(Énguera, Canal de Navarrés, 9 gener 1870 – València, 13 gener 1899)
Pintor. Germà d’Isidor i nebot de Josep Ramon Garnelo i Gonzálvez. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles.
Autor d’Amics inseparables, segona medalla d’Exposició Nacional del 1895. Obtingué altres valuoses distincions amb algunes teles de gènere.
(Palma de Mallorca, 1899 – 1937)
Dirigent comunista. Paleta, en 1919-20 formà part del grup anarquista Ciencia y Sociedad. El 1923 passà a l’Agrupació Comunista de Palma, i aviat es convertí en el dirigent principal del sindicat El Trabajo, i després del Sindicat Únic del Ram de la Construcció (1931).
Fou un dels reorganitzadors del partit comunista (1930-31), redactor de “Nuestra Palabra” (1931-36) i posteriorment secretari sindical del comitè regional de la Federació Regional del PCE (1935-36).
Conservà la presidència del sindicat de la construcció quan, pel març de 1936, aquest s’unificà amb El Trabajo, de la UGT.
Fou assassinat pels franquistes durant la guerra civil.
(Pesillà de la Ribera, Rosselló, 1899 – Perpinyà, 1977)
Músic i compositor. També conegut per Joan Morata. Intèrpret precoç, es destacà especialment en la composició de música per a films que signaren d’altres, i d’opereta, com Les amours de Don Juan, de caire planer i popular.
Obtingué la màxima popularitat, però, com a compositor de sardanes (prop d’un centenar), entre les quals destaquen Tirant l’art, A Cotlliure, La Rodella i Portvendres porta d’Àfrica.
(València, 1850 – 1899)
Compositor. És autor de bon nombre de sarsueles, com El mesón del sevillano i La marcha de Cádiz.
(Montcada de l’Horta, Horta, 26 novembre 1899 – València, 15 març 1990)
Industrial i polític. Empresari seder, presidí (1932) el Col·legi de l’Art Major de la Seda de València.
Fou secretari (1930) de la Dreta Regional Valenciana i diputat a les corts per la CEDA de la circumscripció de València (1936).
Formà part de la segona comissió gestora de l’ajuntament de València (1939) en acabar la guerra civil, però cessà en aquest càrrec a petició pròpia.
(Montpeller, França, 4 febrer 1811 – París, França, 13 octubre 1899)
Orguener. Fill de Domènec Cavaillé i Coll. El 1833 féu un viatge a París, on hi construí diversos orgues.
El 1890 construí de nou la part instrumental de l’orgue de la catedral de Perpinyà. Fabricà també orgues per a diferents països europeus i americans.
Inventà un instrument semblant a l’harmònium i perfeccionà el mecanisme de l’orgue.
(València, 4 novembre 1834 – Madrid, 1899)
Gravador. Treballà especialment al boix. Guanyà premis d’importància.
Es dedicà molt a la il·lustració de llibres.
(Tamarit de Llitera, Llitera, 15 setembre 1828 – Saragossa, 1 desembre 1899)
Poetessa i novel·lista. Publicà llibres de poesia Las violetas (1850), la novel·la Quien bien ama nunca olvida i un recull de llegendes de la comarca.
(Alacant, 12 maig 1822 – Madrid, 27 novembre 1899)
Enginyer de mines i geòleg. Estudià a l’École de Mines de París, on fou deixeble d’Elie de Beaumont. Membre del cos d’Enginyers de Mines de València, en fou inspector general l’any 1877, i fou també president honorari de la Sociedad Geográfica de Madrid, de la qual era fundador.
Entre les seves obres: Ojeada sobre la geología del antiguo reino de Valencia, amb un mapa geològic del País Valencià (1854), Descripción geológico-minera de las provincias de Murcia y Albacete (1886), España y sus antiguos mares, Mapa geológico de España y Portugal (1879), Monografía de las aguas minerales y termales de España (1892) i Geografía morfológica y etiológica de la Península Ibérica (1886).
(Prada, Conflent, 1899 – Perpinyà, 1981)
Pintor. Decorador de cases particulars (residència de Carles Trenet, a Provença) i d’hotels (Hôtel Concorde, a Tolosa).
A la fi de la Segona Guerra Mundial fundà l’obrador de ceràmica de Sant Vicenç, a Perpinyà.
Dades dels Països Catalans 