Illa de l’arxipèlag de Cabrera, al nord de l’illa des Conills.
Plana, na -Mallorca-
2 Respostes
Arxiu de l'autor: Ramon Piera
Plana, la -varis geo-
la Plana (Cambrils, Baix Camp) Despoblat.
la Plana (Castelló de la Plana, Plana Alta) Partida de l’horta, a l’est de la ciutat, vora la costa.
la Plana (el Catllar, Tarragonès) Caseria.
Plana, la -Costera-
(Costera)
Territori de la comarca, a l’oest de la Foia de Cerdà, on hi ha els enclavaments de Fontanars i la Font (del municipi de Cerdà), del Borrego i de la Cresta del Gallec (del de Torrella de la Costera), de Barrana (del de Llanera de Ranes) i del Realenc de la Plana (del de Xàtiva).
Plana, la -Plana Alta/Plana Baixa-
Altre nom donat al nucli de la regió de Castelló, que comprèn les dues comarques, amb una superfície que supera els 1.500 km2. Oberta a una façana marítima d’uns 70 km entre la serra d’Irta i la d’Almenara, arriba per l’interior a Talaies d’Alcalà, la rambla de la Viuda (afluent del Millars per l’esquerra) i la serra d’Espadà.
Les terres perifèriques apareixen fragmentades en contrades i rodalies, que fan de transició a les comarques circumdants. Així, la serralada del Desert de les Palmes presenta alguns caràcters del Baix Maestrat; el pla de l’Arc, de l’Alt Maestrat i l’Alcalatén; la serra d’Espadà, que accidenta la rodalia d’Onda i la vall d’Artana, de l’Alt Millars i l’Alt Palància. Només amb el Camp de Morvedre la divisòria fisiogràfica, tènue, no ha originat una contrada intermèdia.
La Plana estricta consta essencialment de la costa i la conca baixa del Millars, que, en terraplenar d’al·luvions el seu delta, trencaria la continuïtat del litoral si no hi hagués, especialment al sud, una munió de marjals –la marjaleria– que prolonguen el paisatge semiaquàtic, avui dissimulat pels regatges.
És tradicional la divisió de la Plana en tres subcomarques: la Plana dellà el Millars, o de Dalt, centrada a Castelló, la capital regional, que, amb la serralada del Desert de les Palmes i el pla de l’Arc, constitueix l’actual Plana Alta; la Plana deçà el Millars, que comprèn la Plana central, centrada a Borriana i amb el centre industrial de Vila-real, i la Plana deçà Uixó, que té com a nucli la Vall d’Uixó. La Plana deçà el Millars constitueix, amb els vessants marítims de la serra d’Espadà, l’actual Plana Baixa, amb Borriana per capital.
Plana, illa -Eivissa-
Antiga illa d’uns 550 m de llargària, que fa alguns segles fou unida naturalment a la principal. Abriga per llevant, amb les illes Grossa i des Botafoc, al port d’Eivissa.
Des del segle XIX, un dic l’uneix amb l’illa Grossa; aquesta també s’uneix al Botafoc per un altre dic.
A l’illa Plana, on avui hi ha una urbanització i alguns hotels, hi havia un santuari cartaginès, i hi han estat trobades interessants figures púniques de terrissa.
Plana, illa * -Maó-
Veure> illa de sa Quarantena (petita illa del port).
Plana, illa -Alacant-
(o Tabarca) Illa, situada vora la costa, a uns 5 km del cap de Santa Pola i 19,8 km al sud d’Alacant. Té forma allargada, orientada en sentit est-oest, amb uns 1.800 m de llarg i 450 m d’ample.
A causa de les males condicions naturals, i especialment de la manca d’aigua, la població, que havia arribat a ser de 1.000 h, està en regressió.
El nom de l’únic poble que hi ha, la Nova Tabarca, és degut als refugiats genovesos procedents de l’illa de Tabarca (que havia estat conquerida pel bei de Tunis), els quals la poblaren el 1768.
Incipient indústria turística (establiments hotelers i serveis).
Plana, governació de la *
Altre nom de la governació de Castelló de la Plana, anterior al 1707.
Plana, estany de la
(Sueca, Ribera Baixa / València, Horta)
(o la Caldereria) Petit estany format vora la costa, al curs de la gola del Perelló (per on l’aigua de l’Albufera surt al mar), al límit dels dos municipis.
Plana, Antoni
(Sant Esteve de Llitera, Llitera, segle XVIII – segle XIX)
Tractadista político-econòmic. Comptador del capítol i administrador general de la mitra de Saragossa. Estudià a Osca i Saragossa.
Escriví sobre les dificultats de la implantació de la contribució directa a Aragó (1814, 1820) i sobre l’abolició dels delmes i primícies proposada per les corts (1820).
Traduí del català al castellà el Discurso sobre la langosta y medios de extinguirla (1785) d’Ignacio Jordán de Asso y del Río.
