(Sicília, Itàlia, segle XVI – )
Títol senyorial concedit el 1561 a Carlo Tagliavia e d’Aragona, més conegut com a Carles d’Aragó i Tagliavia, segon marquès de Terranova. Passà el 1692 als Pignatelli, ducs de Monteleone.
El marquesat de Terranova havia estat concedit el 1530 al pare del primer duc, Giovanni Tagliavia e d’Aragona, i a la seva muller Antònia Comtessa d’Aragó, barons de Terranova.
La baronia de Terranova pertangué als Aragó, barons d’Àvola.
(País Valencià, segle XVI – )
Títol, concedit el 1530 a Francesc de Borja i d’Aragó, que fou duc de Gandia.
Passà als Pimentel, comtes-ducs de Benavente, i als Téllez-Girón, ducs d’Osuna.
Fou portat pels primogènits dels ducs de Gandia.
(Briançon, França, segle XV – València, després 1530)
Impressor. Actiu a València del 1502 al 1530.
Prop de la meitat de la seva producció fou de caràcter religiós i d’autors locals: excel·leixen La vida de Santa Magdalena en cobles (1505), de Jaume Gassull, la primera edició del Blanquerna (1521), de Ramon Llull, i la Vida de Santa Caterina de Sena (1517).
Edità els Furs de Montsó del 1501 per a la generalitat de València i la gramàtica de Nebrija (1518) per a la universitat. L’any 1531 el seu material i el seu anagrama foren ja utilitzats per l’impressor Francisco Díaz Romano.
(València, 1530 – 1537)
Obra de Pere Antoni Beuter, iniciador amb Rafael Martí de Viciana de l’escola històrica valenciana. Consta d’una Primera part de la història de València que tracta de les antiquitats d’Espanya i fundació de València, amb tot lo discurs fins al temps que l’inclit rei don Jaume la conquistà, escrita entre el 1530 i el 1537 i publicada a València el 1538 (el 1971 en edició facsímil).
És escrita en un català amb pocs dialectismes i castellanismes i amb una lleu tendència llatinitzant. L’autor hi fa gala d’una gran erudició, però mostra poca exigència crítica. Esmenta per primer cop, entre els cronistes catalans, fonts d’origen àrab i posa a contribució, d’una manera sistemàtica, les restes arqueològiques.
Cal subratllar la inserció d’una versió catalana del text d’Aimó de Saint-Germain des Prés sobre el trasllat de les restes de sant Vicenç màrtir, des de València a Castres. És de lamentar, però, que sigui el primer a donar entrada a les fantasies d’Annio de Viterbo, al costat de falsificacions de la pròpia collita. Arriba fins a les lluites civils entre els sarraïns immediatament anteriors a la conquesta.
Fou ampliada, traduïda al castellà i publicada el 1546 amb el títol de Primera parte de la Crónica general (reeditada el 1563). Continuà (1551), ja en castellà, una Segunda parte de la Crónica general (que abraça el regnat de Jaume I el Conqueridor); ambdues foren publicades a Venècia en italià el 1556, i de nou en castellà el 1604.
La tercera part, que havia d’arribar fins a les Germanies inclusivament, no ha estat trobada.
(València, vers 1530 – 1607)
Poeta. Fill de Ferran Girón de Rebolledo i Ferrandis d’Herèdia, baró d’Andilla, i de Beatriu de Vila-rasa i de Vila-rasa. Era nebot i besnebot, respectivament, dels poetes Joan Boscà i Almogàver i Joan Ferrandis d’Herèdia i Dies de Calataiud.
Lligat al grup d’escriptors valencians que utilitzaven el castellà (hi ha poesies seves en obres com la Carolea, de Sentpere, o la Diana enamorada, de Gil i Polo), participà en alguns certàmens literaris.
També en castellà, i dins el camp de la literatura de la Contrareforma, escriví poemes com La pasión de nuestro señor Jesucristo según san Juan (1563) i El ochavario sacramental… en alabanza de aquella inefable maravilla de la eucaristía (1572), dedicat a Juan de Ribera.
Fou elogiat per Gil i Polo i Cervantes.
(València, segle XV – 1530)
Humanista. Després d’estudiar arts a Alcalá i teologia a París, es doctorà en teologia a València.
Mestre de Joan de Borja i amic de Lluís Vives, fou catedràtic de filosofia a la Universitat de València (1515-23), hi promogué activament la renovació dels mètodes d’ensenyament.
La seva obra es compon de diversos comentaris i anotacions a les obres de Sèneca i Plini, entre d’altres.
Llegà la seva biblioteca i una col·lecció important de monedes antigues i medalles al seu deixeble Honorat Joan.
Eren fills de Guillem Ramon de Castre-Pinós i de So.
Francesc de Castre-Pinós de So i Carròs (Ribagorça, 1450 – 1497) La seva muller, Aldonça Roig, fou amistançada del príncep de Girona (després rei Ferran II el Catòlic). Llur rebesnét fou Gaspar Galceran de Castre-Pinós de So i d’Aragó.
Pere Galceran de Castre-Pinós de So i Carròs (Ribagorça, vers 1455 – 1530) Fou el successor del seu pare. En la sentència reial del 1493 aconseguí que li fossin adjudicats els vescomtats d’Illa i de Canet. El 1490 combaté contra Pere de Planella, i posteriorment serví Ferran II el Catòlic a Nàpols com a capità d’armes. El rei el recompensà amb la terra de Velluti (Basilicata) el 1505 i amb l’acaidia de Cosenza. Morí sense fills.
Eren fills de Francesc de Borja i d’Aragó, i germans de Joan de Borja i de Castro.
Carles de Borja i de Castro (Madrid, 1530 – Castelló de Rugat, Vall d’Albaida, 1592) Virrei de Portugal (1583). Es casà amb Magdalena de Centelles-Riu-sec i de Cardona. Per renúncia del seu pare heretà els títols de duc de Gandia i marquès de Llombai (1551). Fou ambaixador extraordinari a Gènova (1575-76). A partir del 1585 visqué retirat a Gandia. Martí de Viciana li dedicà la segona part de la seva Crónica de Valencia (1563).
Àlvar de Borja i de Castro (País Valencià, 1534 – 1580) Iniciador de la tercera branca de la família, que s’extingí el 1713. Portà, per enllaç matrimonial, el cognom Enríquez de Almansa i els marquesats d’Alcañices i de Santiago de Oropesa.
Francesc de Borja i de Castro (País Valencià, segle XVI) Iniciador de la quarta branca dels Borja, la qual s’extingí el 1809. El seu fill natural, Joan de Borja i d’Armendia, s’establí al virregnat del Perú el 1605.
(València, 5 gener 1530 – 14 juliol 1604)
Eclesiàstic i sant. Dominicà, abandonà l’orde i entrà al servei de Carles I (1549).
El 1561 professà al convent de mínims de Sant Sebastià de València; fou superior de diversos convents i corrector provincial (1580).
Fou beatificat per Pius VI el 1786. La seva festa és celebrada el dia 4 de juliol.
(Atzeneta del Maestrat, Alt Maestrat, 1530 – País Valencià, 1601)
Eclesiàstic. Per les seves virtuts visqué en opinió de sant.
El 1828 fou instruït expedient per a la seva canonització.
Dades dels Països Catalans 