Arxiu d'etiquetes: València (nascuts a)

Ramires, Cristòfol

(València, segle XVI – El Escorial, Madrid, 1577)

Miniaturista. Felip II el nomenà, el 1566, escriptor i il·luminador dels llibres de cor per al monestir de l’Escorial, amb l’obligació de residir en aquest monestir. En aquest càrrec realitzà algunes obres de qualitat remarcable.

Després de fracassar en les proves realitzades amb unes pells, s’establí novament a València (1568). Tornat a cridar pel rei (1572), fou comissionat per buscar pergamins a Catalunya i Aragó i, finalment, tornà a l’Escorial.

Rajas, Pau Albinià de

(València, 1583 – 1667)

(o Rojas)  Jesuïta, erudit i arquitecte. Ingressà a la Companyia de Jesús (1600) i anà a Flandes com a confessor de Francesc II de Montcada, marquès d’Aitona. De retorn a Espanya, fou professor de teologia i d’escriptura als col·legis de la companyia a Saragossa i a València.

A més d’escriptor (Commentarius litteralis in Canticum Salomonis, Discurso de las medallas (1645), Descripción del Reyno de Aragón, Crítica de la reflexió, Consultatio Theologica) i arquitecte (planta de l’església de Llíria), fou també gravador (Exèquies de Saragossaa Felip III).

Rais i Rei, Marià

(València, 1796 – País Valencià, després 1829)

Historiador i poeta dominicà.

És autor d’una Historia de la provincia de Aragón de la orden de Predicadores desde el año 1808 hasta el de 1816 (1816), de poesies de circumstàncies (1806, 1825) i d’uns Villancicos para cantar las religiosas (1829).

Quevedo, Josep

(València, 1807 – 1875)

Eclesiàstic, historiador i teòleg. Professà al monestir de jerònims d’El Escorial (1825), d’on fou mestre de cerimònies, professor de grec i segon bibliotecari; fou també confessor de Ferran VII de Borbó.

Després de l’exclaustració (1835) continuà al servei d’El Escorial, d’on Isabel II de Borbó el féu primer bibliotecari (1847). Després fou canonge i professor del seminari de Badajoz (1852), arxipreste d’Astorga i ardiaca de València (1867).

Traduí del llatí El movimiento de España o sea historia … de las Comunidades de Castilla de Juan Maldonado (1840), i és autor de diversos treballs sobre El Escorial (1849-59) i d’un catàleg dels seus manuscrits, inèdit.

Querol i Campos, Vicent Venceslau

(València, 28 setembre 1837 – Bétera, Camp de Túria, 24 octubre 1889)

Poeta. Llicenciat en dret i alt empleat de ferrocarrils, fundà amb altres poetes la societat poètica “La Estrella” i es revelà com a poeta el 1856 amb una Oda a las Bellas Artes, llegida davant de Pedro Antonio de Alarcón. Traduí autors romàntics, entre ells Byron, juntament amb Teodor Llorente.

Tota la seva obra poètica quedà aplegada a les Rimas (1877), on inclou diferents tipus de composicions que havia publicat en castellà i català, a la premsa. Pels temes utilitzats a les seves poesies, pertany a la línia del romanticisme conservador i alhora és una de les figures de la Renaixença a València. El 1958 li van ser publicades les Obres valencianes completes.

Fou un dels iniciadors dels Jocs Florals de València (1859), celebrats a la universitat, i estigué relacionat literàriament amb escriptors de Catalunya i felibres provençals.

Navarro i Llombart, Carmel

(València, 8 setembre 1848 – 30 març 1893)

Constantí Llombart”  Escriptor. En el moment que es produí l’esclat de la Revolució del Setembre de 1868, va compondre un conjunt de cants republicans que el van fer popular. Fou el principal fundador de Lo Rat Penat (1878) i director de la revista bolingüe “El Turia”.

Amb el mateix esperit que els escriptors renaixentistes de Catalunya, publicà l’antologia Niu d’abelles (1872) i fundà el “Calendari Llemosí” (1876-85), amb la intenció de mantenir relacions amb els escriptors de Catalunya i de les Illes Balears. La seva obra versà sobre diferents gèneres gràcies a la seva tasca com a home de la Renaixença.

El 1879 donà a conèixer el llibre de notes biogràfiques Los fills de la morta viva, i el 1887 publicà València antiga i moderna, on amb el nom de “morta viva” designava la llengua, abandonada i decadent, que fins aleshores no havia rebut l’alè renovador.

És també autor d’un Diccionario valenciano-castellano (1886). Com a autor dramàtic, que en un començament havia conreat el castellà, va obtenir un èxit clamorós amb Lo darrer agermanat (1883).

Enllaç web: Fundació Constantí Llombart

Llorente i Olivares, Teodor

(València, 7 gener 1836 – 2 juliol 1911)

Poeta, periodista i polític. Germà de Felicíssim. Procedent de família d’advocats i regidors de València, estudià dret en aquesta ciutat, on es llicencià l’any 1858, moment en que ja s’havia donat a conèixer com a literat.

D’entre les seves primeres obres, escrites en llengua castellana, sobresurt el drama Delirios de amor, compost a disset anys. En la seva joventut mantingué relacions amb escriptors madrilenys, com Alarcón, el qual l’impulsà a editar les traduccions de Víctor Hugo amb el pròleg d’Emilio Castelar.

Traduïdes també en castellà, contribuí a donar a conèixer obres de lord Byron, Goethe i d’altres, alhora que apareixien les seves primeres poesies en el llibre Versos de Juventud (1907). Les primeres composicions poètiques d’aquest autor en català foren publicades a “El Conciliador” i premiades dos anys més tard als Jocs Florals de València.

Decidit en aquesta època a dedicar-se totalment a les lletres, ingressà de ple en el periodisme. Assumí la direcció del diari “La Opinión”, que en un principi adquirí el marquès de Campo i que passà el 1865 a Llorente, el qual li canvià el nom pel de “Las Provincias” (1866).

Participà com a col·laborador en el “Calendari Català” (1865-74), “L’Atlàntida” (1896-1900), “La Ilustració Llevantina” (1900-01), “Occitània” (1905) i “Terra Valenciana” (1908-09).

El fet d’exercir, el 1866, de mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona el posà en contacte amb els escriptors de la Renaixença de Catalunya i li brindà l’ocasió de prendre part en les jornades de germanor celebrades a Montserrat, on conegué Frederic Mistral.

L’obra literària en llengua catalana consistí en col·laboracions als periòdics i altres activitats. En el seu Llibret de versos (1885), dedicat a Marià Aguiló, recollia la seva producció poètica catalana.

Nomenat cronista de la ciutat de València el 1890, el mateix any era elegit diputat a les corts espanyoles per Sueca. Milità en el partit conservador seguint Silvela, que arribà a dirigir el País Valencià, i fou més tard diputat per Llíria i per València. El 1896 fou designat senador.

El 1902 aparegué el Nou llibret de versos, alhora que “L’Avenç” li publicava l’antologia Poesies triades (1906). Pòstumament, l’any 1936, sota el títol de Poesies valencianes, fou reunit tot el material d’aquest autor en llengua catalana.

Com a poeta oficial de València, poetitzà diferents activitats de la vida civil amb peces de to senzill i familiar. En són exemples La barraca, Vora el barranc dels Algadins i La cançó dels Teuladins.

Fou membre fundador, i president, de Lo Rat Penat. Promotor de la Renaixença valenciana, fou contrari a la politització catalanista, però defensà la vinculació cultural de les terres de parla catalana.

Fou el pare del periodista i escriptor Teodor Llorente i Falcó.

Gelida, Joan

(València, vers 1489 – Bordeus, França, 1551)

Humanista. Estudia a València i es doctorà en arts (1524), a París, on fou professor de filosofia.

El 1527 hi publicà De quinque universabilis, obra metodològicament tradicional, però aviat s’integrà en els moviments renovadors, fins al punt que esdevingué suspecte d’heretgia i es vinculà amb els valencians emigrats a París.

Renuncià ensenyar a les universitats de València i de Coimbra i ingressà, a París, al col·legi del cardenal Lemoine i, posteriorment, al de Guiena (Bordeus), del qual esdevingué principal (1547). Lluís Vives el considerà com un altre Aristòtil.

Pòstumament li foren publicades (1571) les seves cartes llatines a La Rochelle, precedides d’una biografia seva.

Gelabert, Pere Vicent

(València, 1757 – 1825)

Economista. Estudià a França i viatjà per Holanda, Anglaterra i Itàlia. Intentà de construir un port mercantil a Cullera (1784), segons un projecte del marquès de la Romana.

Fou sots-director de la Caixa d’Amortització (1798), comptador del Tribunal de la Comptadoria Major de Comptes i director econòmic dels Reales Canales de Desagüe y Riego de Albacete.

El 1797 féu el Memoria sobre la desecación de la laguna del cabo de Oropesa, que presentà a Godoy. Membre de la Societat Econòmica d’Amics del País, hi presentà diverses memòries.

Altres obres són: Cartas político-económicas subscritas por D. J.A. Talens escritas en el año 1810 y presentadas a las Cortes en 1811 (1813) i Memoria sobre los principios e importantes objetos de una contribución directa (1813).

Gayano i Lluch, Rafael

(València, 20 juliol 1890 – 25 febrer 1954)

Escriptor. Publicà cent set obres teatrals, la majoria en català: De més verdes se’n maduren (1906), La glòria del poble (1926), Noblesa de raça (1927), Els reixos dels pobres (1927), S’hem salvat (1927), etc.

Fundà els setmanaris “La Veu del Poble”, “El Motiló” (1912) i “Teatro Valencià” (1925). Aplegà una valuosa col·lecció de fulls solts i de literatura popular valenciana.

Publicà el llibre de poemes Brots de la terra (1928), un recull d’Els furs de València (1929) i obres de folklore i costums de la ciutat de València.