Probable cel·la monàstica d’origen visigòtic. Existia el 913 i el comte Miró II de Cerdanya li féu donacions els anys 915 i 917. Era regida per una comunitat de preveres sense regla definida.
El 973 fou incorporada al monestir d’Alaó, del qual fou en endavant una dependència.
Veure> la Costa de Santa Brígida (veïnat).
Veure> Francesc de Santa Bàrbara (arquitecte i tractadista valencià, 1731-1802).
Fortalesa (160 m alt), situada damunt el cim del Benacantil dominant per llevant la ciutat. El seu aspecte actual respon a les reformes fetes al segle XIX; fou privat d’artilleria el 1893, i ha romàs a mans del ministeri de l’exèrcit fins a dates recents. Actualment la propietat de la fortalesa correspon a l’ajuntament de la ciutat. Fou declarat monument històric artístic el 1961.
Els precedents de l’actual castell són un establiment ibèric (segles IV-III aC) i un de romà republicà, dels quals han donat notícia les excavacions. Durant l’alt i el baix imperi hi hagué probablement una fortificació, reforçada a partir del segle VIII pels musulmans, amb la creació de l’actual ciutat al vessant de la muntanya. Entre el 1248 i el 1252 el castell passà a mans del príncep Alfons de Castella, i el 1296 fou definitivament incorporat a la corona catalano-aragonesa per Jaume II el Just.
En època dels Àustria les seves fortificacions foren reforçades i artillades, cosa que no impedí un bombardeig francès el 1689. En les lluites durant la guerra de Successió l’exèrcit borbònic féu esclatar una mina que l’enrunà, el 1709. Encara el 1873 rebé el bombardeig dels vaixells del cantó de Cartagena.
Actualment, llevat del recinte exterior, del segle XIX, l’interior és molt reconstruït i no hi queden gaires restes de les seves distintes etapes constructives; la major part de les construccions conservades són del segle XVIII, i una torre, molt restaurada, és de tradició gòtica.
(País Valencià, segle XVIII – )
Títol concedit el 1799 a Fèlix Joaquim Rodríguez de la Encina i Fernández de Mesa, capità de voluntaris honrats valencià.
Continua en la mateixa família.
Santa Bàrbara (l’Albera, Vallespir) Santuari (50 m alt), situat al nord de la vila, al cim de la muntanyeta de Santa Bàrbara, coberta de bosc.
Santa Bàrbara (Borriana, Plana Baixa) Partida i caseria, situada al nord de la ciutat, a la dreta del Millars; és centrada per l’església de Santa Bàrbara.
Santa Bàrbara (Carcaixent, Ribera Alta) Barri, al nord del nucli urbà, a la carretera d’Alzira.
Santa Bàrbara (Montcada de l’Horta, Horta) Santuari, construït el 1701 al lloc d’un d’anterior dedicat a Sant Ponç. És un dels més importants de la comarca.
Santa Bàrbara (Petrer, Vinalopó Mitjà) Caseria, al nord-oest de la vila, a l’esquerra del Vinalopó.
Santa Bàrbara * (Ulldemolins, Priorat) Veure> Sant Antoni i Santa Bàrbara (ermita).
Barri del municipi, al sud del terme.
Caseria, vora el santuari de Santa Anna, al nord-oest de la ciutat.
Santuari, al límit amb els de Bula d’Amunt i de la Bastida (Rosselló) i prop del de Vallestàvia (Conflent), al cim del puig de Santa Anna (1.347 m alt), damunt el coll de Montportell.
(Muro de Mallorca, Mallorca Pla)
Antic monestir de mínims, fundat el 1589 per Gaspar de Bono, futur beat, a l’antiga ermita de Santa Anna; els fundadors procedien del convent de la Soledat de Palma.
En 1703-30 hi fou construït el nou edifici conventual.
