(Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 3 desembre 1917 – 6 juliol 1986)
Escultor. Autodidacte. Exposà escultures femenines de pedra i bronze a les Exposiciones Nacionales de Barcelona (1944) i Madrid (1945).
S’integrà al grup Lais i fou un dels signants del Manifest Negre (1949).
La seva obra es caracteritza per una certa influència arcaïtzant.
(Barcelona, 1912 – Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1985)
Pintor. Especialitzat a utilitzar fons pastosos amb elements exempts, grumosos, en alt relleu, treballà fonamentalment l’erosió i la textura de la matèria dins la pintura abstracta plenament informal.
Els seus objectes tridimensionals es basen en l’aplec de fustes, ferros, eines, que acolora o pinta dins un integracionisme autènticament neodadaista.
Malgrat que es mantingué allunyat dels cercles artístics i de les exposicions, la seva obra es valora tant per la força crispada que aconsegueix com pel bonic arabesc i la matisada gamma de colors.
(Barcelona, 20 abril 1931 – Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 21 desembre 2013)
Escriptor i eclesiàstic. Germà de Llorenç i de Joan. Es llicencià en teologia a Roma. Fou un dels promotors del Centre de Pastoral Litúrgica.
Assagista incisiu i de vegades paradoxal, ha publicat El sentit del Concili (1962), Cartes a set joves (1964), molt reeditat, ¿Qué pasa en la Iglesia? (1970) i, en col·laboració, Sobre Déu, Crist i altres coses (1973) i Lluita-Festa (Quarema-Pasqua) (1974).
(Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 28 març 1885 – Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 12 novembre 1976)
Floricultor. Especialitzat en la hibridació de les roses.
El 1923 obtingué la primera medalla a l’Exposició de Bagatelle (París) amb el nou híbrid Margarida Riera, i el 1929 la medalla d’Or en la Internacional celebrada al palau de Pedralbes de Barcelona amb l’anomenada Duquessa de Penyaranda.
La seva excel·lent Mari-Dot obtingué l’exclusiva als EUA, de la qual s’han generat moltes noves formes, com la rosa blanca Ciutat de València.
Altres creacions: Apel·les Mestres, Àngel Guimerà, President Macià, Perla de Montserrat, etc.
(Barcelona, 20 agost 1890 – Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 7 març 1943)
Polític. Membre destacat de la Unió Catalanista, secundà Francesc Macià en la creació d’Estat Català (1921), i en fou capdavanter de l’ala més radical. Però se’n separà el 1925 i passà a formar part de La Bandera Negra.
Poc abans de proclamar-se la República, tornà de l’exili a Barcelona, on organitzà el grup Nosaltres Sols!, el qual tingué una participació activa en els fets del Sis d’Octubre de 1934.
Hagué de fugir a França fins al triomf del Front Popular i, novament exiliat després de la guerra civil, no tornà fins poc abans de morir.
Fundador i director de la revista “Nosaltres Sols!”. Amb el pseudònim de Vibrant, publicà Per la llibertat (1933) i Res de nou al Pirineu (1933).
(Sanaüja, Segarra, 11 maig 1938 – Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 16 febrer 2021)
Catedràtic de l’Escola d’Arquitectura i poeta. Publicà entre el 1963 i 1979 quatre llibres de poesia en castellà.
A partir del 1981 publicà en català, tot aprofundint en la recerca de les seves arrels personals i poètiques, en la línia meditativa, intimista i lírica de Salvador Espriu i Martí i Pol, amb un llenguatge despullat, però ric en imatges, sobri en l’exemple.
Entre altres ha publicat els llibres de poesies: Vell malentès (1981), La dona del navegant (1987), Càlcul d’estructures (2005), Casa de Misericòrdia (2007), Poemes d’amor (2013), etc. Les seves obres han guanyat diversos premis i dues vegades la flor natural dels Jocs Florals de Barcelona (1983 i 1985).
Com a arquitecte, treballà conjuntament amb Carles Buxadé i Ribot, els quals han rehabilitat la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Així mateix, pertanyé a l’equip guanyador del concurs per a l’estadi i l’anell olímpic de Montjuïc.
(Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1991 – )
(EUPBL) Escola superior. Fundada dins de la Universitat Politècnica de Catalunya, per a impartir la titulació d’enginyeria tècnica en sistemes de telecomunicació. Traslladat a Castelldefels un cop acabada la construcció del nou campus. Ha estat un centre pilot a l’estat espanyol en la reforma de plans d’estudis i de mètodes docents.
El seu primer director, Xavier Bara, rebé l’any 1996, la medalla Jaume Vicens i Vives de la Generalitat de Catalunya, com a premi per la qualitat de l’ensenyament arran de les innovacions docents adoptades a l’escola, que s’estengueren a d’altres universitats d’arreu de l’estat.
A inicis del segle XXI passà a denominar-se Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aereoespacial de Castelldefels (EETAC).
Dades dels Països Catalans 