Masia i caseria. Conserva 12 cases, i tendeix a despoblar-se totalment.
Teulada -Camp de Túria-
Deixa un comentari
Arxiu de l'autor: Ramon Piera
Teudegut
(País Valencià, segle IX)
Bisbe de València durant la dominació musulmana. El 862 assistí al concili de Còrdova, que debaté la qüestió de l’heretgia antropomorfista.
Tet, la -riu-
(Capcir / Alta Cerdanya / Conflent / Rosselló)
Riu del litoral mediterrani, que neix prop del límit entre el Conflent i la Cerdanya, al massís del Carlit, encaixat en el qual s’escola vers el sud, formant prop de la capçalera l’estany de la Bullosa, fins a Montlluís, on s’obre la vall en travessar l’altiplà de la Perxa, que separa la seva conca de la del Segre; aquest curs era recorregut per una glacera.
A partir d’aquí s’engorja al congost dels Graus de Canavelles, i pren la direcció sud-oest – nord-est, marcada per la vall tectònica longitudinal, que integra el Conflent i s’obre vers la plana rossellonesa, limitada per falles importants, al peu de roc de Madres, la Pelada (al nord) i el massís del Canigó, el Gallinàs i Tres Esteles; però el seu curs epigènic no segueix el fons de l’eix sinclinal ni de les línies de falla, sinó que s’encaixa al sòcol paleozoic i divideix la fossa en compartiments, com a Vilafranca de Conflent (cubetes del Vernet i de Prada).
Al Rosselló origina bona part del Riberal i travessa el sector central de la comarca, entre els rius Aglí i Rard; desemboca a la Salanca, a la platja de Santa Maria la Mar.
Les principals valls afluents són la de la Saorra, del Vernet i de la Castellana; cal esmentar, entre els afluents de l’esquerra, el Cabrils i el riu de Catllà, i entre els de la dreta, el Carançà i el de Prats de Balaguer. És de règim nival a la capçalera, amb transició de nivopluvial.
La seva vall és seguida per la carretera de Puigcerdà a Perpinyà per Prada, que serveix de via de comunicació entre el Rosselló i la Cerdanya.
A l’alt curs s’obté un notable aprofitament hidroelèctric, gràcies a la conca-dipòsit de la Bullosa i al fort pendent de la vall (en 15 km des del pla de la Perxa fins a Oleta, el desnivell és de 900 m). Hi ha 8 centrals: les principals són les de Fontpedrosa, Toès, Oleta i Cassanyes (salt de 432 m).
L’aprofitament agrícola de l’alta conca es destina sobretot a prats per al bestiar, mentre que al baix Conflent s’inicia la creixent especialització hortícola i fruitera, com a prolongació del Riberal; els regatges a les petites conques i valls afluents i a la principal són d’antiga tradició. Cal esmentar la producció de peres i pomes, al sector alt, en comptes dels prèssecs i albercocs del Riberal.
Altres poblacions del curs són Rià, Vinçà, Cornellà de la Ribera, el Soler, Sant Esteve del Monestir, Perpinyà i Canet de Rosselló.
Teruel i Rebollo, Abelard
(Oriola, Baix Segura, 1878 – Alacant, 1944)
Escriptor. Col·laborà a bon nombre de publicacions periòdiques.
És autor de moltes obres teatrals, com les comèdies Las golondrinas claras, El memoralista (1918) i Los dos crepúsculos, i sarsueles, sainets i monòlegs escrits, en majoria, col·laborant amb els autors E. Garcia i Marcili o Antoni Ferrándiz. També publicà la novel·la La rià (1909).
Terrús, Esteve
(Elna, Rosselló, 21 setembre 1857 – 22 juny 1922)
Pintor. Conreà l’aquarel·la. Sobresortí com a paisatgista.
Aristides Maillol li féu un excel·lent retrat en escultura, que és a Elna.
Terron i Homar, Àngel
(Palma de Mallorca, 12 juliol 1953 – )
Poeta. Ha estudiat ciències químiques. Professor universitari. La seva obra poètica és marcada per la particularitat dels seus coneixements, la recerca científica i el procés de comprensió de la natura.
Així es dedueix fàcilment dels títols Iniciació a la Química (1977), Noema (1978), Llibre del mercuri (1982), Ternari (1986), De bell nou (1993) i Al·lotropies (1996).
Entre el 1977 i el 1987 edità la revista “Blanc d’Ou” i ha dirigit, també, la col·lecció de poesia “Tafal”.
Terreta, la
Sector de la vall de la Noguera Ribagorçana, entre el congost d’Escales i l’estret de Mont-rebei.
Té com a centre la vila d’Areny de Noguera, a la vora del riu, la qual, juntament amb els nuclis del Pont de Montanyana, al sud, i de Sopeira, al nord, també al fons de la vall, concentren gran part de la població, en contrast amb la desolació de les zones muntanyoses. L’economia és mig agrícola i mig ramadera.
Encara que geogràficament és més afí a la Ribagorça, els lligams econòmics amb el Pont de Suert han condicionat la seva vinculació a l’Alta Ribagorça.
Terres Catalanes
(Perpinyà, 1971 – 1978)
Publicació periòdica bilingüe (català-francès) sobre l’actualitat dels territoris de parla catalana, sobretot de la Catalunya Nord de la qual aparegueren 32 números.
Publicació modesta i popular, políticament eclèctica i nacionalista, el seu principal inspirador fou Ramon Boix.
Terres, Mateu
(Manises, Horta, vers 1340 – abans 1389)
Il·luminador de llibres. Actiu entre el 1370 i el 1381. No resten obres que se li puguin atribuir amb certesa, però gaudí de consideració.
El consell de la ciutat de València li encarregà de caplletrar, rubricar, complir i lligar el Llibre nou dels privilegis (1370) i el capítol de la seu li encomanà, juntament amb Llorenç Neia, un missal per a la capella de Santa Maria Magdalena (1381).
Terreno, el -Palma de Mallorca-
Barri, a ponent de la badia i del nucli urbà, vora la mar, entre s’Aigo Dolça (límit amb So N’Armadans) i la caleta des Malpàs, al peu del turó de Bellver.
En aquest indret fou construït, a la costa, al segle XVII, una quarantena o llatzeret; el 1777 hi fou construïda la possessió de can Vileta (després, de son Catlaret) i el 1784 ja hi havia la casa del cardenal Despuig dita el Terreno, a l’actual escola de Natzaret.
Eren terres del castell de Bellver, sotmeses a les necessitats militars, i per això el projecte d’urbanització fet el 1855 per la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País no pogué dur-se a terme sinó en una petita part.
Tanmateix, el 1887 era ja un important nucli d’estiueig, amb 343 cases; la desmilitarització de la zona féu que fins el 1930 no solament cresqués el nombre de cases (511), sinó també el nombre de pisos per casa. El 1894 fou construïda l’església de la Salut, que el 1897 esdevingué vicaria de la parròquia de Gènova i que fou erigida en parròquia el 1934; hom hi venera l’antiga talla del Sant Crist procedent de Sant Nicolau Vell.
El 1910 hi fou bastit el primer hotel, el Vil·la Victòria, i el 1923 l’Hotel Mediterrània, de manera que vers el 1925 havia ja esdevingut un nucli de turisme; perdé definitivament el caràcter de zona d’estiueig amb la unió al nucli urbà de Palma a partir de la urbanització de So N’Armadans (1932) i amb la transformació de les cases d’estiueig en residències permanents durant la guerra civil de 1936-39, com a conseqüència de la recerca d’una major seguretat enfront dels possibles atacs aeris.
La nova zona turística iniciada el 1950 ha canviat totalment la fisonomia del barri, com també ho féu la construcció del passeig Marítim (1949-58).
