Arxiu d'etiquetes: València (nascuts a)

Blasco-Ibáñez i Blasco, Sigfrid

6 Respostes

(València, 18 juliol 1902 – 11 gener 1983)

Polític. Fill de Vicent Blasco i Ibáñez. El 1931 reorganitzà, al País Valencià, el partit republicà que havien dirigit el seu pare i Feliu Azzati, però amb un caràcter socialment conservador i una estreta aliança amb el lerrouxisme, les quals coses, a més del seu processament per l’escàndol de l’estraperlo (1935), foren la causa de la seva derrota a les eleccions del febrer de 1936, i de la desaparició del partit. Fou diputat a corts el 1931 i el 1933.

Exiliat al començament de la guerra civil, residí a França i, entre 1956 i 1972 a Xile; a partir del 1977 tornà esporàdicament a l’estat espanyol.

Blasco i Soler, Teodor

Deixa un comentari

(València, segle XIX – 21 juliol 1854)

Gravador. És autor d’obres estimables, especialment de tema religiós.

Blasco i Medina, Francesc Xavier

Deixa un comentari

(València, 1857 – juny 1925)

Pianista, compositor i professor de música. Exercí a Alacant (1874) i a València (1891). Fundà una acadèmia de piano i dirigí, entre d’altres, l’orquestra de la Societat de Concerts.

És autor de Prontuario de instrumentación, d’un bon nombre de sarsueles i de diverses obres de música simfònica, coral, de cambra i de piano.

Blasco i Laguna, Ricard

Deixa un comentari

(València, 30 abril 1921 – Madrid, 8 febrer 1994)

Escriptor i cineasta. Es donà a conèixer com a poeta i, durant uns quants anys, animà la revista literària “Corcel”, a València.

En castellà va publicar llibres de poemes (Altea, 1953) i estudis sobre el segle XIX (Los albores de la España fernandina, 1969) i sobre Josep M. Bonilla. Del 1937 daten les proses poètiques d’Elegia a un mort.

Va ser director i guionista cinematogràfic on es dedicà als gèneres de caràcter popular: La duquesa de Benamejí, De mujer a mujer, Gloria Mairena, Lola la Piconera, etc; i de programes de televisió.

Posteriorment va publicar treballs d’història: El valencianisme cultural durant la guerra civil 1936-39, Poesia política valenciana 1802-1938 (1979) i Introducció a la història del cinema valencià (1981), La premsa al País Valencià (1983) i La insolent sàtira antiga (1985).

Blasco i Ibáñez, Vicent

39 Respostes

(València, 29 gener 1867 – Menton, Provença, França, 28 gener 1928)

Escriptor i polític. Republicà aferrissat, pròxim inicialment a Francesc Pi i Margall se n’anà separant i creà el seu propi partit, La Unió Republicana, popularment coneguda per blasquisme, que el portà a ser diputat en diverses legislatures. Fundà a València el diari “El Pueblo” (1894), des d’on atacà implacablement els governs de la Restauració, fet que li valgué empresonaments i un curt exili. Abandonà la política el 1908.

Vinculat breument a la Renaixença valenciana per influència de Constantí Llombart, a partir de 1887 publicà només en castellà: Arroz y tartana (1894), La barraca (1898), Entre naranjos (1900), Cañas y barro (1902). Més endavant va escriure novel·les de crítica social (La catedral, 1903, La bodega, 1905).

La producció posterior derivà cap a un cert psicologisme, amb tocs pintorescos al principi i marcadament cosmopolites després, i llibres històrics i de viatges. D’aquesta època cal remarcar Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1916), que li obrí el mercat nord-americà i fou portada al cinema, Sangre y arena (1908), El paraíso de las mujeres (1922), El papa del mar (1925), La vuelta al mundo de un novelista (1925), etc.

A València havia creat les editorials Sempere i Prometeo, que feren una notable tasca de divulgació cultural.

Fou el pare de Sigfrid Blasco-Ibáñez i Blasco.

Blasco, Francesc

Deixa un comentari

(Russafa, València, segle XIX – València, 5 març 1864)

Gravador a l’acer. Fou mestre de gravat a l’Acadèmia de Sant Carles i autor d’obres remarcables.

Blanco i Pérez, Carles

Deixa un comentari

(València, 6 agost 1862 – Madrid, 22 març 1935)

Militar i polític. Ingressà al cos jurídic militar (1886), arribà a general de divisió.

Director general de Seguretat, dimití en implantar-se la Dictadura de Primo de Rivera i ho fou, de nou, en proclamar-se la II República fins que dimití el maig de 1931 amb motiu de l’incendi d’edificis religiosos a Madrid.

Publicà Los procesos militares durante la Dictadura (1931).

Bisquert i Nandes, Antoni

1 Resposta

(València, 1596 – Terol, Aragó, 10 novembre 1646)

Pintor. Establert a Terol des del 1620. Rebé la influència de Francesc Ribalta i els valencians.

Les seves obres més importants són a Terol: el retaule de Santa Úrsula, a la catedral (1628), i de La Pietat a l’església de Sant Jaume.

Hom li atribueix una Pietat del Museo del Prado, considerada generalment com de l’escola de Francesc Ribalta.

Beuter, Pere Lluís

1 Resposta

(València, 1538 – Évora, Alentejo, Portugal, 1603)

Jesuïta i teòleg. Fill natural de l’historiador Pere Antoni Beuter. Format a València i a Coïmbra (Beira), regentà la càtedra de teologia tomista a Évora, on succeí Luis Molina (1587), seguint les posicions teològiques d’aquest. Ensenyà també a Coïmbra.

Els seus comentaris sobre Tomàs d’Aquino, De angelis i De incarnatione, restaren inèdits.

Beuter, Pere Antoni

4 Respostes

(València, 1490/95 – 5 desembre 1554)

Historiador i exegeta. Beneficiat de la seu valenciana des del 1528 i capellà de l’arquebisbe Erhard de la Marche, dedicà a aquest el tractat Caerimoniae ad Missam (1527) i un Iudicium in confessiones sacerdotum (1532). L’any 1540 anà a Roma, on Pau III el nomenà protonotari i predicador apostòlic. De tornada a València regí la càtedra de Sagrada Escriptura i Antic Testament.

El 1538 publicà la primera part de la seva obra essencial Primera part de la història de València…, que fou traduïda per ell mateix al castellà el 1546 amb el títol de Crónica general de toda España y especialmente del reino de Valencia, la segona part de la qual, redactada en castellà, va publicar-se el 1550; la tercera, inèdita, no ha estat trobada.

La crònica de Beuter, que fou traduïda a l’italià el 1556 i reeditada a València el 1604, és basa en un ampli recull bibliogràfic i inclou diverses inscripcions, però no es sostreu a la influència fabulosa d’Annio de Viterbo.

Fou el pare del teòleg jesuïta Pere Lluís Beuter.