(València, 1384 – 1385)
Part del llibre Dotzè de Lo Crestià de Francesc Eiximenis. Escrit probablement en 1384-85 per als jurats de València: fou clavat a la taula de la sala del consell de l’ajuntament de València per guiar els regents de la ciutat.
L’autor hi descriu detalladament el cos místic, o societat jeràrquica que forma la base de la vida medieval, amb exemples dels autors clàssics i patrístics. La carta dedicatòria és una descripció de les belleses de València.
(Aragó, vers 1329 – després 1384)
Quart senyor de la baronia d’Híxar. Fill i successor de Alfons Ferrandis d’Híxar i d’Anglesola.
Lluità al costat dels unionistes contra Pere III el Cerimoniós en la batalla d’Épila (1348), bé que després, en la guerra dels Dos Peres, serví eficaçment la monarquia: ajudà a alçar el setge de València, jurà la pau de Sos amb Navarra (1364) i entrà a Castella amb les Grans Companyies; fou empresonat després de la batalla de Nájera (1367).
El seu fill i successor fou:
Alfons Ferrandis d’Híxar i de Mesía (Aragó, segle XIV) Senyor de la baronia d’Híxar. Germà de Pere Ferrandis i Gonçal, els quals foren comanadors de Montalbà i caps de la branca valenciana de la família, que emprà el cognom d’Íxer. El seu fill i hereu fou Joan Ferrandis d’Híxar i de Centelles.
(Rosselló, segle XIV – Catalunya, 1384)
Historiador dominicà. Mestre en teologia i inquisidor de Mallorca (1357), del Rosselló i de la Cerdanya.
Va ésser també preceptor i predicador del futur Joan I el Caçador, fill de Pere III el Cerimoniós. Aquest rei li encomanà, després d’haver traduït la Stratagemata de Frontí, la redacció d’un Compendi historial, crònica universal escrita en un català llatinitzant, primer exemple d’aquest tipus de prosa, el qual no acabà.
Un quant temps després, el rei va donar aquest encàrrec a fra Antoni Genebreda, que tampoc no acabà l’obra.
(Lleida, març 1384 – Saragossa, setembre 1388)
Fill de Joan I el Caçador i de la seva segona muller, Violant de Bar. Fou el segon infant de la parella. La seva padrina fou la reina Sibil·la de Fortià, muller de Pere III el Cerimoniós, encara regnant.
El seu caràcter malaltís causa gran alarma a la cort, ja que era l’únic fill mascle vivent de l’infant Joan. A la seva mort es replantejà el problema de la successió.
(Aragó, vers 1384 – 1454/58)
Sisè senyor de la baronia d’Híxar. Fill i successor de Alfons Ferrandis d’Híxar i de Mesía. Traí la causa de Jaume II d’Urgell (parlament d’Alcanyís, 1411) i el combaté a Balaguer (1413), motiu pel qual fou recompensat.
Alfons IV el Magnànim el nomenà virrei de Nàpols, on pacificà la Calàbria (1421). Assistí a les corts de Terol (1428) i es beneficià de la confiscació dels béns del rebel comte de Luna (1430-33).
Actuà de mitjancer entre Joan II el Sense Fe i Carles de Viana (1452) i engrandí el seu patrimoni amb els senyorius de Lécera, Vinaceite i Belchite.
El seu fill i successor fou Joan Ferrandis d’Híxar i de Cabrera.
(Barcelona, 7 novembre 1344 – Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1384)
Comtessa d’Empúries. Filla de Pere III el Cerimoniós i de Maria de Navarra.
A causa d’interessos dinàstics va ésser objecte de tractes matrimonials amb Enric de Trastàmara, Joan II de França i Pere I de Castella, entre d’altres. Finalment, es casà a Barcelona (1373) amb el comte Joan I d’Empúries, cosí del seu pare.
Sembla que morí a conseqüència d’un mal tracte que rebé de Pere III davant la Cort quan intercedia a favor del seu marit, Joan I, en rebel·lia i perseguit pel rei. Fou enterrada a Poblet.
(Lleida ?, segle XIV – Montpeller, França, després 1384)
(o Joan Jaume) Metge. Fou mestre a l’escola de medicina de Montpeller, de la qual fou nomenat conceller el 1364.
Publicà diverses obres en llatí, com ara Contra epidimiam (1370), De pestilentia (1376), De claculos in vesica (1378), el Secretarius practicus medicinae (1378), i un comentari al llibre quart del Cànon d’Avicenno.
Traduí de l’àrab al català el Llibre de la figura de l’ull, tractat d’oftalmologia d’Alcoati (Sulayman ibn Harit al-Kuwati), toledà del segle XII.
(Comenge, França, segle XIV – Balaguer, Noguera, 16 juny 1384)
Comtessa d’Urgell. Filla del comte Bernat VIII de Comenge. El 1335 es casà amb el comte Jaume I d’Urgell, fill d’Alfons III de Catalunya.
Hereva del comtat de Comenge per mort del seu germà Joan I (1339), els seus drets foren usurpats, però, pel seu oncle Pere Ramon I de Comenge, davant la passivitat del seu cunyat Pere III de Catalunya, que no volgué enfrontar-se amb una guerra. No aconseguí tampoc de fer valer els seus drets sobre el comtat de Pallars (1343).
Vídua (1347), governà amb eficàcia el comtat d’Urgell durant la minoria d’edat del seu fill Pere II, i aconseguí de liquidar els deutes contrets pel seu marit per finançar el moviment de la Unió.
Dades dels Països Catalans 