(Puçol, Horta, segle XVII – València, 1729)
Cronista. Doctor en teologia. Sacerdot, fou mestre de cerimònies i penitencier del Col·legi de Corpus Christi de València.
Deixà dues relacions de fets esdevinguts a la ciutat i Regne de València, una de mitjan segle XVII al 1727 (Repertorio de varias y raras cosas) i una altra del 1705 al 1729 (Sucesos fatales).
Veure> Dalmau Sesplanes (astrònom i astròleg català del segle XIV).
Altre nom del castell de Sant Mateu de Bages.
(Comtat, segle XVI – )
Jurisdicció senyorial, centrada al castell homònim i de la qual formaren part els llocs d’Almudaina, Benialfaquí, Benicapsell, Catamarruc, Llombo i Margarida. Pertangué als Fenollar, que el 1593 la cediren al rei. La corona la vengué el 1594 a Bernardino de Cárdenas, duc de Maqueda.
Dels Cárdenas passà als Lancaster, ducs d’Aveiro, i als Ponce de León, ducs d’Arcos, que el 1769 la vengueren al general Joaquim de Montserrat i de Cruïlles, marquès de Cruïlles, baró de Patraix, a qui, el mateix any, fou reconeguda com a títol del regne.
Després passà als Savador i als Gómez de Barreda, comtes d’Obedos.
Veure> el Pujol de Planès (poble).
Antoni Planas (Illes Balears, segle XIX) Advocat. Germà de Damià. És autor de diversos escrits de caràcter jurídic i d’un estudi genealògic sobre la família nobiliària dels Pax.
Damià Planas (Illes Balears, segle XIX) Escriptor i advocat. Germà d’Antoni. Publicà, el 1844, uns Elementos de filosofía moral y religiosa.
Lleonard Planas (Palma de Mallorca, 1722 – 1813) Llatinista. És autor de Cesaraugusta fortitudinis speculum, poema inspirat en la resistència de Saragossa contra l’exèrcit napoleònic, i d’altres escrits també en llatí.
Poble (233 m alt) i cap del municipi, bastit al voltant de l’església parroquial de Sant Miquel d’Olèrdola (que donà antigament nom al municipi), en substitució de la vella de Sant Miquel d’Èrdol.
(País Valencià)
Pla costaner, el més extens dels Països Catalans, que s’estén, sense discontinuïtats notables, de la Plana Alta a la Safor.
La seva formació geològica és recent, car procedeix dels materials arrossegats a les acaballes del Terciari en els sistemes Ibèric i Prebètic i dipositats d’aleshores ençà. Aquest arrossegament ha estat bàsicament obra del Millars, el Palància, el Túria, el Xúquer i el riu d’Alcoi.
L’acumulació de materials ha estat tan considerable que ha originat un moviment lent de subsistència o enfonsament de la plana. La línia litoral, però, s’ha mantingut força estable durant el Quaternari gràcies a la col·laboració dels corrents marins, que, juntament amb el vent, regularitzaren els cordons de dunes fins a dibuixar l’ampli oval del golf de València.
Darrere les dunes, les maresmes i els tolls originats pels deltes, s’anaren reblint, i en restaren com a testimonis, un seguit de marjals i especialment l’Albufera, en contacte amb el delta comú del Xúquer i el Túria.
(Benavarri, Ribagorça, 1717 – Tarassona, Aragó, 1795)
Bisbe. Féu estudis eclesiàstics i de jurisprudència a Osca. El rei li concedí un benefici a la Seu d’Urgell (1753) i l’ardiaconat de Ledesma (1758) a la catedral de Salamanca, d’on fou vicari general i provisor. Bisbe de Tarassona (1766).
És autor d’alguns escrits pastorals i d’una concòrdia sobre l’impost de l’excusat (1777).
Cap de la costa meridional, que tanca per l’oest la cala de s’Estanyol.
