(València, 30 març 1843 – 9 març 1899)
Polític. Estudià a França i a Bèlgica. D’ideologia catòlica i liberal, cursà la carrera diplomàtica a Madrid, però l’abandonà per la política. Fou secretari del ministre d’estat (1868-69) Juan Álvarez de Lorenzana.
Dirigí el diari “La Patria” de Madrid i col·laborà en diaris de València, ciutat on representà el polític andalús José López Domínguez. Publicà la novel·la Eulalia (1865).
(Palma de Mallorca, 27 setembre 1899 – Bunyola, Mallorca, 7 juny 1946)
Escriptor i militar. Germà de Llorenç.
A la seva mort prematura havia publicat ja una novel·la notable, escrita en castellà, titulada Miss Giacomini (1941), també escriví El tonto discreto (1944) i una Autobiografía (1947).
(Alacant, 1899 – 1992)
Escriptor. Col·laborà a la premsa alacantina i murciana.
És autor del llibre Memorias del Benacantil (1964), suposada autobiografia de la muntanya que s’alça damunt la seva ciutat natal.
(Palma de Mallorca, 1854 – 1899)
Autor teatral. Les seves obres, totes en vers i en català, són generalment de to costumista i caràcter moralitzador.
Aconseguí en el seu temps un considerable èxit de públic amb els sainets El poeta (1886), Mestre Quel el curandero, Un dia d’apuros o els estudiants del dia i Els molts anys a don Metrobi (sd).
També estrenà i publicà una obra més ambiciosa, amb pretensions de drama: Los glosadors d’altre temps (1887).
(Cocentaina, Comtat, 1828 – Burjassot, Horta, 1899)
Escriptor i polític. Germà de Ferran. Advocat, fou lletrat del marquès de Campo, especialment en els seus negocis ferroviaris, fins el 1867.
Col·laborà a “El Fénix”, “Las Bellas Artes” i “El Pensamiento de Valencia” amb articles i poemes.
Fou degà del col·legi d’advocats de València (1874-76 i 1894-99), diputat a corts (1885) i director de la Societat Econòmica d’Amics del País (1872-79 i 1884-86).
(Vinaròs, Baix Maestrat, 15 novembre 1899 – Benicàssim, Plana Alta, 26 agost 1985)
Pianista, compositor i musicòleg. Germà de Lluís. Inicià els estudis musicals al Conservatori de València i els va continuar a París sota la direcció del pianista Ricard Viñes.
Concertista extraordinari, realitzà una brillantíssima carrera com a tal. Fou, també, doctor en filosofia i lletres.
(Benifaió, Ribera Alta, 7 setembre 1899 – Benicalap, València, 31 maig 1968)
Artista faller. De petit es traslladà amb la seva família a València i començà de treballar-hi com a ajudant d’escenògraf per a diverses companyies teatrals, mentre estudiava dibuix a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles.
Treballà amb Tadeu Villalba en la construcció de carrosses i falles. Construí la seva primera falla el 1918 i en féu més de setanta, amb les quals obtingué diversos premis.
Fou contractat pel productor Samuel Bronston per a la realització dels decorats de 55 Days at Peking (1962), de N. Ray, i de The Fall of the Roman Empire (1964), d’A. Mann.
Fou un dels promotors de la creació de la Ciutat Fallera a València.
(Illes Balears, 1899 – 1936)
Moviment polític, propugnador de reconeixement de la personalitat política de Mallorca (o de les Illes), amb l’objectiu d’integració als Països Catalans.
La renaixença cultural autòctona del segle XIX restà lluny de formulacions polítiques, tot i la participació al pacte de Tortosa (1869), impulsat per Valentí Almirall, i la sol·licitud de la diputació balear a integrar-se en la formació d’un estat català (1873). Fou Miquel dels Sants Oliver, a La qüestió regional (1899), el primer a plantejar una teoria autonomista, per als mallorquins i des de les Illes.
D’altra banda, els republicans, dirigits per Lluís Martí, promogueren la necessitat de formar un parlament interprovincial entre els Països Catalans i, en el seu intent d’acostament al catalanisme, s’adheriren a Solidaritat Catalana. El primer grup regionalista fou L’Espurna (1909), de cara a participar a les eleccions municipals, però el control maurista impedí que reeixís.
Els grups anti-caciquistes (nacionalistes, reformistes, republicans i socialistes) s’uniren, al voltant del Centre Regionalista de Mallorca, per adherir-se a l’Assemblea de Parlamentaris del 1917 i propugnaren el sistema autonomista per tal de transformar l’estructura econòmica i política de les Illes.
Els liberals, dirigits per Lluís Alemany i finançats per Joan March (coneguts anticatalanistes), contrarestaren l’estat d’opinió amb certes concessions a un autonomisme contrari al catalanisme. A la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera es formaren el Centre Autonomista de Mallorca -influït per la Lliga Regionalista-, el Partit Regionalista -amb exmauristes- i el Partit Republicà Federal de Mallorca -d’esquerra-.
En proclamar-se la II República, es convocà una assemblea per discutir un Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, a la qual no assistí Menorca, favorable a l’Estatut de Catalunya. Si bé fou aprovat l’Estatut de les Illes, no s’aplicà mai. Gabriel Alomar defensà a les corts constituents la necessitat de la federació de regions autònomes i, en el cas de Mallorca, la federació amb Catalunya.
El 1934 les esquerres mallorquines formaren l’Esquerra Republicana Balear amb una declaració explícita de programa nacionalista i d’esquerra. El juny de 1936, intel·lectuals i polítics mallorquins proclamaren la identitat cultural de les Illes i Catalunya i la necessitat d’unir els dos pobles.
L’ocupació militar per la guerra civil, a partir del juliol de 1936, significà la fi momentània del moviment; els principals dirigents foren detinguts o s’exiliaren i fou prohibit l’ús públic del català. Amb la democràcia (1975), els grups polítics s’inclinaren majoritàriament per l’autonomia.
(Alacant, 14 maig 1899 – 15 juny 1959)
Pintor. Deixeble de Joaquim Mir, inicialment impressionista, evolucionà cap a una estructuració cézanniana i postcubista de gran qualitat pictòrica.
El 1959 fou premiat per la seva obra Port en repòs.
(València, 1856 – 1899)
Pintor. Sobresortí com a paisatgista.
Atacat per un trastorn mental, fou reclòs, però no abandonà pas el conreu de la pintura.
Dades dels Països Catalans 