(València, 15 febrer 1862 – maig 1870)
Setmanari satíric en català. Publicat en dues èpoques, en la primera (fins al 22 novembre 1862) n’era editor Joan Guix, director Jaume Peyró i Dauder i impressor Josep M. Ayoldi, en la segona (des del 5 març 1870) l’imprimia Joan Guix.
Publicà part de les Notas al canto del Turia, amb notícies biogràfiques dels personatges citats per Gil Polo en aquesta obra. Mantingué una crítica constant contra “El Saltamartí”.
(Andratx, Mallorca Tramuntana)
Cala de la costa, oberta entre la punta Galinda i el cap des Falcons, al sud de Sant Elm.
Barri de la ciutat, a 0,5 km del centre urbà.
Subcomarca, al nord-oest de la comarca esmentada i n’és la zona més muntanyosa. És formada per la conca alta del riu de la Sénia; l’envolten una sèrie d’escarpades muntanyes calcàries poblades de pins, que sobrepassen els 1.300 m d’altitud, i que constitueixen una transició al Sistema Ibèric (tossals del Rei, Cantaperdius i d’En Canader) de la Serralada Pre-litoral catalana.
Coincideix amb l’antiga jurisdicció del monestir homònim.
La població és molt escassa i amb tendència a l’emigració. Els únics recursos naturals són l’agricultura (conreus de cereals) i la ramaderia. El centre més important és la Pobla de Benifassà.
El Govern Valencià el declarà parc natural el 19 de maig de 2006.
Enllaç web: Parc Natural de la Tinença de Benifassà
(País Valencià)
Veure> tinença d’Alcalatén (antiga jurisdicció senyorial, segle XIII – ).
(Felanitx, Mallorca, 24 març 1926 – Madrid, 17 agost 2023)
Ciclista. Malgrat esporàdiques aparicions en curses de carretera, la seva especialitat fou la pista, on assolí els títols mundials en mig fons professional darrera moto: 1955, 1959, 1960, 1962, 1964 i 1965. També fou subcampió mundial els anys 1956 i 1958.
Retirat de la competició el 1966, fou entrenador i seleccionador dels corredors espanyols de pista el 1971.
(València, 1518/20 – 1583)
Escriptor i editor. Va recollir narracions molt breus de caràcter popular en Sobremesa y alivio de caminantes (1563) i El Patrañuelo (1567). En teatre tradueix Plaute en prosa i el fa assequible al públic popular. En la Tragicomedia llamada Filomena, que adapta o refon, desplega tota l’acció davant l’espectador amb variacions de localització i així s’aparta dels cànons clàssics i s’anticipa a Lope de Vega.
Quasi tota la seva obra pertany a la literatura castellana, ja que Timoneda, fill d’un assaonador d’Alcanyís, considerava que la seva llengua natural era la valenciana, però escrivia en castellà, segurament per raons comercials; usà el valencià només en alguna narració dels llibres esmentats i en dos actes sacramentals titulats El castell d’Emmaús i L’Església militant, que juntament amb quatre d’escrits en castellà formen els dos volums titulats Ternarios sacramentales.
El castell d’Emmaús s’inspira en el Paso de las Aceitunas de Lope de Rueda, en l’Evangeli segons sant Lluc i ben probablement en algun tractat de teologia; en L’Església militant hi intervenen Felip II i el papa Gregori XIII; l’Església s’hi conhorta de les persecucions que sofreix en diversos països amb la fidelitat de València; hi és al·ludit falaguerament sant Joan de Ribera, que volia per a València un teatre religiós teològicament combatiu, i no tradicional i sentimental com era el dels misteris.
Dúctil i acomodatici, va acceptar l’encàrrec que li havia fet Ribera i, castellanitzant primerenc, va temptejar la introducció de l’idioma del país per tal d’aprofitar la tradició dels misteris.
Obres de la Contrareforma no eren adients amb l’esperit del país, que no va trigar a reprendre la tradició, més aviat folklòrica, dels misteris, la qual ha arribat als nostres dies.
(Vallfogona de Balaguer, Noguera)
Antic terme, esmentat el segle XIV, proper al poble.
(Alacant, 1 desembre 1916 – 1925)
Diari del matí. De temàtica especialment política, n’era gerent Manuel Pérez Mirete.
En foren directors, successivament, Artur Gadea i Pro, Rafael Quilis i Molina i Joan Serrano i Patrocinio. Tenia impremta pròpia.
Pantà (1594) del riu Verd, situat a l’extrem sud-oriental del terme, a la foia de Castalla, entre les serres del Maigmó i de la Penya-roja.
Fou construït entre el 1579 i el 1594 per tal de regular les aigües destinades als regatges (és el més antic d’Europa).
La presa té 33 m d’ample i 41 m d’alt, i la capacitat és de 3,5 milions de m3. Serveix per al regadiu de l’horta d’Alacant.
