(València, 1933 – 1936)
Organisme. Reuní els sindicats de la ciutat de València que abandonaren la CNT i formaren part dels Sindicats d’Oposició. Els dirigents principals foren Domènec Torres i Cristòfor Parra.
Majoritàriament davant l’organització local refeta per la direcció faista de la CNT, assolí 15.450 afiliats i 13 sindicats (desembre 1935).
(València, 26 juliol 1934 – 1937)
Partit polític republicà i autonomista. Fundat per un grup de dissidents (el sector més federalista i esquerrà) del Partit d’Unió Republicana Autonomista de Sigfrid Blasco-Ibáñez.
Presidit per Vicent Marco i Miranda, intentava de connectar amb la vella arrel federalista del republicanisme valencià i evolucionà cap a un marcat nacionalisme.
Va participar, integrada en el Front Popular, en les eleccions del febrer de 1936, on el seu president tragué una acta de diputat a les corts per València, i ingressà dins la minoria parlamentària de l’Esquerra Republicana de Catalunya, partit amb el qual mantingué una creixent vinculació.
A partir del 1937 tingué contactes amb el Partit Valencianista d’Esquerra per tal d’aconseguir una fusió de tots dos partits.
(València, 1930 – 1933)
(DRV) Partit polític conservador. Favorable a un cert reformisme d’inspiració cristiana. Fou fundada després de la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera, al voltant del “Diario de Valencia” i presidit per Lluís Lúcia. Durant la Segona República esdevingué la segona força del País Valencià.
El 1933 passà a formar part de la CEDA, la fundació de la qual va ésser impulsada pel mateix Lluís Lúcia.
El mateix any 1933 es fundà a València un grup de tendència similar, però obertament valencianista: Acció Nacionalista Valenciana.
(València, 29 desembre 1239 – 28 juny 1240)
(o Costumes de València) Nucli primitiu del dret valencià. Atorgat per Jaume I a la ciutat de València.
Un dels seus preceptes, emperò, en prescrivia l’aplicació a tot el regne de València i, per tant, el text, originàriament en llatí, fou inclòs, traduït al català, en la redacció dels Furs del 1261, a través dels quals és conegut.
Hom ha identificat com a fonts jurídiques els privilegis originaris de la ciutat, les Consuetudines Ilerdenses, els Usatges i en general el dret consuetudinari i, probablement, el dret romà.
(València, 1238 – 1707)
Assemblea consultiva i deliberativa del govern municipal de la ciutat. Aconsellava els jurats i els oficials reials i el seu dictamen era decisiu en les qüestions econòmiques i administratives. Nomenava els jurats, el racional, el síndic, els advocats i altres oficis municipals.
Fou organitzat per Jaume I el Conqueridor i ratificat aquest o modificat lleugerament el 1266, el 1418, el 1510 i el 1633. Era constituït bàsicament per més de 130 consellers, però el nombre varià amb el temps: quatre per cada una de les dotze parròquies de València, dos per cada un dels oficis aprovats, quatre lletrats, quatre cavallers i els sis jurats cessants.
Els representants de les parròquies, nomenats pels jurats, el racional, el síndic, l’advocat i l’escrivà de la sala havien d’ésser ciutadans honrats, juristes o generosos; els dels oficis, nomenats per ells mateixos, menestrals.
L’elecció tenia lloc la vigília i l’endemà de la festa de la Santíssima Trinitat. Fou abolit amb la implantació del nou règim borbònic del decret de Nova Planta.
(València, 1959 – )
Societat. Fundada per un grup carlí, com a plataforma per a les activitats públiques d’aquest sector polític. Fins a la meitat del 1971 hi coexistiren dues tendències, l’una que recollia la ideologia tradicionalista, i l’altra que evolucionava cap a l’esquerra.
El 1970 aparegué el butlletí informatiu “Aparici y Guijarro“, el qual hagué de canviar el seu contingut en algunes ocasions a conseqüència de la censura governativa. A partir del 1981 publicà la seva revista mensual bilingüe “Tots”.
Sobretot d’ençà de la reforma política democràtica el Círculo esdevingué una de les institucions més anticatalanistes, oposada radicalment als intents de recuperació nacional al País Valencià.
(València, 1908)
Nom adoptat per la societat València Nova, en un intent d’ampliar la seva base i de revifar una altra vegada la Solidaritat Valenciana.
El seu secretari fou Miquel Duran i Tortajada. No reeixí per manca de suport popular.
(el Saler de València, Horta, juliol 1927 – )
(FAI) Organització anarquista. Creat amb la pretensió de reunir tots els grups anarquistes de la península Ibèrica i el ferm propòsit de controlar l’ortodòxia anarquista, sobretot l’antipoliticisme de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Tanmateix, la FAI fracassà en la temptativa d’aplegar totes les tendències anarquistes i trobà també moltes dificultats a mantenir la unitat entre les diferents federacions regionals.
Cap al final de la guerra civil s’unificà, de fet, amb la CNT i, un cop acabada aquella, s’integrà en el Moviment Llibertari espanyol.
De 1930 a 1939, els seus afiliats tingueren un òrgan de premsa oficial, “Tierra y Libertad”, que havia estat una de les primeres publicacions anarco-sindicalistes del país.
Dades dels Països Catalans 