(València, 1821 – 1877)
Arquitecte. Fou nomenat arquitecte municipal de València el 1864. Realitzà la façana del teatre Principal (1854), el teatre de la Princesa, i els de Sagunt, Sogorb, Xàtiva i Requena, tots ells d’estil eclèctic i basat en un neoclassicisme lliure.
També va construir les places de toros de Yecla i Requena, encara que la seva obra més remarcable és la capella de l’Asil del Marqués de Campo, a València.
Fou el pare de Josep Camaña i Laymon.
(València, 6 octubre 1916 – Pamplona, Navarra, 19 abril 1988)
Assagista i polític. Catedràtic d’història moderna a la Universitat de València i de filosofia de la historia a la de Madrid, fundador i director de la revista “Arbor” (1944) i membre destacat de l’Opus Dei.
Publicà diverses obres de tema polític inspirades per una ideologia reaccionària en la línia de Menéndez y Pelayo: España sin problema (1949), Teoría de la Restauración (1952), La fuerza creadora de la libertad (1958).
Una ulterior evolució cap a postures liberals, expressades a través del diari “Madrid”, que dirigí (1966-68), l’enfrontà amb el règim franquista, el qual clausurà el diari i el forçà a exiliar-se (1971). Des de París, participà en la Junta Democrática de España i, retornat el 1976, lluità fins a obtenir de l’estat una indemnització per la destrucció del “Madrid”.
Llibres de la seva segona època són Franco frente al Rey (1972), La dictadura de los franquistas (1973) i ¿Hacia la III República Española? (1977), entre d’altres.
(València, 7 abril 1950 – )
Artista plàstica. Estudià publicitat i després féu estudis d’art a l’Escola d’Arts i Oficis i a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles.
A mitjan dels anys 1970 realitzà sèries d’obres a partir de fragments ceràmics que classificava ordenadament, en ocasions amb un contingut figuratiu que podia ser paisatgístic o referent a pintors clàssics. Al començament dels anys 1980 obtingué diverses beques que li permeteren de traslladar-se a Madrid i a París.
Una bona part dels seus treballs consisteixen en inventaris d’objectes que acumula ordenadament sobre el mur, la tela o qualsevol altre suport, construint imatges reiteratives.
La seva trajectòria artística reflexiona pictòricament sobre la representació, tot utilitzant mitjans diversos.
(València, 1869 – 1953)
Escriptor. Treballà com a periodista, primer a Madrid, al diari “La Época” i a l’agència Mencheta, i després a “Las Provincias” de València, on sovint exercí la crítica literària.
Publicà alguns llibres de narracions en castellà.
(València, segle XVI – 1599)
Metge. Estudià a la Universitat de València. Catedràtic de botànica i de cirurgia a Montpeller, vers el 1568 tornà a València com a catedràtic de cirurgia.
Autor d’obres didàctiques sobre cirurgia, com Cirugía universal y particular del cuerpo humano (1580), on proposà noves tècniques operatòries, que fou reeditada diverses vegades; i de l’edició corregida de la Chirurgia de Guiu de Caulhac, glosada per Jaume Falcó (1596).
(València, segle XVII – 1732)
Impressor. Fou nomenat llibreter (1675) i poc després impressor de la ciutat de València.
Inicià la impressió (1702) de la Biblioteca valentina de Josep Rodrigues. El 1706 estampà la Relación de la fiesta que… Carlos tercero… mandó hacer… por la victoria conseguida sobre Barcelona.
S’establí a Sogorb quan les tropes austriacistes evacuaren València, però hi tornà (1725) i fou de nou llibreter de la ciutat (1726).
La impremta continuà després de la seva mort; el 1733 hi fou imprès un Tractat… per escriure ab perfecció la llengua valenciana.
(Campanar, València, 1869 – València, 29 gener 1957)
Escriptor i escultor. Estudià dibuix a l’Ateneu Obrer de València i a l’Acadèmia de Sant Carles. Fou secretari personal de Constantí Llombart (1885-93), de qui anys més tard va publicar una biografia. Col·laborà a Lo Rat Penat i a L’Oronella, guanyà la flor natural en diverses edicions dels Jocs Florals de València.
És autor de poesia: Versus vells (1935), Somnis de fantasia (1946); d’obres teatrals: El bufó (1893), Les males llengües, El camí nou (1932); d’una òpera: L’horta vella; entre d’altres.
També es digne d’esment la seva faceta d’escultor, com el bust en bronze erigit a Constantí Llombart (1928) als jardins del Real.
(València, 16 gener 1745 – Madrid, 5 maig 1804)
(o Cavanilles) Botànic i sacerdot. Preceptor dels fills del duc de l’Infantado, amb el qual es traslladà a París (1777-89), on assistí a les classes dels naturalistes de Lamarck, Jussieu i Desfontaines.
Escriví Monadelphiae Classis Dissertationis decem (1785), Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia (1795-97) i Icones et descriptiones plantarum (1791-1801), en sis volums.
Fou director del jardí botànic de Madrid (1801).
(València, 23 abril 1894 – 22 gener 1982)
Escriptor. Col·laborà a “Taula de Lletres Valencianes” i a diverses publicacions periòdiques. Va ésser un dels signants de les Normes de Castelló (1932).
És autor dels reculls poètics Jardí espiritual (1915) i Camins de llum (1919).
Després de la guerra civil publicà poesia inequívocament franquista.
Dades dels Països Catalans 