròs, albercocs i prunes, la tercera de cols i la cinquena de tomàquets. La ramaderia subministra una notable producció de carn; d’aus, de porcí, boví i, en menor grau, d’ovins i conills. Dins el sector terciari tenen una rellevància especial el comerç, els transports, els serveis educatius i sanitaris, l’administració política, l’hostaleria, el turisme i les finances. Hi ha tres ports importants (Sagunt, València i Gandia) i un aeroport (Manises).
La província comprèn un total de 264 municipis agrupats en 18 partits judicials.
