Llogaret, als Aspres, a la vall de la riera de les Illes. L’antiga església parroquial, situada més amunt del petit nucli de cases, depèn de la parròquia de Queixàs.
Anomenat Giramonts el 963, prengué el nom de Montoriol de les Illes o d’Amunt, i també el de Santa Coloma de Montoriol de les Illes.
Poble (970 m alt), situat a la dreta de la Valira, uns 2 km aigua avall d’Andorra la Vella.
És famós per la seva església, esmentada ja el 839, en part pre-romànica, amb un absis quadrat amb volta de canó i arc de ferradura i fragments de pintures del segle XII; li fou també afegit el campanar cilíndric, de quatre pisos (17,76 m) que constitueix la seva característica més destacada.
La imatge de la Mare de Déu (segle XIII) que hi és venerada, acusa un cert parentiu amb la de la catedral de la Seu, tradicionalment designada amb el nom de la Mare de Déu d’Andorra.
(País Valencià, segle XVII – )
Títol concedit el 1683 a Sebastià de la Torre i Borràs, regidor perpetu d’Alcanyís, natural de Mont-roig de Tastavins (Matarranya), on tenia el palau familiar.
Passà als Oriol.
(o Santa Coloma de Quart) Antic lloc de moriscs, tenia 31 focs el 1609.
Repoblat, es confongué amb el nucli de Faura, molt pròxim, encara que no s’hi annexà fins el 1848, després d’haver format part uns quants anys del municipi dels Llogarets.
Convent de monges clarisses o urbanistes del segon orde de Sant Francesc situat a llevant del recinte de s’Almudaina i prop del barri de sa Calatrava.
Fou fundat el 1256, amb l’autorització de Jaume I el Conqueridor, amb dues monges procedents de Tarragona, sobre un terreny adquirit a Bernat de Santaeugènia. Adquirí tot seguit una gran importància, que li permeté de construir un gran claustre gòtic, emparentat amb el de Sant Francesc (convent que tingué sempre una tutoria sobre el de les clarisses), l’església, que fou ampliada i transformada al segle XVIII, una sala capitular i altres dependències que revelen la seva primitiva excel·lència.
Fou sempre un recés de filles de la petita noblesa. El nombre de monges, ja, vers la fi del segle XIII, era de 50, i arribà a 72 el 1650. Sobrevisqué a les exclaustracions i a la desamortització del segle XIX, i el 1837 se li uní el convent de s’Olivar, traslladat el 1549 del Puig de Santa Magdalena d’Inca a la ciutat de Mallorca.
Continua avui dia amb una notable comunitat.
Antiga capella, que havia existit al vessant del turó que forma el cap de Biarra.
Santuari, al nord del poble.
Església parroquial, fundada vers el 1300. Té tres naus i deambulatori. Fou modernitzada en un estil barroc tardà (1783). Molt malmesa el 1936, en restaurar-la es palesà la sobrietat del seu primitiu estil gòtic.
Hi sobresurt especialment la torre, obra de Joan Baptista Vinyes, el campanar barroc més important de l’art valencià; de planta hexagonal (1688-1705), consta de cinc pisos, els quatre primers són de decoració fina i original i el darrer dels quals -del rellotge- de decoració més robusta, amb columnes salomòniques; el coronament és en forma de llanternó.
Antic santuari des Port de Sóller, existent ja el 1342 (fundat, segons la llegenda, per Ramon de Penyafort) i destruït en una incursió turca el 1542. Fou refet a la fi del segle XVI.
El 1930 hi fou construïda una escola al seu lloc, que el 1936 fou expropiada pels militars franquistes, juntament amb el port, i hi instal·laren una estació naval.
Barri de la ciutat, situat vora la mar a ponent de l’antiga zona murada. Format inicialment pes Jonquet, petit promontori sobre la badia, fou ocupat molt aviat per pescadors i moliners.
L’antic hospital dels orfes, del principi del segle XIV, amb l’església de Sant Magí, donà pas el 1867 a l’actual parròquia de la Immaculada; i l’hospital de pobres de Santa Catalina, fundat el 1343 per Bernat Salelles, donà nom a la barriada. Aquest edifici, que al segle XVI serví al gremi de corders i el 1607 passà a ésser convent de trinitaris, fou enderrocat cap al 1770 per motius estratègics.
Les servituds imposades per la murada afectaren també el creixement del barri, que no es consolidà fins que el 1865 el marquès de la Romana aconseguí l’aprovació del primer pla d’urbanisme. Aleshores fou lloc preferent de localització industrial, i s’afegí aquest nou caràcter a una població inicial de pescadors, mariners i menestrals, d’una personalitat molt acusada en el conjunt de la ciutat.
La configuració actual del barri és deguda al pla Calvet (1901), si bé molt modificada per una progressiva conversió en zona residencial.
