Arxiu d'etiquetes: València (nascuts a)

Cuesta i Valera, Salomé

Deixa un comentari

(València, 23 maig 1964 – )

Artista plàstica. Estudià a la facultat de belles arts de València i s’especialitzà en escultura. Des del 1989 fou professora d’aquesta matèria a la facultat de belles arts de Conca i l’any 1992 es doctorà per la Universitat Politècnica de València.

Treballà individualment i també amb el col·lectiu valencià Laboratorio de Luz. Ha exposat individualment a Madrid, també ha participat en diverses exposicions col·lectives.

En la seva obra reflexiona sobre l’espai i el temps amb la projecció de llums sobre materials diversos.

Cuesta i Gómez, Francesc

Deixa un comentari

(València, 26 maig 1889 – 23 maig 1921)

Compositor i pianista. Cec des de la infantessa, estudià al conservatori de València amb Salvador Giner.

En les seves obres hi ha novetats formals i estilístiques que la seva mort prematura no li permeté de desenvolupar.

És autor d’obres per a piano, de cambra, d’orquestrals i de cançons per a cant i piano amb texts catalans.

Cuesta, Antoni

1 Resposta

(València, segle XIX – segle XX)

Productor i director cinematogràfic. Amb el seu germà fundà, vers el 1905, la productora Fills de Blai Cuesta.

Realitzà el primer film important del Païs Valencià: El tribunal de las Aguas (1905), rodà actualitats, com el film dedicat a l’Exposició Regional Valenciana del 1909, i pel·lícules amb argument, com El ciego de la aldea (1907) i El tonto de la huerta (1912, inspirada en La barraca, de Blasco i Ibáñez).

Produí també films de tema taurí (La lucha por la divisa, 1909) i creà un autèntic arxiu de documentals sobre les principals figures taurines del seu temps.

Cucó i Giner, Alfons

1 Resposta

(València, 19 juliol 1941 – 26 octubre 2002)

Historiador i polític. Llicenciat en filosofia i lletres. Especialitzat en història contemporània valenciana.

Ha publicat Aspectes de la política valenciana en el s. XIX (1966), El valencianisme polític (1970), Republicans i camperols revoltats (1975), Estudis d’història contemporània del País Valencià (1979) i País i Estat: la qüestió valenciana (1989). És autor també del recull de poesies Lluernes tan sols (1960).

Dirigent del Partit Socialista del País Valencià, impulsà la integració d’aquest amb el PSOE (1978), pel qual fou elegit senador entre 1979 i 1996.

Crespí de Valldaura i de Borja, Francesc

3 Respostes

(València, segle XVI – Madrid, 9 abril 1609)

Poeta. Fill de Francesc Crespí de Valldaura i de Joana de Borja, adoptà el cognom de la mare amb la forma Crespí de Borja. Fou comanador de Montesa des del 1577.

Les seves poesies, en castellà, foren publicades per Gaspar Mercader (El Prado de Valencia, 1600) i per Bernat Català de Valeriola (Justas poéticas, 1602).

De la seva muller Juana Brizuela (que li sobrevisqué fins el 1649) tingué nou fills, dels quals es destacaren el vice-canceller Cristòfor i els bisbes Lluís i Francesc Crespí de Valldaura i Brizuela.

Crespí de Valldaura i Caro, Agustí

Deixa un comentari

(València, 13 gener 1833 – Madrid, 17 desembre 1893)

Polític carlí. Comte d’Orgaz, de Castrillo i de Sumacàrcer. Nét de Pere Caro i Sureda, marquès de la Romana. Estudià a França; s’instal·là a Madrid, on el 1868 fundà el diari “La Libertad Cristiana”.

El 1871 fou diputat a corts per Burgos. En acabar la Tercera Guerra Carlina emigrà a França i a Suïssa, però en retornà amb la Restauració (1875), i, desenganyat dels seus correligionaris, s’apartà de la política.

Crespí de Valldaura i Brizuela, Lluís

3 Respostes

(València, 2 maig 1607 – Novés, Castella, 19 abril 1663)

Bisbe d’Oriola (1652-58) i de Plasència. Fill de Francesc Crespí de Valldaura i de Borja, i germà de Cristòfor i de Francesc.

Fou catedràtic de la Universitat de València. Representà a Roma el rei Felip IV.

Crespí de Valldaura, Lluís

1 Resposta

(País Valencià, segle XV)

Cavaller. Senyor de Sumacàrcer. Es barrejà a les rivalitats del seu temps.

El 1463 sostingué bàndols aferrissats amb Francesc Berenguer de Blanes.

Fou el pare de Lluís Crespí de Valldaura i Bou (València, segle XV – després 1526)  Poeta. Es doctorà en lleis a la Universitat de València, d’on fou catedràtic de cànons (1500-03) i rector (1506). Poesies seves, en català i castellà, figuren al Cancionero general (1511). Durant les Germanies (1520-22) lloà en una dècima, en català, la fidelitat de Morella, en contra dels agermanats.

Crespí -il·lustradors-

3 Respostes

(València, segle XIV – segle XVI)

Família d’il·luminadors, dins el corrent de l’estil internacional. Fou iniciada per:

Domènec Crespí  (País Valencià, segle XV – València ?, 1437/38)  Il·luminador. Documentat el 1383. És autor de les il·lustracions del magnífic còdex del Llibre del Consolat de Mar de València (1407). També se li atribueixen l’Aureum Opus, el Liber Instrumentorum (1414) i les il·luminacions de Scala Dei, de Francesc Eiximenis (vers 1404). Fou el pare de:

  • Galceran Crespí  (València, segle XV)  Il·luminador. Documentat el 1437.
  • Lleonard Crespí (València, segle XV)  Il·luminador. Documentat entre el 1424 i el 1459, és autor de la portada del Descendentia dominorum regum Siciliae, de Pere Rossell (1437), del Llibre d’Hores, d’Alfons el Magnànim, considerat com la seva obra mestra, i del Psalterium Laudatorium, d’Eiximenis (vers 1443).
  • Pere Crespí (València, segle XV)  Il·luminador. Conegut del 1427 al 1438.

Altres membres d’aquesta família són:

Miquel Crespí  (País Valencià, segle XV)  Obscur pintor. Conegut del 1432 al 1434. Devia pertànyer a la mateixa família d’il·luminadors.

Pere Crespí  (València, segle XV – segle XVI)  Il·luminador. Conegut del 1467 al 1503. La seva documentació ha fet creure que es tracta d’un membre més tardà de la família, diferent del fill homònim de Domènec.

Cotanda i Clemente, Josep

1 Resposta

(València, 1758 – 11 novembre 1802)

Escultor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València, de la qual fou elegit membre el 1793. Era imatger de molta fama i molt destre en l’escultura decorativa.

Esculpí l’altar major de l’església de Sant Esteve i els Sants Joans de l’església de Sant Joan del Mercat de València, considerada la seva millor obra.