(Catalunya, segle XII – Poblet, Conca de Barberà, 1196)
X Abat perpetu de Poblet (1190-96). Donà un fort impuls a les obres del monestir.
El 1194 gestionà amb Alfons I de Catalunya la fundació del monestir de Piedra (Aragó), en un castell que el rei cedí a Poblet, i l’entrada de l’infant Ferran a Poblet. El rei decidí aleshores d’ésser enterrat a Poblet i el nomenà marmessor seu.
Morí pocs mesos després d’haver mort el rei.
(Catalunya, abans 1138 – 1195/96)
Trobador. Fill gran i hereu de Guillem, vescomte de Berga.
El 1176 assassinà el vescomte Ramon Folc III de Cardona i hagué de viure amagat, protegit pel vescomte Ramon II de Castellbó, i refugiar-se a Occitània, on freqüentà la cort de Ricard Cor de Lleó, aleshores duc d’Aquitània.
Una altra vegada a Catalunya el 1185, formà part del seguici d’Alfons I el Cast, però cinc anys després, desavingut amb el seu sobirà, cercà la protecció d’Alfons VIII de Castella, a la cort del qual es traslladà acompanyat del trobador Aimeric de Peguilhan. A partir de llavors milità en les revoltes armades dels vescomtes de Castellbó i de Cabrera contra la corona i la mitra d’Urgell.
Sembla que morí -fadrí i sense descendència- assassinat per un peó o soldat de peu.
Hom conserva 31 poesies autèntiques seves, algunes de tema amorós, tot i que les millors són aquelles en les quals atacà de manera acarnissada els seus enemics. S’expressa de manera crua i oberta, en un llenguatge de vegades obscé, contra grans personalitats de l’època i els seus fets, de manera que el conjunt de la seva producció és una bona presentació d’alguns aspectes de la vida catalana de la segona meitat del segle XII.
(Catalunya, 1196 – Balaguer, Noguera, 1231)
Darrera comtessa d’Urgell (1209-31) de la primera estirp. Filla i hereva del comte Ermengol VIII, a la mort del qual (1209) marxà a Castella amb la seva mare, Elvira de Subirats, i, mentrestant, Guerau I d’Urgell, de la família vescomtal urgellenca, s’emparà del comtat.
De tornada a Catalunya, reclamà davant Jaume I el conqueridor, el qual, després de signar amb ella un contracte de concubinatge, l’hi retornà (1228). Malgrat això, es casà amb l’infant Pere de Portugal (1229), però, en morir sense fills (1231), es va estroncar la línia comtal directa i el comtat passà als Cabrera.
(Sant Pere de Vilamajor ?, Vallès Oriental, 1154 – Perpinyà, 25 abril 1196)
“el Cast” o “el Trobador” Alfons II d’Aragó. Primer rei de Catalunya (1162-96). Fill de Ramon Berenguer IV de Barcelona i de Peronella d’Aragó.
No fou proclamat major d’edat fins al 1173. Abans (des del 1162) era tutor Enric II d’Anglaterra, però, de fet, ho eren el Gran Senescal de Catalunya, Guillem Ramon de Montcada, i el bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja. El seu regnat es caracteritzà per una constant intervenció al sud de França.
El 1166 Ramon Berenguer III de Provença moria en el setge de Niça sense descendència masculina. Alfons es presentà (1167) a Provença i, amb l’ajut, dels nobles provençals i el suport del rei anglès, s’oposà a Ramon V de Tolosa amb èxit i es proclamà marquès, mentre deixava el seu segon germà Pere com a comte amb el nom de Ramon Berenguer IV de Provença.
La mort de Gerard, darrer comte del Rosselló (1172), li lliurà aquest territori. El 1176 firmà una treva amb el de Tolosa, el qual renunciava els seus drets a canvi de 31.000 marcs d’argent. Per tal de fer contrapès a l’aliança del tolosà amb Gènova, pactà amb Pisa (1177).
Ramon Berenguer IV de Provença queia assassinat (1181) i Alfons nomenà l’altre germà seu Sanç I de Rosselló-Cerdanya, ensems que es renovaren les lluites amb Ramon V, amb el qual el 1184 o 1185 arribà a una nova pau. Poc després destituí Sanç, que havia mantingut contactes amb Gènova, i hi posà el comte de Foix, simple administrador, per tal de dominar més directament el territori.
La croada a Terra Santa (1190) i la consegüent marxa de molts cavallers francesos proporcionaren un moment d’estabilitat. Quan aquests tornaren, fou represa la guerra, complicada per l’intenció de l’emperador alemany, Enric VI d’apoderar-se de Provença; però el 1194 moria Ramon V i l’any següent s’acordava una pau amb Ramon VI de Tolosa. En morir, Alfons I deixava Provença al seu fill segon, Alfons II de Provença, i la Confederació catalano-aragonesa, a Pere I de Catalunya.
La política peninsular anava dirigida a obtenir un equilibri que li permetés d’actuar al sud de França. Per això la Reconquesta no féu grans progressos. El 1162 signà a Ágreda un tractat d’amistat amb Ferran II de Lleó per tal d’atacar Navarra, però després (1168) acordà una pau amb el rei navarrès, Sanç, i amb Alfons VIII de Castella a Sahagún (1170).
Aquell any també hagué de dirigir-se a Prades i Siurana per sotmetre els darrers nuclis sarraïns de Catalunya, i a l’Aragó sufocà una rebel·lió al camp que s’havia organitzat al voltant d’un fals Alfons el Bataller. També reconquerí (1170) el curs alt dels rius Alfambra i Guadalaviar i fundà Albarrasí i Terol.
El 1173 es casà amb Sança de Castella, tia del rei castellà, i col·laborà després amb aquest (1177) en la presa de Conca, per la qual cosa va obtenir la supressió dels vincles de fidelitat que lligaven Saragossa a Castella. També acordà amb Alfons VIII a Cazola (1179) els futurs límits de la Reconquesta, renunciant per la seva part al regne de Múrcia.
El 1186 firmà un tractat amb Gènova que protegiria contra Pisa la família catalana dels Bas en el càrrec de jutges d’Arborea, la qual cosa, en el futur, havia de facilitar la conquesta de Sardenya. Rebé el comtat de Pallars Jussà de la darrera comtessa, Dolça de So, i finalment pactà l’amistat amb Sanç de Navarra a Daroca (1190), que, juntament amb el tractat d’Osca amb Lleó i Portugal (1191), tenia com a objectiu aïllar Castella. Després de la invasió almohade (derrota castellana a Alarcos, 1195), tornà a preconitzar, però, la unió de totes les forces cristianes.
Dades dels Països Catalans 