(València, 1862 – Nova York, EUA, segle XX)
Cantant. Actuà sovint ací i a l’estranger i aconseguí bons èxits. Fou professor al Conservatori de Música i Declamació de Madrid.
Anà després a Nova York. S’hi establí i fou professor de cant.
(Illes Balears 1311)
(llat: Vita) Títol d’una biografia de Ramon Llull, en català modern. Escrita en llatí per un autor desconegut, probablement religiós de la cartoixa de Vauvert (París). El text llatí, conservat a la Bibliothèque Nationale, de París, fou publicat per B. de Gaiffier.
La versió catalana, de lletra del segle XV, es conserva al British Museum, i fou editada primer per Salvador Bové (1915) i reimpresa després a Mallorca (1933) i a Barcelona (1957).
L’obra té un gran valor autobiogràfic, perquè en gran part reprodueix la narració feta oralment pel mateix Llull, malgrat que aquest hi aparegui anomenat en tercera persona.
Antiga possessió, construïda al cim d’un contrafort nord-oriental de la serra de na Burguesa. El segle XVII passà dels Vida als Truiols; en 1900-05 el marquès de la Torre, Ferran Truyols i Despuig, transformà les velles edificacions en un castell.
Hi agrupà notables col·leccions d’armes (procedents, en gran part, del castell de Peralada), d’estris de cuina de coure (de les possessions familiars a Mallorca), d’objectes de ferro forjat i d’antigues portes i una pinacoteca amb obres d’Auberman i Faust Morell, entre altres.
Ha estat residència de personalitats, i recentment ha estat transformada en un gran hotel de luxe.
Santuari de la Mare de Déu de Vida, en un coster que domina, per l’esquerra, la vall de la Tet, damunt Vilafranca de Conflent.
És l’antic monestir de Sant Pere de la Roca.
Santuari de la Mare de Déu de Vida, dit també de Santa Magdalena, situat al sud-oest de la vila, en part romànic (segle XII) i en part pre-romànic.
Situat al peu d’un contrafort de la serra de l’Albera, que presideix la torre de la Maçana.
(Dénia, Marina Alta, 1650 – Roma, Itàlia, 1712)
Pintor i eclesiàstic. Assolí la dignitat de canonge. Fou protegit pel duc de Toscana. Conreà la pintura al fresc, d’inspiració religiosa.
Deixà inacabada una Historia de la pintura.
(Alcúdia de Mallorca, Mallorca Raiguer)
Santuari i antiga ermita, al vessant septentrional de la talaia d’Alcúdia, a la part nord-oriental de la península des Pinar (dita també península de la Victòria), en la qual consta ja el 1395 l’existència de vida eremítica.
Hom ha volgut identificar, equivocadament, aquest santuari amb l’església de Santa Maria de la Torre d’Alcúdia que surt esmentada des del 1252. Però no fou fins el 1403 que el bisbe de Mallorca autoritzà a l’ermità fra Diego García a transformar en públic l’oratori de la seva cel·la, on es venerà una imatge de la Mare de Déu, dita fins a les Germanies Nostra Dona de fra Diego.
Aquest ermità, juntament amb altres, hi practicava l’alquímia, i els seus medicaments foren sol·licitats fins i tot per Alfons IV de Catalunya; en morir fra Diego el 1426, l’ermita fou saquejada a fi de cercar el suposat or que hom creia que havia fet. En aquest indret fou fundat, el 1482, un convent carmelità de la Victòria (advocació que també prengué l’antiga imatge de fra Diego).
Durant les Germanies, el 23 d’abril de 1522, el prior del convent, fra Antonio d’Àvila, donà l’alerta als alcudiencs d’un imminent assalt de la ciutat per part dels agermanats. Vençuts aquests, fou feta una solemne processó de gràcies amb la Mare de Déu de la Victòria, que des d’aleshores rebé exclusivament aquesta advocació. Acabada la guerra el 1524, els jurats d’Alcúdia donaren al convent llicència de construir de 7 a 12 ermites. El convent no prosperà, i desaparegué vers el 1580.
El 1608 fou reposat per alguns ermitans; hi residia un donat, i el 1616 fou creada la confraria de Nostra Dona de la Victòria per a tenir-ne cura. Refet el santuari diverses vegades a partir del 1704, conserva encara un aspecte de fortalesa.
(Castelló de la Plana, 19 setembre 1855 – 21 maig 1898)
Escultor. De família d’escultors, fou deixeble, a València (1874), de Modest Pastor i de l’Acadèmia de Sant Carles (1877-83). Conreà un realisme anecdòtic, aplicat a vegades a temes historicistes: en aquest sentit sobresurt la seva estàtua de Jaume I (1896), a Castelló de la Plana.
Sobresortí també com a retratista, i al Museu de Belles Arts de València hi ha el seu retrat del pintor Jacint Capuz (1886). Entre els seus deixebles figura, destacat, Josep Ortells. Participà amb èxit a exposicions oficials i fou premiat a Chicago (1893).
Fou germà seu Tomàs Viciano i Martí (Castelló de la Plana, 1852 – València, 1904) Escultor. Treballà amb el seu germà al taller que ambdós posaren a València.
(Borriana, Plana Baixa, 24 octubre 1502 – 21 maig 1582)
Historiador. Nét de Martí de Viciana. Doctorat en drets a València, fou notari de la cort del batlle i justícia de Borriana.
Escriví en català, però publicà en castellà una Crónica de la… ciudad de Valencia y su reino, en quatre parts o llibres, en la qual treballà més de 48 anys en la recerca de documents, sovint de primera mà: de la Primera parte no es conserva cap exemplar. El Libro segundo, nobiliari valencià, i el Libro tercero, descripció topogràfica de les poblacions del regne, foren editats el 1564 i reeditats en 1881-82. El Libro quarto, el dedicà a la relació -com a testimoni presencial dels fets, prou imparcial, malgrat el seu caràcter oficial- de la revolta de les Germanies de València, en la qual morí el seu pare; fou publicat el 1566 a Barcelona. L’obra, escrita amb un concepte moralista de la història, fou molt combatuda, i bona part dels exemplars foren destruïts.
És autor, també, d’unes Alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana (1574), editat igualment en versió castellana, on pretén, tanmateix, de defensar, amb arguments pseudo-científics la major puresa de la valenciana enfront de la castellana.
(Borriana, Plana Baixa, segle XV – País Valencià, 1492)
Humanista. Governador de la Plana (1477-92).
És autor d’una exposició catalana original de les Econòmiques d’Aristòtil feta a partir de la versió llatina de Leonardo Aretino, que dedicà a la seva muller Dameta, vers el 1477, en possessionar-se del seu càrrec de governador; la precedí d’una llarga epístola introductòria, escrita en un estil planer i elegant i en un to personal de respectuosa afecció. Escriví també altres opuscles, un d’ells sobre Los senyals del cel.
Fou l’avi del cronista Rafael Martí de Viciana.
