Arxiu d'etiquetes: 1945

Vidal i Ferrando, Antoni

Deixa un comentari

(Santanyí, Mallorca, 9 setembre 1945 – )

Escriptor. És autor de treballs i llibres didàctics, divulgatius i d’investigació de la història de Mallorca, i col·laborà en diversos mitjans de comunicació, com “Diari de Balears”, “Lletra de Canvi”, “El Mirall” i “Lluc”.

La seva obra literària, de caràcter lírica i sincera, aprofundeix la crònica de la crisi de mons perduts o canviants, i no és exempta d’un to sarcàstic.

En poesia ha publicat El brell del jorns (premi Ausiàs Marc, de Gandia, 1985), Racó de n’Aulet (premi Ciutat de Palma 1985), A l’altra lila dels alocs (premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí 1988), Cartes a lady Hamilton (premi Ateneu de Maó 1990), Calvari (premi Josep M. Llompart 1992), El batec de les pedres (premi Joan Alcover 1995), entre d’altres, i, en novel·la, Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (premi Sant Joan 1999).

Seguí i Rico, Josep Lluís

Deixa un comentari

(València, 27 març 1945 – )

Escriptor. Després de dedicar-se al cinema fent crítica i realitzant alguns curtmetratges, el 1970 entrà al camp literari amb una exposició de poesia visual.

Com a poeta és autor de diversos reculls. En el camp de la narrativa cal esmentar les novel·les: Espai d’un ritual (1978), Diari de bordell (1979), Projectes de destruccions (1980), Introducció al cos (1981), Biografia de J. L. (1983, premi Prudenci Bertrana 1982), Maghica (1999), etc, i els llibres de relats Fulls de recanvi (1979), Quatre de cavalls i altres narracions (1980), etc.

Ha conreat també el gènere policíac, com entre d’altres, La gola del llop, amb Ferran Torrent (1983) i la sèrie de novel·les protagonitzades per la detectiu Rosa Vermell. Membre del col·lectiu Ofèlia Dracs, ha escrit també teatre i assaig sobre cinema.

Ruiz i Valarino, Trinitari

1 Resposta

(València, 21 octubre 1862 – Madrid, 12 desembre 1945)

Polític i advocat. Fill de Trinitari Ruiz i Capdepón. Membre del partit liberal, fou fiscal del Tribunal Suprem.

Diputat a corts (1888), ocupà el ministeri de Gracia i Justícia i de Governació en el govern Canalejas (febrer 1910-novembre 1912) i, una altra vegada, el de Gràcia i Justícia en el de García Prieto (abril-juny de 1917).

Ros i Pardo, Samuel

Deixa un comentari

(València, 9 abril 1904 – Madrid, 6 gener 1945)

Escriptor. Estudià filosofia i lletres. A Madrid col·laborà a “ABC”, “Blanco y Negro” i els setmanaris falangistes “Fe” i “Arriba”. Exiliat a Xile (1937), hi fundà el periòdic “Voz de España”, en defensa de la contrarevolució espanyola. Dirigí (1938-41) la revista “Vértice” i obtingué (1944) el premi nacional de literatura.

Com a narrador passà d’uns intents avantguardistes –El ventrilocuo y la muda (1930) i Los medios abrazos (1933)- a tendències més tradicionals –Los vivos y los muertos (1941) i Con el alma aparte (1945)-. Per al teatre escriví En Europa sobra un hombre, La felicidad empieza mañana i altres obres.

López i Ferrer, Llucià

Deixa un comentari

(València, 22 agost 1869 – Madrid, 1945)

Diplomàtic. Estudià dret a la Universitat de València i el 1898 ingressà per oposició al cos consular. Del 1913 al 1915 fou cònsol d’Espanya a l’Havana i, en tornar-ne, fou elegit diputat a corts per Alacant.

En cessar el general Berenguer com a alt comissari d’Espanya al Marroc el substituí interinament, i ocupà el càrrec l’any 1931. Dos anys després marxà a Cuba com a ambaixador, fins que dimití en iniciar-se la guerra civil.

Durant la guerra, al servei del govern de Burgos, fou destinat a Centre-américa, amb missions de propaganda, i a Gibraltar. Des del 1939 fins a pocs mesos abans de la seva mort treballà com a professor de dret internacional, a l’Escola Diplomàtica del Ministeri d’Afers Estrangers.

Heras i Sanz, Artur

1 Resposta

(Xàtiva, Costera, abril 1945 – )

Pintor. Estudià a l’Escola Oficial de Belles Arts de València, tot i seguir com a autodidacte les evolucions modernes de l’art.

Formà grup amb Manuel Boix i Rafael Armengol -també valencians- i foren els autors de l’obra Trilogia Monoteista. Més tard, després de contactes amb París i Kassel, derivà tot sol com un dels representants del nou realisme de denúncia social al País Valencià.

Ha exposat a València, Barcelona, Alacant, Castelló, Eivissa i d’altres poblacions.

Gorgé i Samper -germans-

1 Resposta

Pau i Ramon eren fills de Pau Gorgé i Soler.

Pau Gorgé i Samper  (Alacant, 1881 – Barcelona, 23 desembre 1945)  Baix cantant.

Ramon Gorgé i Samper  (Alacant, 17 desembre 1898 – Maracaibo, Veneçuela, 3 setembre 1985)  Violinista i director d’orquestra.

Garrigues i Cotanda, Empar

Deixa un comentari

(València, 1903 – 1945)

Clavecinista. Estudià al Conservatori de València (1918). Amplià els estudis amb Josep Iturbi i Leopold Querol. Durant els anys 1930-35 fou pensionada per l’ajuntament de València i pel govern de la República per ampliar estudis a l’estranger.

En 1929-34 estudià a París a l’escola de la clavecinista Wanda Landowska, amb la qual actuà a la Sala Pleyel el 1932. Donà recitals a moltes ciutats d’Europa, especialment a París i a Ginebra.

El 1942 guanyà una càtedra de piano al Conservatori de València.

Fuster i Romero, Nicolau

Deixa un comentari

(València, 4 setembre 1860 – Madrid, 29 desembre 1945)

Enginyer naval. Estudià a Barcelona.

Projectà i dirigí la construcció del cuirassat Carlos V, que en un temps representà un esforç extraordinari per a la indústria naval espanyola.

Frontera i Pascual, Guillem

3 Respostes

(Ariany, Mallorca, 1945 – Palma de Mallorca, 9 desembre 2024)

Escriptor. Fundà i dirigí a Palma de Mallorca, juntament amb Jaume Pomar, la col·lecció de poesia “La Sínia” (1965), dins la qual publicà A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), líric i realista.

Un to semblant domina les seves novel·les Els carnissers (1967), Cada dia que calles (1969), Rere els turons del record (1970), Tirannosaurus (1977), La ruta dels cangurs (1980), Una dolça tardor (1984) i Un cor massa madur (1993).

Ha publicat també llibres de geografia –Imatges del paradís (1987), Mallorca des de l’aire (1986)- i sobre pintura: Vicent Calbet (1989) i Alceu Riveiro (1991).